“Tan senzill i tan complicat com donar-li a un pallasso una bossa d'escombraries i dir-li que vagi a llançar-la”. Poques vegades s’ha escrit una sinopsi tan concisa i alhora tan precisa, perquè bàsicament això és el que trobarem en apropar-nos a Naïf, espectacle de pallasso que busseja en l’estètica clàssica del gènere, que recrea alguns dels números tradicionals com el del romanç amb el pal de fregar, la persecució del focus de llum o un original diàleg amb el reflex del mirall on se’ns fa present a través de projecció el doble virtual del protagonista.
_w-735223.jpeg)
Toti Toronell ha donat vida a un personatge altament expressiu, desbordant de tendresa fins al punt que aconsegueix conjurar l’aire melancòlic que molts cops acompanya al pallasso tipus rodamón. La complicitat que s’hi genera entre públic i criatura es veu endolcida als moments de màxim contacte, quan Toronell es deixa caure per les butaques i ens agafa de la mà per fer-nos partícips de tota la lògica absurda del seu cosmos petit i delicat.
El contrapunt de Toronell, quasi sempre seriós i capficat, es Albert Dondarza, partenaire que omple de música l’univers sense paraules d’aquest espectacle farcit d’humor perspicaç, poesia visual i delicadesa. Imprescindible per als fans dels gènere i recomanable als detractors, que es veuran sorpresos per aquesta capacitada volta de cargol als paràmetres més tradicionals d’un personatge i d’una manera de fer comèdia sense data de caducitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada