No fa massa temps que el món es movia per la força bruta de les persones, aleshores la jornada laboral estava farcida d'un conjunt d'esforços físics que en res s'assemblen a les sedentàries ocupacions d'oficina actuals. Aquell treball de desgast esculpia uns homes cepats i corpulents, rudes en certa manera, unes generacions no tant llunyanes a les quals el nou espectacle de Manolo Alcántara ha volgut retre homenatge. Ho fa, per una banda, a través d'un eixut i entranyable personatge protagonista i, d'altra, per mitjà d'una cuidada ambientació i estètica que ens transporta fins aquells desendreçats ambients portuaris de les fotos en blanc i negre, tot un bombardeig de sensacions visuals, sonores i, fins i tot, olfactives que abracen l'espectador ja des de l'accés a la petita carpa on es desenvolupa l'acció.
Tot seguit veurem com s'aixequen un conjunt d'estructures de fusta, caixes apilonades que es disposen en precari equilibri, impulsades sempre per l'embranzida i el vigor d'un ésser rude i forçut que es comunica amb grunyits i gestos. La tosquedat de l'estibador contrasta amb la fragilitat inestable del funambulista que després desplegarà el seu art davant d'un petit aforament de grans i menuts. Números consagrats a la força bruta es combinen amb les vacil·lants passes sobre la barra fixa de ferro o, fins i tot, amb la manipulació d'un delicat titella que balla des de l'altura amb el gegant protagonista. Completen el quadre de sensacions el violí i el violoncel de, respectivament, Laia Rius i Maria Bou, que interpreten en directe la música creada per Clara Peya a més de jugar els papers antagònics d'alguns dels números proposats. Un conjunt, en definitiva, arranjat i precís de resultats evocadors.
Ressenya publicada a Recomana.cat.
Fitxa de l'espectacle a FiraTàrrega.
Ressenya publicada a Recomana.cat.
Fitxa de l'espectacle a FiraTàrrega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada