Les bones actualitzacions d'un text clàssic no grinyolen, no es veuen forçades a encabir nous significats. És per això que el shakespearià
Macbeth de Brett Bailey connecta des del primer moment, fa semblar que la contextualització africana de l'obra sempre ha estat allí. El rei dels escocesos és ara un dictador, un militar sanguinari. Les bruixes que li pronostiquen el futur de glòria, que l'afavoreixen al capdavall, en realitat són executius d'una multinacional que s'hi dedica a explotar els recursos naturals del Congo. Tot quadra: la meteòrica ascensió i la fulminant caiguda d'un senyor de la guerra autor de les més esbojarrades atrocitats.
D'una imaginativa escassetat de recursos, la posada en escena i els seus elements freguen un kitsch molt en consonància amb els aires de nous rics que es gasten els fugaços governants. També escurçada és l'orquestra, el repartiment i la versió, que es queda amb l'essencial de l'òpera de Verdi, amb les escenes i quadres fonamentals per poder anar seguint els contorns de la trama. Una proposta, en definitiva, afinada i plena de petits encerts encara que menys crua i colpidora del que hom pot esperar del retrat d'un país transformat en infern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada