Allà pel 2005, l'editorial El Aleph publicava un llibre amb una sèrie de narracions curtes unides pel tema de l'emigració. El volum es va titular El privilegio de ser perro i alguns d'aquells textos arriben ara al Teatre Lliure interpretats pel seu autor, Juan Diego Botto, i amb direcció de Sergio Peris-Mencheta.
Sobre el paper, aquells escrits presentaven certa tendència a divagar i un aplanament derivat del to anecdòtic imperant, poc apropiat a l'hora de tractar les múltiples arestes d'un tema de difícil digestió. La cosa no ha millorat passada a un escenari perquè pràcticament no ha existit el treball de dramatúrgia, o perquè s'han posat en pràctica certes tècniques aïllades, com el contacte amb el públic, que no contribueixen massa al sentit general del conjunt ni li aporten aire fresc.
Amb tot, si l'espectacle es comprometia al programa a no caure en “paternalismes”, “condescendència” o “tòpics”, no estic segur que se n'hagi sortit. Malgrat tot, el públic sembla gaudir del treball dels actors (molts aficionats dempeus aplaudint l'estrena), el del propi Botto i el d'Astrid Jones, que interpreta una jove africana sense papers a una de les narracions més dures.
Recomanable, per tant, als espectadors a la recerca de cares conegudes pujades a un escenari, o pels que busquen una benintencionada dosi de reafirmació epidèrmica de les seves conviccions més progressistes.
Amb tot, si l'espectacle es comprometia al programa a no caure en “paternalismes”, “condescendència” o “tòpics”, no estic segur que se n'hagi sortit. Malgrat tot, el públic sembla gaudir del treball dels actors (molts aficionats dempeus aplaudint l'estrena), el del propi Botto i el d'Astrid Jones, que interpreta una jove africana sense papers a una de les narracions més dures.
Recomanable, per tant, als espectadors a la recerca de cares conegudes pujades a un escenari, o pels que busquen una benintencionada dosi de reafirmació epidèrmica de les seves conviccions més progressistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada