dimecres, 28 de gener del 2015

LES SEQÜELES D'UNA ÈPOCA


Crematorio, la referencial novel·la de Rafael Chirbes, engega els seus engranatges narratius mitjançant una mort, la del germà d'un ric constructor fet a si mateix, Ruben Bartomeu, pujat dins d'una bombolla immobiliària farcida de gas corrupte. A Serenata para un país sin serenos el detonant també és una vetlla, en aquest cas la del ric home de negocis, que podria ser Bartomeu o, encara més prop, aquell Juan Lloris de la trilogia sobre la València podrida que ens va regalar Ferran Torrent. El temps dirà si aquesta mena de personatges acaben marcant un cànon noir per explicar l'època de balafiament que ens ha portat a l'actual claveguera moral i social.


Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé ens presenten un nou heroi del diner fàcil, el president d'un club de futbol portat a primera divisió amb pols ferm, assassinat de forma violenta qui sap si per la mateixa legió d'aficionats que inunden la seua capella ardent amb càntics esportius de guerreres reminiscències. La desaparició del personatge anticipa la fi d'una època—segur—però són les seqüeles deixades en els personatges que han envoltat la seua vida el que forma el gruix de les desgràcies de la trama. La vídua i un fill d'un primer matrimoni orbiten al voltant del cadàver arrufats de culpa per haver viscut a l'aixopluc d'un món corromput i visceral, presoners de les dependències afectives d'un món sense afecte.

Companyia Hongaresa esbudella el present a través d'una icona del nostre passat més recent, ben viva encara en personatges que tots hem vist i veiem governar empreses o institucions i que, de mica en mica, van a parar a les presons. Tots nosaltres els hem patit, tolerat i, en alguns casos, fins i tot votat, és per això que la desgràcia dels protagonistes, els seus pecats i anhels, són també un poc nostres. Serenata para un país sin serenos es podrà veure a La Seca – Espai Brossa fins el 31 de gener.

dilluns, 19 de gener del 2015

UN LEAR PERDUT EN LA TEMPESTA


D'un Rei Lear de tan excel·lent matèria primera només es poden esperar coses bones. Les expectatives es posicionen altes quan entre el repartiment trobem cognoms del prestigi d'Espert, Madaula, Manrique, Iscla i el llarg etcètera. Un cop s'aixeca el teló el que ens té preparat Lluís Pasqual és una eixuta lectura del text on les paraules i la seva intenció governen la proposta, essència de Shakespeare per plantejar-nos tota la cruesa de la tragèdia del rei que embogeix de dolor. Plataformes mòbils, fum, projeccions, vestuari consagrat a la discreció, ponderat ús de la música en directe; els afegits són mínims quan el que s'aborda és una proposta que s'aferra al text com el nàufrag al tronc.


S'hi percep un perfum al Lliure dels inicis, amb les grades als costats i teatre sense artificis elevat gràcies al bon art dels actors i l'autor. L'equilibri genera tanta austeritat que els intents de trencar-la (el rap de Teresa Lozano/bufó, els combats d'espases) paren per tronats. El voluminós repartiment comporta desajustos de càsting, per excés o per omissió. No és el cas de Ramon Madaula/comte de Ken, expressiva contenció que és perfeccionada marca d'estil; Miriam Iscla, mirades de fel per a la filla de rei, Goneril; i, és evident, Espert, natura escènica que no només està a l'alçada en energia i matisos sinó que a més ens regala el motor que fa rodar aquest Rei Lear les intencions finals del qual se'ns escapen.
Twitter Delicious Facebook Digg Stumbleupon Favorites More

 
Llicència de Creative Commons
Retaule de Meravelles de Retaule de Meravelles està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons