Núria Espert

-Devia ser l'any 1998. Núria Espert arribava a Alcoi per representar al Teatre Calderon Master Class, una exel·lent peça inspirada en els últims dies de Maria Calas que va dirigir de forma extraordinària Mario Gas. Aquells impactants monòlegs interiors, la confluència de les vides de la Espert i de la Calas, l'entrega de l'actriu en una plaça a totes llums miserable; van ser coses que llavors no vaig acabar de comprendre però que em van marcar profundament. Les meues entrades eren força barates i veia l'escenari des de molt lluny. Malgrat tot vaig estar captivat i encisat fins moltes hores després de terminar la funció. Aquell va ser el meu primer encontre amb el teatre amb majúscules, aquella funció va fer un fondo daltabaix en la meua relació amb les arts escèniques.

Reconec que quan em van encolomar l'entrevista a Núria Espert els collons se'm van arrupir. Pública és la seua fama de diva davant la premsa. La forta pedregada que l'oratge capritxos va voler llançar-me just abans de la cita no va contribuir sinó a crear-me un pressentiment de malastrugança. Res més lluny de la veritat.

La Espert s'allotja a un dels hotels amb més pedigrí del centre, a pocs metres de plaça Catalunya. Un hotel que sembla congelat en el temps, un hotel que sembla sortit d'una novel·la huitcentista: fustes caoba, uniformes amb txistera, catifes amb anys i panys. Al rebedor la trobem ja sense l'aura de diva que la persegueix. Es mostra atenta amb el fotògraf, car ja són molts anys davants dels focus. La seua trajectòria abraça alguns dels muntatges més rellevants del teatre a Espanya. Es diu al món de la faràndula que només hi ha una gran actriu cada generació, i la Espert ho ha estat, com en el seu moment ho va ser Margarida Xirgu. I encara es veu, la seua sola presència ja transmet energia, una energia impròpia de l'edat que se li atribueix, benzina d'una arma escènica a punt de disparar-se.

Durant tota la entrevista va saber regalar-me, una rere l'altra, perles, frases rodones i belles, d'aquelles que alcen un article. Em va impactar la seva capacitat per a canviar l'expressió. La sola evocació d'un personatge la feia mutar. Un sol pensament i la seua veu i rostre es transformen de sobte. Aquell dia li tocava el torn a Bernarda Alba, el mític personatge de Lorca, símbol teatral per excel·lència del totalitarisme, a la qual la Espert s'enfronta buscant-li les cuscanelles. D'ací a hora i mitja s'estrena l'esperat muntatge de La Casa de Bernarda Alba que dirigirà al TNC Lluís Pasqual. Al paper de Poncia, Rosa Maria Sardà. Tot plegat amb la intimitat de la Sala Petita. Un dels plats forts de la temporada. Un paper que contribuirà (o no) a eixamplar la llegenda de la Espert.

Ressonàncies Baconianes

Sense Déu, l’home està subjecte a les mateixes pulsions que la resta d’animals.

Francis Bacon

Francis Bacon, Study of a dog (1952)

Francisco de Goya, El perro semihundido (passada a tela el 1873).

Francis Bacon al Prado

-D’entre els plans més excitants d’aquestes vacances de Pasqua figura, sens dubte, la visita obligada a una de les exposicions de l’any, la de Francis Bacon que alberga el Museu del Prado. Pintor de referència del segle XX, Bacon comença, gràcies a les múltiples exposicions que s’organitzen al voltant de la seua obra, a gaudir d’una merescuda fama, no sols entre aficionats i crítica especialitzada, també entre públic general. Ja fa uns anys l’IVAM va rebre una petita mostra molt menys ambiciosa que la del Prado, que és força completa i definitiva fins al moment.

Les claus de la transformació de Bacon en una icona són diverses. El fet d’haver viscut els esdeveniments més importants del segle XX el van capacitar per oferir un testimoni clarificador al voltant de l’ésser humà contemporani i les seues misèries. Qualsevol persona que haja vist les guerres mundials s’ha vist afectat per elles, explica el pintor, afectaven tota la teua psique. El naixement del nazisme vist de prop a Berlín, les teories de Freud en relació a l’inconscient, les avantguardes que sacsejaven el món de la pintura; peces d’un trencaclosques que acaben concentrant-se en forma d’un estil únic i particular.

Dos eixos recorren l’exposició del Prado. Un, l’obligatori cronològic. L’altre temàtic i d’estil, agrupant per sales alguns dels tics en l’argument o la tècnica del pintor. Des de les significatives obres de la seva joventut—on s’hi perceben ja algunes de les obsessions que recorreran l’obra baconiana (com Crucifixion, 1933)—fins algunes de les teles més significatives de la seua carrera (els millors tríptics).

L’home presentat amb totes les seues debilitats, com un tros de carn, tancat entre caixes transparents, la zona, una gàbia metafòrica que apressa l’inconscient. El crit com a sortida de les pors, de les frustracions, ullals ferotges, boques que mosseguen la cruesa de la realitat. L’obsessió per reproduir i versionar el retrat del papa Innocenci X, obra original de Velázquez. Els retrats d’animals en la línia d’igualar l’home amb la resta de criatures salvatges (Study of a baboon, 1953). També hi ha rareses, com la incomprensible línia adoptada amb Study for a portrait of Van Gogh—el que també deixa patent la influència expressionista en l’autor—, o el tractament de paisatges, Figure of a mountain landscape (1956).

La presència d’alguns documents de l’arxiu personal de Bacon són particularment reveladors. Ajuden a explicar factors com la criticada i polèmica relació de l’autor amb les imatges fotogràfiques. O amb el cinema, com es fa patent, per exemple a Study of the nurse from Battleship Potemkin. Bacon va ser un pintor mitjanament figuratiu al bell mig de l’explosió de l’art abstracte més pur, la qual cosa el va fer guanyar alguns enemics. Un dels seus discutits delictes va ser saber relacionar-se amb els nous mitjans i arts que estaven canviant les arts plàstiques.

Als setanta hi ha entrada de color, trets mitològics i també aquelles ombres que surten de portes des d’on es precipiten al primer pla figures semi-humanes regalimant fluid viu, rosa i viscós. Apareix també la perseverança temàtica dels motius relacionats amb el suïcidi del seu company. Alguns dels millors moments de l’art contemporani, concentració d’obres mestres impossible d’oblidar. Imprescindible.