Èxit d'una Nit d'Estiu al Novembre

-Anit, el Teatre Nacional de Catalunya vivia una de les seues velades històriques amb l’estrena d’Agost de Tracy Letts, un text guanyador del Pulitzer 2008 que en la seua premiere catalana va comptar amb direcció de Sergi Belbel i un repartiment d’una categoria difícilment igualable en aquestes latituds.

Abans d’entrar en matèria seria convenient parlar d’un parell de detalls que malgrat no estar a l’alçada de les circumstàncies no desllueixen el resultat general: es tracta del vestuari d’Antoni Belart—massa espès per al tòrrid ambient que es vol representar—i la il·luminació de Kiko Planas, igual de desorientada en aquest aspecte.

Dit açò cal desfer-se en elogis. Primer vers el text, una emotiva tragicomèdia en el sentit literal, en el sentit absolutament essencial d’ambdós mots: tragèdia descarnada, esborronant, cruel; i comèdia, efectiva comèdia tremendament lúcida, d’una precisió mil·limetrada, d'una perfecció rítmica sense treva. Que ningú desconfie a priori d’una obra per la quantitat d’èxit assolit. No. Perquè estem davant d’allò que se'n diu un clàssic contemporani, empeltat a la millor tradició americana d’autors com Arthur Miller o Tenessee Williams, que és valent, que cerca la manipulació de les pors, misèries i traumes d’una Amèrica profunda que aquesta vegada sí que agafa un caire universal.

Impecables, també, les quatre hores de direcció, d'una honestedat artesanal, sense els innecessaris additius que qualsevol director menys experimentat que Belbel hauria afegit. A l'apartat d'interpretació—sense ser jo ni mitòman ni especialment seguidor d'algunes de les grans dives del repartiment—, podríem afegir que poques vegades, per no dir mai, s'havia vist tant de talent damunt de les taules del Nacional. Lizaran perquè explotarà de genialitat dins d'un paper fet a mida i Vilarasau pletòrica al recobrar el seu lloc com a imprescindible després d'uns anys a la deriva. Una Renom plena de bones intencions elabora un crecendo una mica previsible però efectiu. La resta excel·lent pelat.

Senyores i senyors, l'obra de la temporada. Aneu a vore-la!

Omplint Taüts amb Bones Intencions

-Aquesta nit, s'ha reunit una nodrida representació de la professió teatral catalana per retre-li un homenatge pòstum a una de les seues llegendes, Ricard Salvat. No és la primera vegada que parle ací de com d'injustos van ser els seus darrers anys de vida, com de poc merescuda fou aquella petita i polsosa presó de la indiferència general, aquell racó marginal de l'escena on el van obligar a instal·lar-s'hi als seus últims anys de vida mentre el papanatisme es feia còmodament amb la poltrona, eixe star-system teatral que portava la frivolitat com a bandera, que mancava absolutament del rigor que Salvat tant personificava. En fi, el mestre de mestres, el que va ser el gran renovador i modernitzador del teatre català, uns dels intele·lectuals més sòlids que jo haja tingut la sort de conèixer, va morir de cop sense ni tan sols haver xafat el Teatre Nacional que tantes coses li devia.

Ricard Salvat posa per a TeatreBCN durant els assajos del que va ser el el seu darrer espectacle, el genial Un dia/Mirall Trencat.

Per això esta nit, quan els amics, alumnes o admiradors han pujat a l'escenari per recordar a Ricard Salvat se m'ha parat alguna cosa a la gola. El pinyol de la hipocresia, potser. I no per la gent que ha muntat tan digne homenatge, no, sinó per algunes de les cares que aplaudien a la platea, les mateixes que amb la seua indiferència van arraconar al mestre. Afortunadament, ni els polítics ni els escalfadors de seients es va atrevir a acostar-se al Romea. El caràcter de Salvat encara els hi deu produir terror.

Die Briefe aus Berlin (VIII)

Il faut être absolument moderne.
Rimbaud

-Un sopar: creïlles bullides, cols, carabassa i altres delícies de la cuina germànica. Tots els assistents al sopar són artistes, òbviament. "A Berlín tothom és artista", m'explicarien més tard, "Ací tothom és alguna cosa i la gent se sorprenen si tu no escrius, pintes o punxes discos". Hi ha aquell violinista tan ben vestit i educat que recorre els pobles oferint concerts de Bach a canvi d'allotjament. Hi ha l'altra, la seua parella, una francesa d'origen libanés que és figurinista, escenògrafa, actriu, videoartista i a més escriu. Els dos són el nucli dur d'una embrionària companyia de teatre musical els membres de la qual no es coneixen entre ells. Aquests dies preparen les sessions que han d'iniciar un projecte d'espectacle d'autoria col·lectiva. Hi ha també la portuguesa que guarda pa dur per crear un mural on probablement s'expresse la fugacitat del temps. Hi ha l'islandés que escriu poesia glacial, la seua especialitat són els poemes adreçats a les xiques que visiten la seua alcova. Hi ha també la que amb només dues notes que li trau a la guitarra ja ha composat una cançó, i el qui punxa discos que es posa corbata per subratllar la importància del mestre de cerimònies. Per altra banda hi ha l'anglés estrafolari que és guru de la moda i va de festa en festa vestit de presidiari. Hi ha el que inventa còctels i ho considera també un art. Ningú no trau diners de les seues habilitats, i ho consideren normal, per a ells l'art és només el vehicle, un hobby per a omplir les estones buides d'una vida d'estudiant que no s'acaba mai.

I Hegel? Ho veuria normal, tot açò?

Julio Wallovits a la seua obra de teatre Las listas va imaginar un món on tothom es dedicava a l'art. La plaga d'artistes suposava la fi de la civilització car ningú es dedicava ja a professions útils com l'agricultura i la gent anava morint de fam. En un entorn com aquest l'autentic elegit com a model seria el treballador pencaire, un simple obrer d'eixos que tant costa de trobar a Berlín.