Hi ha una època complicada per a qualsevol peça teatral en la qual les generacions immediatament posteriors a la seva creació avaluen o bé el seu prematur envelliment o bé les possibilitats de transcendir. En aquest sentit, l’espai de Tennessee Williams com a referent dramatúrgic del segle XX està fora de dubte, no així el d’alguna de les seves peces.
La rosa tatuada conté tot el valor representatiu del llenguatge de l’autor: simbolismes, temàtica, ambientació. No obstant això, les coordenades morals de la comunitat emigrant siciliana als EUA de la primera meitat del segle XX i la seva manera d’afrontar el sexe i la passió tal volta necessitin una retopada estètica que el muntatge de Carlota Subirós no acaba d’enlairar.
No ajuden, en aquest sentit, el subratllat de les ja reiteratives figures del text (roses, tatuatges, la bruixa, la cabra), un repartiment secundari dispers, el viratge humorístic tan marcat d’algunes de les escenes més sensuals i la distància física que la Sala Gran del TNC interposa entre públic i la intimitat requerida. La potència protagonista de Clara Segura, afortunadament, capitaneja el vaixell fins fer-lo arribar a bon port.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada