El descens a l'abisme d'una dona madura per mitjà d'una relació destructiva amb un jove prostitut, aquest és l'argument de La dona sense atributs, adaptació de la novel·la de Carles Cortés qui signa junt al director Paco Macià el text d'un muntatge que se'ns presenta en clau de monòleg. Eloísa Azorín posa veu i sensualitat, condueix el pols d'una narració que passa de la passió eròtica al masoquisme anihilador. Molts pocs elements escènics basteixen de precisió una proposta que va a l'essència del conflicte, al procés de devastació de la protagonista. L'atmosfera de l'habitatge central passa de l'intimisme a la claustrofòbia de la presó sentimental gràcies a un encaix de llums ben travat, també a l'ús ponderat de projeccions i música. Un espectacle, en definitiva, dur, pertorbador, que ens mostra la cara més sàdica de l'atracció amorosa tot deixant-nos un regust amarg de passejada per l'infern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada