POLITITZAR EL TEATRE

Ahir es va celebrar la taula redona sobre la nova censura, organitzada per la revista Hamlet dins el seu programa d'Accions reflexives entorn al fet escènic. Entre alguns dels temes que es van fer presents hi havia el de la politització de l'actual teatre català.

Diversos parlaments van fregar-la. Josep Maria Loperena o Romà Gubern, per exemple, van posar l'accent en l'autocensura, aquell mecanisme intern i sord que es contagia a creadors a través de pressions comercials, administratives o per la dictadura del que es considera políticament correcte. Bastant clara ha estat la qüestió quan ens hem referit al panorama del País Valencià. Però, i Catalunya?


Francesc Foguet no es va tallar a l'hora de relacionar algunes de les més prestigioses signatures del nostre teatre i l'escassa politització dels seus textos. I no es tracta de reclamar pamflets per als escenaris, simplement cal constatar el fet que estem travessant una època convulsa en què no fer referència al poder i als seus mecanismes suposa tractar de forma superficial els problemes de la nostra societat.

Hi ha excepcions, afortunadament. Guillem Clua (autor acostumat a poar dels conflictes entre poder i individu) publicava al número 20 de la revista Hamlet un article per referir-se a l'assumpte, tot recordant com la dramatúrgia estatunidenca té més que assumit que les picades d'ull al món de la política formen part natural de qualsevol obra que vulga dir-se ambiciosa.

Clua, a més, cita al seu escrit altres camarades catalans que, com Pere Riera i l'obra Desclassificats o Josep Maria Miró amb Gang Bang, han transgredit la norma fent referència explícita a la forma com el poder s'immisceix en les relacions humanes. Altres veus es podrien citar com les de Nao Albet i Marcel Borràs (amb la seua aclamada Democràcia), a més d'altres petites transgressions de l'off com les que habitualment visiten l'Antic Teatre.

Democràcia, una original repassada al GAL i als conflictes de l'individu amb el poder (Foto Ros Ribas)

Fa poc, el dramaturg Paco Zarzoso, el teatre del qual darrerament ha girat cap a posicions més polititzades, vaticinava que amb "la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre". Les retallades en l'estat del benestar, l'innegable desgast del model polític i econòmic o l'obsoleta versió de democràcia que patim, són totes elles xacres que cal denunciar, també al teatre. I nosaltres, els espectadors, que comencem a estar una mica farts de la comèdia evasiva, no només esperem dels autors que fiquen canya sinó que a més ho exigim.