SAGARRA ATEMPORAL

Ressenya publicada a Recomana.cat

Ocells i llops, obra escrita per Josep Maria de Sagarra a finals de la dècada dels quaranta, entaula i explota de forma bastant directa els conflictes morals de l'època i la hipocresia de la classe burgesa de postguerra. Avortament, homosexualitat i divorci són les “xacres” materialitzades en les vides de cadascun dels fills de Lucrècia, la protagonista. L'abnegada mare, per la seva part, mirarà per un costat d'amagar les faltes filials a cop de talonari mentre que de l'altra banda, de cara a la seva família i a la societat, aparenta el paper de mestressa ignorant, innocent i feliç. 

D'estructura límpida i simbolismes recurrents, l'obra es presta a múltiples adaptacions sent la suggerida pel propi autor la de “comèdia negra”. La direcció de Lurdes Barba no ha optat per aquest camí, més aviat al contrari, s'ha aferrat al to dramatitzant i el resultat se'ns desplega com un Sagarra de tall clàssic, atemporal, perfecte per a la seva digestió estandarditzada però mancat de l'aire fresc i de les noves lectures que tant li calen al nostre repertori. 

Ocells i llops de Josep Maria de Sagarra. Direcció Lurdes Barba. Teatre Nacional de Catalunya fins el 6 d'abril de 2014.

UN ENEMIC DELS MATISOS

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Alterar un text tan rabiosament vigent com Un enemic del poble d'Ibsen suposa un risc que ni la versió de Juan Mayorga ni la direcció de Miguel del Arco aconsegueixen defugir al Teatre Lliure. Els canvis estructurals i el nou simbolisme pretesament contemporitzador d'alguns personatges no atrapen més connotacions de les existents a l'original, més aviat al contrari, esquematitzen. 

Desafortunades i gratuïtes són les transicions musicals i l'escenografia d'un marcat simplisme metafòric tampoc no aporta lectures més profundes a un text mancat d'origen dels grisos de la paleta. Aquest sentit maniqueu és explotat també per la posada en escena (a l'assemblea, sobretot), per la qual cosa ni l'entregat afany dels actors arriba a pescar més matisos.

El conjunt, afortunadament, acaba per arrossegar també les virtuts d'una reflexió original carregada d'actualitat política i social.

CÀPSULES D'INCOMUNICACIÓ

 Ressenya publicada a Recomana.cat

Tècnicament brillant, humanament inquietant, així és Harket [Protocolo] una obra però també una experiència transmedia que continua a Internet un cop s'acaba l'espectacle. Sobre l'escena vuerem una versemblant barreja entre dansa, teatre i tècniques de vídeo-mapping la interactivitat de les quals constitueix un part crucial de la posada en escena. 

Argumentalment ens trobem amb una nova revisió de la relació entre humans i màquines tan explotada cinematogràficament a clàssics com 2001, una odissea de l'espai o més recentment a Moon. Harket, per la seva banda, també s'ancora en la ciència ficció per bastir la claustrofòbica presó de la protagonista, una jove que es presta voluntària a un experiment que consisteix en sobreviure dins un búnquer sota les atencions d'un sistema d'intel·ligència artificial, esser eteri que se'ns fa present a través d'una metàl·lica veu. L'assaig es capgira quan del mes inicial d'estada a l'interior es passa sense explicació ni justificació als dos anys i escaig. 

L'obra viu els moments més brillants en diàlegs entre un ésser humà carregat d'emocions, sentiments inexplicables i idees abstractes i la incomprensió robòtica del cervell de l'assistent. El desplegament tecnològic de les projeccions arriba a eclipsar per moments la història i, a estones, es corre el risc que el continent acabe tenint més protagonisme del necessari, fent caure l'obra en la rutina efectista. Heus aquí el treball de Cristina Fernández, carregat d'energia i recorregut, que ve a subministrar l'alè afectiu i anímic que aixeca el conjunt cap la dimensió de carn i os. 

Harket [Protocolo], fruit del treball del col·lectiu Panicmap i de l'enginy de Juan Pablo Mendiola (dramatúrgia i direcció), és una aposta de risc per a un gènere, la ciència ficció, de poca tradició a escena. El conjunt impressiona i commou, neguiteja i deixa solatge, una càpsula misteriosa on cal endinsar-se.

SENSE RIGOR CIENTÍFIC

Ressenya publicada a Recomana.cat

Quan el públic ja hi és instal·lat, Cristina Blanco comença a llançar hipòtesis del que podria ser o haver estat el seu muntatge ciencia_ficción. Aquests supòsits es basen en l'explicació esbossada d'alguna teoria científica o anècdota del món de la investigació que la creadora escenifica a través de breus esborranys o intencions de performance, cançons en directe del grup fantasma The Elements o vídeos de la Nasa on se'ns narra l'odissea d'un robot atrapat a la sorra de Mart. Un material heterogeni cuinat a través d'una gens pretensiosa barreja de música, conferència i tècniques de banalització pròpies de l'stand-up comedy. El conjunt resulta originalment divertit i et deixa un somriure als llavis a menys que esperis de l'espectacle un aprofundiment seriós en la matèria o un rigor en les tècniques. Pur divertiment associat al sempre evocador món de la ciència.