Treure a pasturar versos és sempre una feina complexa. El poeta, en tant que pastor de mots i salvant les excepcions necessàries, no és actor i els escenaris (amb necessitat de dicció, codis gestuals i sentit de l’espectacle) no són per força el seu medi. Enric Casasses té el pessic escaient d’atracció pel ridícul, a més d’un ben treballat paper de bufó que conrea amb desvergonyiment.
A més a més, els seus poemes són prou potents com per aguantar-se drets damunt l’escena. Varietat temàtica, motius i formes de mètrica, intencions i ritmes composen un caramel d’agradable digestió per tot tipus de lectors/espectadors. El marcat protagonisme de Feliu Gasull i el seu exuberant control de la guitarra en tota la seva majestuositat són l’altra part d’aquest voluptuós tiberi de mots i notes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada