El teatre de Wajdi Mouawad atresora una relació fecunda i naturalitzada amb el tema de la mort. Els que ja no hi són acostumen a influenciar de forma marcada el pes de les trames o, fins i tot, es deixen caure com a personatges a meitat camí entre la fantasia i la poètica del dol. Ningú millor que l’autor de les reeixides Litoral i Incendis, doncs, per mirar d’aixecar aquesta evocadora faula sobre una nena que decideix plantar cara a la Parca després traspassar la seva àvia.
Des d’aquestes coordenades, per tant, la potència de l’univers Mouawad és belluga com peix dins l’aigua, i és entre els plecs de les imatges que ens evoca on trobarem els més rutilants moments de Pacamambo. També cal avaluar el risc que comporta un muntatge on s’hi conjuguen cadàvers en trànsit, gossos que parlen o aparicions fantasmagòriques. Tot un desafiament que de forma quasi natural s’instal·la en la fructífera parcel·la entre l’espectacle d’adults i el tots públics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada