Tècnicament brillant, humanament inquietant, així és Harket [Protocolo] una obra però també una experiència transmedia que continua a Internet un cop s'acaba l'espectacle. Sobre l'escena vuerem una versemblant barreja entre dansa, teatre i tècniques de vídeo-mapping la interactivitat de les quals constitueix un part crucial de la posada en escena.
Argumentalment ens trobem
amb una nova revisió de la relació entre humans i màquines tan
explotada cinematogràficament a clàssics com 2001, una odissea
de l'espai o més recentment a Moon. Harket,
per la seva banda, també
s'ancora en la ciència ficció per bastir la claustrofòbica presó
de la protagonista, una jove que es presta voluntària a un
experiment que consisteix en sobreviure dins un búnquer sota les
atencions d'un sistema d'intel·ligència artificial, esser eteri que
se'ns fa present a través d'una metàl·lica veu. L'assaig es
capgira quan del mes inicial d'estada a l'interior es passa sense
explicació ni justificació als dos anys i escaig.
L'obra
viu els moments més brillants en diàlegs entre un ésser humà
carregat d'emocions, sentiments inexplicables i idees abstractes i la
incomprensió robòtica del cervell de l'assistent. El desplegament
tecnològic de les projeccions arriba a eclipsar per moments la
història i, a estones, es corre el risc que el continent acabe
tenint més protagonisme del necessari, fent caure l'obra en la
rutina efectista. Heus aquí el treball de Cristina Fernández,
carregat d'energia i recorregut, que ve a subministrar l'alè afectiu
i anímic que aixeca el conjunt cap la dimensió de carn i os.
Harket [Protocolo],
fruit del treball del col·lectiu Panicmap i de l'enginy de Juan
Pablo Mendiola (dramatúrgia i direcció), és una aposta de risc per
a un gènere, la ciència ficció, de poca tradició a escena. El conjunt impressiona i commou, neguiteja i deixa solatge, una càpsula misteriosa on cal endinsar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada