El teatre valencià desembarca a Barcelona

[Publicat a Teatralnet]

Diverses formacions representatives de l’actual teatre valencià visitaran Barcelona aquest mes. Per una banda, la Sala Beckett de Gràcia programa aquest desembre dues companyies ben diferents, la veterana l’Hongaresa—al capdavant de la qual trobem dues primeres espases del teatre català, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé—i la jove companyia El Pont Flotant, una innovadora proposta que ha estat una de les grans revelacions de la passada Fira de Tàrrega [i Premi Epistolari Blau 09-10 d'arts escèniques]. A més, el Brossa Espai Escènic estrenava ahir Antígona 18100-7, del grup també valencià Carme Teatre, una reflexió que a través del clàssic grec explora les relacions de l’individu contemporani amb el poder.

"Les situacions complicades sempre potencien la creativitat", d’aquesta manera Toni Casares, director artístic de la Beckett, va voler explicar el bon moment creatiu que es viu al teatre valencià, coincidint en el temps amb la pitjor crisis econòmica i estructural que mai s’hagi viscut a les arts escèniques del territori veí, amb desmantellament de la xarxa d’exhibició teatral pública inclòs. Tot aquest context no és aliè al treball de les companyies, tampoc a l’argument de les obres.

D’aquesta manera, la Companyia Hongaresa, habitual en les programacions de la Beckett, explora a la seva peça El alma se serena la difícil situació de tres habitants de la ciutat de València que es veuen arraconats per la demolició del seu barri com a conseqüència de les polítiques especulatives. L’obra s’acompanya de la peça curta Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana), un apèndix de referències shakespearianes que apunta directament a un president valencià que es mou entre el remordiment i l'ànsia de poder. L’Hongaresa completa el seu desembarcament a Barcelona amb Umbral, una peça ja clàssica en el repertori de la companyia que es troba íntimament lligada a la història de la Beckett, lloc on es podrà veure tot aquest cap de setmana.

TEATRE DE SENTIMENTS

El teatre d’El Pont Flotant escapa a les classificacions, explora la natura ritual originaria del fet teatral i defuig la negativitat per abraçar una avantguarda positiva, carregada de bons sentiments. Entre el 15 i el 19 de desembre presenten a la Beckett les dues obres que han aconseguit despertar l’entusiasme de crítica i públic allà per on han passat. Com a pedres, en primer lloc, és un espectacle que parla de la memòria on la realitat familiar i els records personals dels actors es barregen amb la ficció pròpia d’una representació carregada de sorpreses.

Exercicis d’amor, per altra banda, és un espectacle concebut per a fer-nos reflexionar al voltant de les relacions humanes on, segons Pau Pons, integrant de la companyia, no parlem d’espectadors sinó de convidats a una celebració on fem al públic protagonista sense que ningú s’arribe a incomodar. A Exercicis d’amor també trobem un bon grapat de sorpreses, algunes d’elles gastronòmiques, que fan d’aquest espectacle una experiència difícil d’oblidar.

CLàSSIC D’AVANTGUARDA

La pervivència del mite clàssic de Sòfocles i les sues ressonàncies en la nostra societat són els trets bàsics de l’espectacle Antígona 18100-7, un qüestionament de la relació de l’individu amb el poder en un món cada cop més globalitzat i aparentment segur. La peça és un dels darrers èxits de Carme Teatre, una companyia amb quasi vint anys d’experiència que és tot un símbol del teatre alternatiu a la ciutat de València. Funcions fins al pròxim 12 de desembre al Brossa Espai Escènic.

***

Companyia Hongaresa de Teatre

-Umbral de Paco Zarzoso. Del 2 al 5 de desembre. Sala Beckett.

-El alma se serena, de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso, i “Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana)”. Del 8 al 12 de desembre. Sala Beckett.

El Pont Flotant

-Com a pedres del 15 al 17 de desembre. Sala Beckett.

-Exercicis d’amor, 18 i 19 de desembre. Sala Beckett.

Carme Teatre

-Antígona 18100-7 del 2 al 12 de desembre. Brossa Espai Escènic

Claudio Tolcachir

-Pertany a eixa estirp de directors i dramaturgs provinents d'argentina que fan un teatre que es teatre, que prescindeix d'elements superflus per mossegar l'essència d'un art sempre en crisi però mai mort. Claudio Tolcachir es declara alumne de Veronese, de Daulte, de tota una sèrie de creadors amb ànima d'il·lusionistes que es trauen del barret artefactes farcits de realitat i fantasia, de sentiment i tècnica, de vocació i professionalitat. Tolcachir encara sembla que no es creu tot el que li ha caigut al damunt—les gires, les entrevistes, els grans teatres—i ho viu sense perdre detall. Va començar a dirigir obres al seu propi apartament i la companyia que va sortir d'aquella experiència, Timbre 4, ja quasi ha fet la volta al món. Claudio Tolcachir, en definitiva, s'arrela a una tradició d'homes que encara bufen a les cendres de velles utopies i no recula si algú clava a la taula aquella vella pregunta que encara circula per l'aire de certs teatres de Buenos Aires:

-Pot el teatre canviar el món?

-"Yo creo que sí. Pero no por las obras, por los textos, sino por el hecho del teatro en sí. El teatro es el que puede cambiar el mundo, porque el teatro se enfrenta a un mundo individual, exitista, egoísta y sin futuro donde la gente se pisa las cabezas y el paradigma puede ser un Gran Hermano en el cual la gente se denuncia entre si y no tiene vocación, sólo estupidez tras estupidez y banalidad. El teatro es un hecho colectivo, social, solidario donde todos los integrantes entienden que el bien del proyecto es el bien de todos. Es necesario que vos estés bien en la obra para que me vaya bien, y entonces que el autor esté bien. Y les tiene que importar que todos podamos desarrollar nuestra vocación. Eso es sanísimo para mi. Es un lugar, un recorte del mundo que nos hace mejores a todos los que lo atravesamos y de ahí a los que nos rodean y de ahí a los que vienen a elegir ese mundo del teatro, a verlo. Más allá de los textos en si yo creo que el fenómeno del teatro es el que puede cambiar el mundo.

Tolcachir, Ateneu Barcelonès, 1 de desembre de 2010.

Èxit d'una Nit d'Estiu al Novembre

-Anit, el Teatre Nacional de Catalunya vivia una de les seues velades històriques amb l’estrena d’Agost de Tracy Letts, un text guanyador del Pulitzer 2008 que en la seua premiere catalana va comptar amb direcció de Sergi Belbel i un repartiment d’una categoria difícilment igualable en aquestes latituds.

Abans d’entrar en matèria seria convenient parlar d’un parell de detalls que malgrat no estar a l’alçada de les circumstàncies no desllueixen el resultat general: es tracta del vestuari d’Antoni Belart—massa espès per al tòrrid ambient que es vol representar—i la il·luminació de Kiko Planas, igual de desorientada en aquest aspecte.

Dit açò cal desfer-se en elogis. Primer vers el text, una emotiva tragicomèdia en el sentit literal, en el sentit absolutament essencial d’ambdós mots: tragèdia descarnada, esborronant, cruel; i comèdia, efectiva comèdia tremendament lúcida, d’una precisió mil·limetrada, d'una perfecció rítmica sense treva. Que ningú desconfie a priori d’una obra per la quantitat d’èxit assolit. No. Perquè estem davant d’allò que se'n diu un clàssic contemporani, empeltat a la millor tradició americana d’autors com Arthur Miller o Tenessee Williams, que és valent, que cerca la manipulació de les pors, misèries i traumes d’una Amèrica profunda que aquesta vegada sí que agafa un caire universal.

Impecables, també, les quatre hores de direcció, d'una honestedat artesanal, sense els innecessaris additius que qualsevol director menys experimentat que Belbel hauria afegit. A l'apartat d'interpretació—sense ser jo ni mitòman ni especialment seguidor d'algunes de les grans dives del repartiment—, podríem afegir que poques vegades, per no dir mai, s'havia vist tant de talent damunt de les taules del Nacional. Lizaran perquè explotarà de genialitat dins d'un paper fet a mida i Vilarasau pletòrica al recobrar el seu lloc com a imprescindible després d'uns anys a la deriva. Una Renom plena de bones intencions elabora un crecendo una mica previsible però efectiu. La resta excel·lent pelat.

Senyores i senyors, l'obra de la temporada. Aneu a vore-la!

Omplint Taüts amb Bones Intencions

-Aquesta nit, s'ha reunit una nodrida representació de la professió teatral catalana per retre-li un homenatge pòstum a una de les seues llegendes, Ricard Salvat. No és la primera vegada que parle ací de com d'injustos van ser els seus darrers anys de vida, com de poc merescuda fou aquella petita i polsosa presó de la indiferència general, aquell racó marginal de l'escena on el van obligar a instal·lar-s'hi als seus últims anys de vida mentre el papanatisme es feia còmodament amb la poltrona, eixe star-system teatral que portava la frivolitat com a bandera, que mancava absolutament del rigor que Salvat tant personificava. En fi, el mestre de mestres, el que va ser el gran renovador i modernitzador del teatre català, uns dels intele·lectuals més sòlids que jo haja tingut la sort de conèixer, va morir de cop sense ni tan sols haver xafat el Teatre Nacional que tantes coses li devia.

Ricard Salvat posa per a TeatreBCN durant els assajos del que va ser el el seu darrer espectacle, el genial Un dia/Mirall Trencat.

Per això esta nit, quan els amics, alumnes o admiradors han pujat a l'escenari per recordar a Ricard Salvat se m'ha parat alguna cosa a la gola. El pinyol de la hipocresia, potser. I no per la gent que ha muntat tan digne homenatge, no, sinó per algunes de les cares que aplaudien a la platea, les mateixes que amb la seua indiferència van arraconar al mestre. Afortunadament, ni els polítics ni els escalfadors de seients es va atrevir a acostar-se al Romea. El caràcter de Salvat encara els hi deu produir terror.

Die Briefe aus Berlin (VIII)

Il faut être absolument moderne.
Rimbaud

-Un sopar: creïlles bullides, cols, carabassa i altres delícies de la cuina germànica. Tots els assistents al sopar són artistes, òbviament. "A Berlín tothom és artista", m'explicarien més tard, "Ací tothom és alguna cosa i la gent se sorprenen si tu no escrius, pintes o punxes discos". Hi ha aquell violinista tan ben vestit i educat que recorre els pobles oferint concerts de Bach a canvi d'allotjament. Hi ha l'altra, la seua parella, una francesa d'origen libanés que és figurinista, escenògrafa, actriu, videoartista i a més escriu. Els dos són el nucli dur d'una embrionària companyia de teatre musical els membres de la qual no es coneixen entre ells. Aquests dies preparen les sessions que han d'iniciar un projecte d'espectacle d'autoria col·lectiva. Hi ha també la portuguesa que guarda pa dur per crear un mural on probablement s'expresse la fugacitat del temps. Hi ha l'islandés que escriu poesia glacial, la seua especialitat són els poemes adreçats a les xiques que visiten la seua alcova. Hi ha també la que amb només dues notes que li trau a la guitarra ja ha composat una cançó, i el qui punxa discos que es posa corbata per subratllar la importància del mestre de cerimònies. Per altra banda hi ha l'anglés estrafolari que és guru de la moda i va de festa en festa vestit de presidiari. Hi ha el que inventa còctels i ho considera també un art. Ningú no trau diners de les seues habilitats, i ho consideren normal, per a ells l'art és només el vehicle, un hobby per a omplir les estones buides d'una vida d'estudiant que no s'acaba mai.

I Hegel? Ho veuria normal, tot açò?

Julio Wallovits a la seua obra de teatre Las listas va imaginar un món on tothom es dedicava a l'art. La plaga d'artistes suposava la fi de la civilització car ningú es dedicava ja a professions útils com l'agricultura i la gent anava morint de fam. En un entorn com aquest l'autentic elegit com a model seria el treballador pencaire, un simple obrer d'eixos que tant costa de trobar a Berlín.

Un Sarau Discret

-L'alcalde va arribar el primer al Teatre Victòria, massa despenjat de la comitiva oficial del President, del Conseller i de la resta de paparres del besamà. Aquests detalls mai no són casuals, menys encara quan s'acosten eleccions. La cerimònia va ser avorridíssima, com de costum. Xavier Albertí, el director, peca de nostàlgic però quan es trau les plomes la nit es torna revista. I així va ser, a l'Aixeca el Teló d'enguany es va poder veure a Pere Arquillué i Pep Cruz transvestits, Anna Azcona cantava La pulga, Roser Batalla el Tango de la cocaïna i la Maña va fer un playback de casset bastant oblidable. Tot plegat va passar per un tranuitat homenatge a l'antic Paral·lel, molt al gust d'uns dinosaures que no per casualitat es van extingir.

La festa de després va ser la prolongació natural del show. El nou i renovat Teatre Espanyol (Artèria Paral·lel), obert ara gràcies al geni monopolístic de la SGAE, va ser la seu del sarau. Molta caspa i poca substància. Vedettes jubilades a l'espera de canapès, periodistes de pa sucat amb oli tafanejant-ho tot, els mafiosos de sempre vigilant i conspirant, actors i actrius a l'atur fent-se voler. El rumor de la nit: la nova revista de teatre. Que el cel la jutge. També les dades de la temporada passada van ser molt comentades: que si baixen lleugerament els espectadors, que si la recaptació no es ressent, que si la dansa enguany ha pujat molt; una bona ensabonada i demà els diaris continuaran escampant allò del "Teatre escapa a la crisi" i ací no passa res.

Addictes als saraus posen al fotocall.

La Solitud Organitzativa

-Diu la llegenda que això va ser i era un valent guerrer de l'art que un dia qualsevol es va atrevir a presentar un quadre titulat Horitzó on es podia veure només una ratlla horitzontal. La constant necessitat d'anar més enllà va portar a un altre brillant cavaller a presentar una reeixida tela completament pintada de blanc anomenada Blanc. Aquestes són llegendes que s'expliquen al voltant del foc de l'art contemporani, que es perdran segurament en la nit dels temps, o que es tornaran l'oli de la llàntia que altres artistes portaran en el camí de retorn a la cova, eixa gruta on s'amaga el misteri primigeni de l'art.

El Caixa Forum s'obre aquests mesos al geni de Miquel Barceló, una àmplia retrospectiva que comprèn des de l'any 1983 fins gairebé hui mateix. I el visitant no pot sinó rendir-se a la certitud d'estar davant d'una de les figures que transcendirà a la frivolitat regnant de l'art dels nostres dies. L'enigma Barceló té a veure amb el elements que utilitza, amb un retorn a la matèria elemental, a oficis ja extints com el de terrisser, a temes tan i tan antics i malgrat tot encara vius. La solitude organisative—títol de l'exposició—ens convida a fugir de l'excés contemporani, a retrobar-nos amb l'essència dels paisatges i la natura, a buscar la reminiscència viva, animal i humana entre tot aquell fang primordial del que un dia van sortir tant les persones com les bèsties.

D'aquesta manera, l'artista—es veu, se sent—torna a retrobar-se amb l'impuls originari de la creació, amb la frontera africana de l'art on l'artifici tendeix a rebaixar-se considerablement. Un mon de paisatges i caminants, de la vida a partir de la seua matèria primera, de la mort i la ironia que acompanya no només als cadàvers de carn i ossos sinó també als de l'esperit, als de les idees. El quadre que dona nom a l'exposició es una obra recent, del 2008. En ell, a mode d'autoretrat, es pot veure un mico assegut sobre un paisatge boirós. L'animal-Barceló descodifica des de la seua atalaia un món d'imatges i sensacions, un univers segurament elemental però al mateix temps encara ple d'incògnites i secrets inconfessables. Un retorn al misteri de la cova que va servir de bressol a l'art.

Ctrl + Alt + Supr

-Estic segur que a hores d'ara és la notícia bomba a totes les tertúlies teatrals estivals. I no és per a menys. TeatreBCN, la revista on havia treballat tan i tan a gust durant aquests quasi tres anys, ja no tornarà a sortir al carrer. No és que jo ho tinguera amagat, no. Simplement és que ho vaig saber ahir mateix, just quan tornava de vacances. Un poal d'aigua freda que no només cau sobre un grapat curt de professionals sinó també sobre una manera de fer periodisme que aviat s'extingirà, sempre segons els experts.

Les explicacions passen per parlar de la competència, d'unes conjuntures polítiques que bufen sempre cap al mateix costat, més fort ara si cap quan més s'acosten les eleccions i els previsibles perdedors s'enroquen al voltant del botí saquejat durant el govern. Afegim a la fórmula la pitjor crisi de la història del periodisme i del món editorial en general. Sumem l'escassa voluntat, la poca dedicació i la manca de gràcia a l'hora salvaguardar el producte. Tot açò s'eleva a la potencia monopolística del sector teatral, a les actituds mafioses, a la prevaricació d'un sistema que no tolera l'autonomia, a les rancors i altres pudors pròpies d'un corral de galls tan menut com és Barcelona. Resultat final: revista tancada.

TeatreBCN deixa enrere quasi onze anys dedicats al periodisme cultural de qualitat, a l'anàlisi insubornable i rigorosa de l'actualitat de les arts escèniques, al respecte escrupolós pels valors d'independència que han de regir sempre la feina del periodista. Els que marxem ho fem amb la satisfacció que dóna el treball ben fet i amb la pena pagada pels moments gaudits fent el que ens agrada.

Pedra Viva (Homenatge a Louise Bourgeois)

-No es va emportar cap trauma a la tomba, ja els havia parit, ja els hi havia deixat esculpits per tots els racons del món. Recorde que el primer contacte amb la seua obra em va horroritzar. Eren dies d'excessos a Bilbao i aquella aranya gegant, la guardiana de la porta del darrera del Guggenheim, venia a ser la metàfora d'aquella maldat que hi havia sempre instal·lada al capvespre al qualsevol lavabo del casc antic.

Més endavant, amb una altra perspectiva, vaig arribar a entendre que un tros de marbre pot tenir vida més enllà dels paràmetres perfectes del David, que la vida—en tota la seua vastitud—a voltes també és grotesca, obscena, retorçuda. I que molts cops la bellesa comporta l'enfrontament directe amb el que ens espanta, car les nostres pors, els nostres recels, ens descriuen molt millor que les nostres virtuts.

Anys després, en tornar a la ciutat, una exposició d'Amish Kapur em va confirmar el que jo ja sabia: no morirà mai. Marxarà la carn, i amb ella se n'aniran els seus terrors, l'essència del grans, però, roman, i això ja és un fet en el seu cas.

Ritual de Dolor

"¿Por qué? Esa es la pregunta del dolor. ¿Por qué? ¿Por qué nos cargaste de sufrimiento si no nos diste fuerzas para soportarlo? ¿Por qué? ¿Por qué me arrancaré la carne con mis propios dientes y seguiré amándote? ¿Por qué? ¿Por qué no me quitas la rebelión? Si estás decidido a seguir jodiéndome la vida, a seguir humillándome, a seguir dándome por el culo, a seguir haciéndome daño, a seguir mintiéndome, engañándome, por qué no me quitas al menos la rebelión. Hazme sumisa. Quítame la rebelión."

Te haré invencible con mi derrota, Angélica Liddell

-Antigament, quan tots érem una mica més primitius del que ho som ara, acudíem als xamans de la tribu per buscar la cura als nostres mals. Aquella saviesa es manifestava a través d'unes coreografies farcides d'objectes estranys, d'uns impossibles moviments l'explicació dels quals només el bruixot i els seus deixebles coneixien. Aquells rituals eren la carta de supervivència d'aquells que els ideaven i executaven, els asseguraven el seu estatus dins de la comunitat. El poble, enfonsat en la seua ignorància, no podia fer res més que donar-los per autèntics, i a força de repetir-los generació rere generació, entraven a formar part de la seua cultura.

Aquest podria ser un més que probable origen del teatre, també de la religió. I és curiós que puga coincidir l'origen d'aquests dos fenòmens. No oblidem que a l'antiga Grècia, bressol de brssols, el teatre s'utilitzava com a via d'administració dels mites. I potser buscava el mite la multitud de persones que van omplir dissabte el teatre Lliure per a l'estrena a Barcelona de Te haré invencible con mi derrota, una de les darreres obres de la sempre polèmica Angélica Liddell (Aprofite per recomanar una excel·lent entrevista que publica TeatreBCN al voltant d'aquest espectacle). La reacció va ser tan freda com calia esperar. El públic va encaixar malament la comprensió d'un ritual on hi havia trets, vidres trencats, roses de dacsa, autolesions amb molta sang, crits d'angoixa, dolor i patiment, molt de patiment. Va haver-hi gent que no ho va suportar, altres, la gran majoria, van reaccionar amb negativa indiferència davant de tot el que va ocórrer, inclòs la portada final. El posterior silenci només va trencar-se per uns pocs i desganats aplaudiments.

El que va passar és que la gran romeria de la modernitat anava a descobrir el mite però este no hi era. Comprant aquella entrada, anant a vore a la Liddell, buscaven pertànyer a la gran comunitat cool que prega reunida, que adora als grans ídols culturals situats a la cresta de l'ona. És com si un ciutadà de l'antiga Grècia trobara de sobte un xaman africà al teatre en comptes d'una Antígona. Dos rituals completament allunyats: els adeptes a la frivolitat obligats a conviure amb l'horror i el patiment teatralitzat.

Cementiris de Llibres

-Entre els nombrosos desavantatges que comporta la vida a la gran ciutat també trobem algunes altres raons que justifiquen la permanència. Caldria imaginar-ho tot com un gran laberint on sempre trobem un cul-de-sac amb forma d'interrogant.

Dic això perquè pensava en la feina del periodista, aquesta que si es fa bé requereix una important vessant d'investigació. Imagine ara, per exemple, un matí tranquil de redacció. De sobte, l'agenda es capgira i et cau al damunt una tasca que has d'enllestir a corre-cuita, car sempre hi ha un tancament vista. És llavors quan has de visitar el cementiris vivents, el carrerons sense eixida on van a morir el vells llibres.

Barcelona compta amb algunes botigues dedicades a recopilar tota la literatura de deixalla, aquella que ha quedat descartada de la voràgine comercial, és a dir, el 99 % de tot el que es publica. Molts pocs llibres són els que romanen a les llibreries més enllà dels quatre o cinc mesos que dura la seua explotació editorial. Després s'obliden, i l'oblit és el morir.

Afortunadament, existeixen punts com Els llibres del mirall, una fascinant cova on podem trobar tresors inimaginables fent només un clic a la pantalla de l'ordinador. Un exemple, però hi ha més. L'altre dia vaig descobrir l'últim d'aquests amagatalls, la Llibreria Fontana, un deliciós racó groguenc i polsós amb sabor al vell Paral·lel que conserva algunes joies impossibles de trobar enlloc. Una nova referència d'obligat coneixement de qualsevol bibliòfil. Una raó de pes per estimar, una miqueta més, a aquesta mastodòntica ciutat.

Flamenc Sideral (o Montañas de Basura)

Los Planetas Festival De Cajón! Palau de la Música. 12 de març de 2010. 21.30 h.

-Si fa deu anys els hi hagueren dit als incondicionals de Los Planetes que els adalils del rock indi d'aquest país anàvem a fer un tomb ben profund per les lisèrgies flamenques no s'ho hauria cregut ningú. En saber-ho segur que molts d'ells haurien deixat d'acudir en processó a la romeria de Benicàssim on els sants estel·lars s'han vingut apareixent quasi en cada edició. Ara, però, ja és tard, i Jota, Florent i la resta ho saben, ja es creuen divins, ja han escrit el seu nom a La leyenda del espacio.

L'altra nit, mentre la banda debutava a can Millet, els seus fans ens sentíem un poc majors. Grinyolava alguna cosa quan ens pensàvem asseguts al temple de la burgesia escoltant a Los Planetas, i tot plegat enquadrat en un festival de flamenc. Més de la meitat dels simpàtics gafapasta-arròs-covat segur que recordaven nits com aquella on el garrafó de concert ho emboirava tot i de sobte et trobaves mossegant-li els llavis a qualsevol xicona borratxa a ritme de Santos que yo te pinté, o aquella altra festa on tothom dormia o vomitava menys aquella deessa i tu que ballàveu Que no sea Kang, por favor just abans d'una cardada inoblidable; tants i tants records que no paraven de venir-me al cap l'altra nit quan veia el meu retrat generacional assegut per primer cop per veure la seua banda favorita.

Renovar-se o morir. Ho crec a peu juntetes. Llavors, totalment d'acord amb les excel·lents crítiques que ha suscitat el flamenc concert de l'altra nit. I també crec que el gir de la banda és el millor que els hi podia haver passat, també als fans. Los Planetas s'havien dedicat a fer el millor rockopop del nostre país als últims 15 anys. Després d'Unidad de desplazamiento el model havia arribat al cim. Era necessari, doncs, transformar-se en allò que abans ningú havia estat, superar els gastats models anglosaxons per metamorfosar-se en alguna cosa veritablement genuïna. I com és fa això? Buscant en les arrels. Sàvia decisió.

I amb la valentia que dóna saber-se portador de la raó, l'altra nit es van presentar Los Planetas al Palau de la Música amb només la seua cara flamenca, sense quasi concessions als clàssics (només un parell d'antigues cançons). D'hipnòtica es pot qualificar la nova barreja de peteneras, tientos, fandangos, mirabras amb la psicodèlia; una escabussada en la mètrica flamenca sense deixar de recordar-nos la força de l'elèctrica sideral i la passió d'unes balades tranuitades.

Un parell de cops, quan es produïen els necessaris instants de silenci del concert, un xicon, probablement un fan de tota la vida, demanava a viva veu Montañas de basura, la cançó que tenia associada als grans instants. Jota, increïblement serè, allunyat de la seua aura de divo drogat i malcarat, no va voler respondre, va fer que no l'escoltava. Són les coses dels recintes menuts i d'un públic acostumat a cridar fins trencar-se les cordes. Quan es tornava a produir un altre silenci es torna a escoltar Montañas de basura! molt més fort. I la banda continua ignorant-lo.

Marxa un Gran

"Mi vida de escritor no sería como es si no se apoyase en un fondo moral inalterable. Ética y estética se han dado la mano en todos los aspectos de mi vida."

Miguel Delibes (17/10/1920 - 12/03/2010)

Fe i Raó, Combat Desequilibrat

El encuentro de Descartes con Pascal joven de Jean-Claude Brisville. DIRECCIÓ I ADAPTACIÓ: Josep Maria Flotats INTÈRPRETS: Josep Maria Flotats i Albert Triola. Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver. 6 de març de 2010. 21.30 h.

-Josep Maria Flotats afirma que només se sent exiliat de París, però la veritat és que quan torna a Barcelona, la que durant anys va ser la seva ciutat de referència, desperta una expectació difícilment igualable. Llunyana ja la seua polèmica sortida del TNC, trepitja les taules del Lliure 32 anys després per presentar un text que havia guardat a la seua tauleta de nit tot esperant l’arribada de l’edat recomanada per interpretar-lo.

El encuentro de Descartes con Pascal joven és precisament això, un encontre entre dues de les figures filosòfiques més il·lustres de la França del segle XVII. El signa Jean-Claude Brisville (Bois-Colombes, 1922) dramaturg especialitzat en la recreació documentada de fets històrics però tendenciosament maniqueu a l’hora d’estructurar-los. Inqüestionable és la saviesa assossegada d’un Descartes/Flotats que aporta en tot moment el pes de la raó a un enfrontament desigual, també en la vessant interpretativa. I és que Flotats, en la faceta de director, ha sapigut autodosificar la seua marcada gestualitat a favor d’una construcció convincent i precisa. No s’explica, per tant, que permeta l’erràtica recreació d’Albert Triola en la pell d'un histriònic Pascal jove, il·lustre matemàtic i filòsof consumit en aquella època per les doctrines de la fe absoluta jansenista. Pautes que en escena es manifesten amb una compungida sobreactuació que allunya al personatge de la sensibilitat pròpia dels nostres dies.

La sintètica posada en escena—dues cadires, un joc de llums i poca cosa més—provoca que el pes de trama recaiga en l’acció i sobretot en la paraula, en els matisos d’una enfrontament entre raó i fe, entre l’experiència i la joventut, oposicions que acaben traspuant en escena. Un duel desequilibrat per a un elegant muntatge on l’astre Flotats brilla ineclipsable.

L'Avenir de Nora

-Ibsen va pensar una Nora que trencava tot el silenci d'una civilització amb l'esclafit d'una portada. Veronese no veu tan clara la fugida:

-Saps que tard o d'hora Nora se n'anirà, diu l'heroïna.

El que Nora no sap és que Helmer encara té les claus. I de fet les té.


El desarrollo de la civilización venidera de Veronese, a partir de Casa de nines d'Ibsen, es pot veure aquests dies al Teatre Lliure.

Stalags: Pornografia i Holocaust

-La primera vegada que vaig tenir contacte amb els Stalags va ser la setmana passada, dijous, mentre em feia una cervesa al bar Els Tres Tombs tot esperant la fi d'un petit diluvi nocturn. Xarràvem i xarràvem i les botelles buides començaven a ser abundants damunt la taula, una greixosa taula d'un establiment que malgrat l'oratge enarca estava mig ple a eixes hores de la nit. De tant en tant, un llamp es reflectia als enormes finestrals que donen a la Ronda de Sant Antoni. No recorde sobre quina tautologia malèfica estàvem parlant al bell mig d'aquell ambient de novel·la negra, però de sobte, per boca d'una xilena d'origen jueu, vaig escoltar per primer cop la paraula Stalags.

Segons sembla, els Stalags van ser un gènere de novel·la il·lustrada molt popular a Israel durant principis de la dècada dels seixanta. Per sorprenent que parega, el seu repetitiu argument se centrava en escenes de tortura i sadisme on soldats aliats eren extremament vexats per belles i descocades oficials nazis. Aquestes obres van ser durant uns pocs anys l'aliment espiritual de les masturbacions israelianes, l'única matèria pornogràfica que escapava al control de la conservadora censura. Es disfressaven com traduccions de novel·les americanes o angleses però en realitat eren ideades, pensades i escrites per jueus.

La bola de neu va anar creixent, en molt poc temps els stalags van assolir una enorme distribució i es van convertir en un consum habitual, publicant-se milers i milers setmanalment, fins i tot hi van aparèixer subgèneres com el dels jueus venjadors (del qual Tarantino extrauria inspiració per al seu film Inglourious Basterds). La competència va anar creixent i la baralla entre els diferents editors passava per portar als quioscos la història més bestia i cruel. La polèmica va esclatar quan els tribunals van acabar per prohibir una d'aquestes novel·les, titulada Jo vaig ser la puta privada del coronel Schultz (casualment una de les poques en les que el rol ama-esclau s'invertia). El gènere va acabar etiquetat com pornogràfic i poc a poc la moda va passar; el fet , però, roman.

Una bona part d'aquella societat acabava d'eixir del trauma de la Segona Guerra Mundial, dels camps d'extermini, de tota la monstruositat simbòlica que suposava per als ciutadans d'Israel la sola menció de l'holocaust. Malgrat tot, compraven massivament novel·les on la pornografia es fabricava a partir de ferides col·lectives mai curades, horror transformat en excitació, el nazi mutat en objecte sexual; la realitat a voltes tan incomprensible.

Havia deixat Els Tres Tombs i la pluja continuava caient. De tant en tant un llamp es reflectia a l'espill que formaven els carrers mullats del Raval. Pel meu cap no parava de pegar voltes la paraula stalag. Desviació? Perversió? Malaltia? Hi ha d'haver, segur, alguna cosa més, alguna cosa que encara roman inexplicable, que se m'escapa.

Epistolaño, Part III: 2666

-Apreciat Rigola:

Imagine com de difícil ha de ser adaptar al teatre una obra tan colossal com el 2666 de Bolaño. 1124 pàgines de novel·la total. Des d'aquí imagine un Bolaño cansant, teclejant, escoltant com s'acosta la mort irremeiablement, imparable. Una tasca d'anys reduïda a quatre vesprades d'assajos i cinc hores de muntatge. M'explique: no és que l'obra teatral que aquests dies es veu al Lliure siga dolenta, al contrari, em sembla molt bona. Gens menyspreable l'adaptació, la gràcia d'haver sabut destriar entre la palla i el gra d'un llibre tan inabastable. També tenen el seu mèrit algunes de les solucions escèniques, quasi totes idees simples però amb substància, com la mateixa prosa bolanyiana.

Hi ha, però, una sensació, alguna cosa que grinyola. Una obra tan brillant al bell bell mig d'un conjunt sense brillantor. Estar a l'alçada de la matèria primera és quasi impossible, els actors són bons, el director també, com l'escenògraf, el dramaturg, l'il·luminador... d'això no hi ha cap dubte. Brillants? Exel·lents? No, no ho crec pas. Imagine un Bolaño amb la mort a prop, sense temps per acabar la seua obra mestra. Imagine un grup de gent pensant en l'adaptació, pensant-la com una feina.

“La avenida Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni aun cementerio de 1968, ni a un cementerio de 1975, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo”. Bolaño, Amuleto.

Epistolaño, Part I: L'Auca

Benvolguda Portaceli:

A propòsit de l'estrena de la teua Auca del senyor Esteve al TNC volia deixar escrites algunes coses. En sóc conscient de que el muntatge alçarà polseguera. "Confuso sabotaje" titula hui, sense anar més lluny, Joan-Anton Benach a la seua crítica de La Vanguardia. A mi, però, em sembla valent. Els nostres clàssics, i en aquest sentit l'Auca ho és, han de servir per aquestes coses, per portar-los a un altre terreny, per explicar actituds i contextos que no estaven a l'original, per explicar el món des de la nostra idiosincràsia. Un exercici tan habitual a altres tradicions escenogràfiques. Si una obra remunta el signe dels temps i es manté vigent més de cent anys després d'haver estat publicada això vol dir que és un instrument adient de significat, peça viva d'un imaginari viu, una artefacte òptim per articular qualsevol nova accepció que li vulguem afegir.

Ara tocaria parlar de la interpretació dels actors, alguns d'ells tan mancats de versemblança, dels anacronismes d'alguns dels vídeos que il·lustraven èpoques diferents a l'acció que estava produint-se a escena, o de la necessitat d'acoblar uns documents que més que barrejar-se se juxtaposaven. Això sí, tot d'una factura tècnica acceptable, net, ben dirigit. No és que no es puga identificar a l'arquetípic Esteve amb el silenci i l'horror de les dictadures patides al segle XX, clar que sí, el que em grinyola és la confusió, una sensació, alguna cosa que s'esmuny, un desig no assolit. La incorrecta unió entre la forma i el fons. Falta de treball? De pressupost? No ho crec.

Poeta, Poema; Persona, Personatge

-"Me resulta grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables. Es una película desvergonzada, de título infamante y producida por gente sin escrúpulos". Aquesta va ser la generosa crítica que el novel·lista Juan Marsé va dedicar-li al film de Sigfrid Monleón El cónsul de Sodoma, pel·lícula on es fa una aproximació a la vida d'una de les figures més sucoses de la Gauche divine Jaime Gil de Biedma. La polèmica ha continuat creixent gràcies a diverses rèpliques a la premsa del productor, del guionista, del director (i encara) i novament de l'escriptor, una batalla que, com era d'esperar, ha tingut uns efectes propagandístics gens menyspreables per a una producció made in Spain.

Certament, l'obra literària de Jaime Gil de Biedma, en la seua desaforada qualitat, justifica per ella mateixa l'existència d'un biopic sobre l'autor, amb més raons si afegim que el subjecte es declarava poeta de l'experiència i que, per tant, la seua biografia és crucial de cara a comprendre el motor dels seus versos. Si, a més a més, a risc que se'ns considere morbosos, adduïm que el subjecte va arrossegar sempre una reputació de maleït, arribem a un còctel certament sucós. Marsé, que ix retractat a la cinta, té tot el dret a emprenyar-se. Supose que no ha de ser fàcil veure's transformat en personatge, ni a un mateix ni a un amic desaparegut. Menys encara quan els responsables de l'obra han prescindit del perfil amable, furgant i abusant dels tics més grogosos (sentimental i socialment parlant) de la biografia d'un poeta burgés, comunista i homosexual.

No obstant, dubte que tant Sigfrid Monleón com Miguel Dalmau (autor de la biografia que ha donat origen a la pel·lícula) es creguen portadors de la veritat absoluta i donen per descomptant que amb un llibre o film s'haja pogut fer un calc exacte de tot el que va ser i va significar Gil de Biedma. Totes les interpretacions són discutibles però, des de fora, el biopic funciona, en part gràcies als treballs dels actors—enlluernant Jordi Mollà—, convenç als profans que són els receptors últim de l'obra. Si a la cinta hi ha massa sexe, massa sentimentalisme o es retracta un personatge frívol és una altra cosa, dues hores han de ser per força parcials, la qual cosa no vol dir que aquests aspectes escabrosos no existiren realment. Si la cinta no és excel·lent és pel seu ritme i per la seua falta d'ambició estètica, tan pròpia del cinema espanyol, però no per ser covard, s'ha de reconèixer la gosadia a l'hora de donar-li forma al polèmic personatge, que no a la persona.

"Yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema", va dir Gil de Biedma un cop, i crec que finalment ho està aconseguint.

L'Odissea de Mira

-Quan la pudor de fem ens satura el nas fins al punt que ho donem tot per perdut, algun episodi puntual ens empeny a recobrar l'esperança, a continuar el dur viatge.

Un d'aquests episodis té noms i cognom, Joan Francesc Mira, l'intel·lectual valencià més sobreeixit del moment, una de les grans col·lumnes vives de la cultura en català al País Valencià, mantenidor i continuador d'aquell ressorgiment literari tardà dels seixanta, viu encara malgrat la mala maror. Donen testimoni d'aquest fet esdeveniments literaris com la publicació de la seua trilogia de València, on destaca la novel·la Purgatori (2003) o tants altres títols de gèneres diversos com Borja Papa (1996). No s'atura ací la cosa, perquè Mira és assagista, articulista, polític, professor de grec, historiador i descomunal traductor d'obres de la mida de la La Divina Comèdia; i tot això amb una qualitat i rigor poc habituals a latituds on les coses s'acostumen a fer arreu.

Aquest dies, intel·lectuals del pes de Vicenç Villatoro, Josep Piera, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria o Vicent Sanchis glossen la figura del que ja és un mestre a unes jornades organitzades per l'obra social de Caixa Catalunya a la Pedrera. Una reunió ben insòlita ja que rarament les lletres catalanes li reten un homenatge d'aquestes característiques a un escriptor viu. I com viu i ben viu, Mira ha volgut estar present per xafardejar tot el que d'ell diuen. Present també per parlar però no d'ell mateix sinó amb l'objectiu de remarcar, una vegada més, el seu caràcter d'humanista imprescindible.

La lliçó magistral d'ahir li donava una altra volta a La Divina Comèdia, traçant un encisador i colpidor contrast entre la figura d'Ulisses clàssica i la visió que d'ell dóna l'obra de Dante Alighieri, més influenciada per la història de Roma i per la narració de l'Eneida de Virgili. Un Ulisses traïdor i responsable de la tràgica destrucció de Troia que al trobar-se amb Dante a l'Infern li explica que realment mai va tornar a Ítaca, que el seu viatge mai va acabar, que va donar voltes i més voltes pels oceans fins que va arribar a la fi del món on va morir de gosadia.

La curiositat infinita sembla ser també la malaltia de Mira que, en el seu empeny d'erigir-se com a nom imprescindible de la nostra cultura, es troba immers en una altra tasca colossal, la d'una nova traducció al català, en aquest cas la de l'Odissea d'Homer. Llarga vida al viatge.