Escriure una obra de teatre que parla de teatre pot resultar una trampa. El propi dramaturg, Juan Mayorga, tracta de justificar la gosadia quan un dels personatges ens recorda que fins i tot Shakespeare s'hi va atrevir. El joc aquí resulta senzill: La nit de l'estrena, autor (Pere Ponce) es presenta a casa del crític (Juanjo Puigcobé), s'entaula llavors un tour de force dialèctic que arrossega la noció d'art, el concepte de representació i el principi de veritat; déu n'hi do.
La força de l'assaig, junt a l'elegant i contingut treball dels actors, atorguen una encuriosida atracció primerenca pel discurs. Arribat el moment, però, el repetitiu plantejament provoca la caiguda lliure de l'interès. S'ha d'afegir l'escàs al·licient que desperta la narració interna, és a dir, la sentida però descontextualitzada intra-obra que el personatge de l'autor exalta davant del crític. De fet, paradoxalment, li podem retreure al text molts dels pecats compositius que se li atribueixen a aquesta subnarració (escenes descompensades, dificultat de representació, motius inconsistents, final fulletonesc). Una llàstima.
Lloable intent, en tot cas, que recorda molts dels encerts d'El verí del teatre de Sirera, que pot resultar interessant com enèsima i ben fonamentada flexió metateatral, un caramel, però, que es pot travessar a la gola del públic del Borràs més habituat a les comèdies fàcils de pair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada