REPRESSIÓ SEXUAL ANGLESA

Ressenya publicada a Recomana.cat

La moral i la sexualitat de l'Anglaterra victoriana i la contemporània es juxtaposen en aquest díptic de Caryl Churchill, dues peces separades per un entreacte que expliquen de forma molt fragmentada els impulsos afectius, la hipocresia i els valors socials de dues èpoques aparentment distanciades. D'aquesta manera, trobem una primera part on el matrimoni, els fills o la pàtria colonial, amb les seves corresponents repressions, cobren un protagonisme que es veu textualment superat a la segona meitat per l'alliberament sexual dels nostres dies. Dos exemples de societat que busquen les arestes i els extrems per situar-nos davant d'un mirall de grotesques conseqüències. 

La companyia Teatre de l'Enjòlit i la direcció de Glòria Balañà ataquen de forma directa i valent el text, mirant de superar l'excessiva fragmentació de les escenes amb un trànsit trepidant d'entrades i sortides que per moments evoca el ritme d'un videoclip. El joc atrapa, més a la primera part que no pas a la segona, quan l'espectador ha de tornar a bastir un nou mapa de personatges i situacions que atabalen la concentració. El planter d'actors ajuda amb construccions precises a atrapar el sentit i les contradiccions dels personatges. Destaca l'autoritat d'Elies Barberà al paper de Clive, cap de família victorià, o Arnau Marín, contenció d'esclau negre a punt d'esclatar. 

Obra ambiciosa, en definitiva, d'una gosadia i procacitat que la fan mereixedora d'una oportunitat. Fins el 13 d'abril a la Sala Beckett.

El setè cel de Caryl Churchill. Direcció Glòria Balañà. Companyia Tetre de l'Enjòlit. Sala Beckett.

LA MODA PINTER

Ressenya publicada a Recomana.cat

El teatre de Pinter sembla inspirar els creadors catalans. Si a principi de temporada ens quedàvem bocabadats amb la sensacional Terra de ningú dirigida per Xavier Albertí al TNC, ara un trio protagonista iguala o supera el magnífic treball de Josep Maria Pou i Lluís Homar del teatre de les Glòries. 

En aquest cas, L'encarregat ens torna a servir una situació típicament pinteriana, a meitat camí entre el naturalisme i l'estranyament, on el diàleg es serveix d'un profund coneixement de l'ànima humana per desemmascar els jocs de poder, petites relacions de quotidianitat que són extrapolables a qualsevol ambient imaginable. 

La direcció de Xicu Masó li troba el punt d'humor necessari al text i a les situacions, lubrifica els referents localitzant la trama a Barcelona i tempera un magnific trio protagonista: superb Marc Rodríguez, descomunal en tot el seu recorregut dramàtic Albert Pérez i sense paraules el treball de Carles Martínez, una de les més completes interpretacions vistes aquesta temporada, una contenció esborronadora que mereix tots els premis possibles. 

L'encarregat de Harold Pinter. Direcció Xicu Masó. Teatre Lliure, Espai Lliure fins el 16 de març. 

PERIODISME DE CACAUS I TRAMUSSOS

Els amics de la revista valenciana Lletraferit m'han demanat una col·laboració i els he lliurat un opuscle xovinista dedicat al meu poble. L'article i la resta de la molt interessant publicació es pot comprar a través de la pàgina web de l'editorial i també a quioscos escollits de la capital del Túria. 

Així mateix, aquest dissabte a les 12 del migdia tindrà lloc la presentació del número al bar la Murta (carrer de la Murta, 14) del barri de Benimaclet. Dins del format Lletravermut, han promés que hi haurà vi d'honor, cacaus i tramussos. Ovella que bela perd bocí.

"RIGOLADA" AMB BOLAÑO, MICROS Y PISTOLES

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Per fer una obra de teatre “modern” cal ficar-hi projeccions, violència, detonacions de pistoles de fogueig, sexe-drogues-i-rock&roll, un ritme atropellat, una narrativa discontinua i, per suposat, micros de peu per cantar o per introduir tota mena d'aparts, salts narratius, d'espai o digressions diverses. No fa massa temps, a Barcelona, aquest tipus de teatre rebia el nom de “rigolada”, un estil que en essència beu d'altres directors europeus que també al seu moment van ser anomenats “enfants terribles”. Fèlix Pons és un digne continuador. 

Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, relat primerenc de Roberto Bolaño escrit a quatre mans amb Antoni García Porta, entra com un guant en aquesta manera de explicar històries. La fugida endavant de la parella d'assassins enamorats de la violència i la literatura sap trobar la seva lògica interna entre la frenètica successió de cançons dels The Doors, assalts armats i escenes de desfici al voltant de l'únic llit que forma el gruix de l'escenografia. 

L'exercici de dramatúrgia és encomiable, així com l'energia constant dels intèrprets, un Nao Albet que es mou com el peix a l'aigua en aquesta mena de muntatges i Clàudia Benito, que resulta perversa i sensual, malvada i emotiva, de presència captivadora. Conforme el muntatge agafi més rodatge i ritme aquesta partitura de cadència fílmica brillarà encara més. Obra no apta per a pusil·lànimes. 

Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce de Roberto Bolaño i Antoni Garcia Porta. Direcció Fèlix Pons. Teatre Tantarantana fins el 30 de març.

EL MODEL IRLANDÈS

Ressenya publicada a Recomana.cat.

A hores d'ara, queda poc per destacar de la genial Traduccions/Translations en aquesta darrera setmana d'exhibició a la Biblioteca de Catalunya. S'ha remarcat l'avinentesa de la lectura catalana del tema, el estatus de diglòssia de l'Irlanda del XIX, la imposició institucional de l'anglès per sobre del gaèlic, origen del conflicte que, com sabem, acaba amb la pràctica extinció social d'aquest últim. El tractament de la qüestió es fa de forma ordenada i argumentada, amagada darrere de les motivacions personals dels protagonistes, per la qual cosa s'agraeix l'intent de fugir en la major part de l'obra de posicions massa maniquees.

La vessant més humana de l'argument (històries familiars, de poder, amoroses) està realçada pel conjunt de brillants construccions de personatges. A destacar un sentenciari Ramon Vila, l'histrionisme commovedor d'Oscar Intente i un Albert Prat que atrapa l'atenció per la seva trasbalsadora i detallista construcció del rol protagonista. Només el però de la llargària, en menys temps, eludint potser l'entreacte i escurçant algunes escenes, es podria haver explicat el mateix. Imperdible, en tot cas, i queden ja poquíssimes entrades. Només fins divendres. 

Traduccions / Translations de Brian Friel. Direcció Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya fins el 14 de març de 2014.

ESSÈNCIA LORQUIANA

Ressenya publicada a Recomana.cat

No resulta senzill temperar un text com Doña Rosita la soltera o el lenguage de la flores. En primer lloc perquè l'argument d'aquest drama costumista escrit per Lorca el 1935 pot resultar-nos, a ulls de 2014, desfasat i carrincló. Voldríem pensar que als nostres dies no es relega socialment les dones sense parella, ni el seu periple sentimental agafa tints tan tràgics. Descartada la contemporització o la posada en escena arqueològica, resta espai per a una encertada tercera via, la de Joan Ollé.

El director ha ideat una Doña Rosita per al TNC altament estilitzada i preciosista, amb una escenografia i moviment més propis d'un espectacle d'òpera, amb música, transicions i canvis d'espai d'un lirisme molt marcat. Tot aquest component d'irreal atemporalitat contribuïx a fer surar la part més perdurable de la peça, la inabastable bellesa poètica dels diàlegs, de les imatges, de l'estructura mateixa del text, un univers delicat, sensual i èpic inequívocament lorquià. 

Tot aquest artifici, però, triga una mica en agafar volada, en trobar el seu ritme i la seva lògica interna. Per això, la primera part és la que resulta més feixuga. També incideix en aquest sentit algun desencaix de repartiment. L'artefacte, afortunadament, accelera a la segona part, sobretot als moments musicals de la tertúlia de dones, i ja resulta penetrant en la foscúria del tercer i últim acte. Un muntatge, en definitiva, que ens deixa amarats de Lorca, que aconsegueix ressaltar les virtuts perdurables d'un text delicat i exquisit.

Doña Rosita la soltera o el lenguaje de la flores de Federico García Lorca. Direcció de Joan Ollé. Al TNC fins el 6 d'abril de 2014.

MUSICALS GENERACIONALS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Que l'actual situació social dóna per a un musical ja ho sabem tots. Si ha de ser un drama o una comèdia ja és una elecció dels creadors. Xavi Morató (text) i Gerard Sesé (música) opten per aquesta última opció, i fan saltar les etiquetes de la correcció política ja des del títol, batejant a la suposadament “perduda” com, directament, Generació de merda.

L'espectacle comença encadenant una sort d'encertats gags musicals al voltant de la misèria i problemes quotidians dels joves del nostre temps (atur, precarietat, incomunicació malgrat les tecnologies). Entre el repartiment destaca un folgat Marc Pociello que treu el millor registre còmic, efusiu però controlat tant en veu com en gestualitat. 

D'aquesta manera, entre gags sobre WhatsApp, entrevistes de feina, supervisors esclavistes però enrotllats, tendes de pakistanesos i la relació amorosa que no pot faltar a la cita, el muntatge aconsegueix mantenir l'interès i la gràcia. Fins i tot alguna de les melodies s'encomana. Ja en la segona part, però, l'argument abandona la versemblança, s'entrega al deliri de sèrie B i fa visibles certes dificultats a l'hora de tancar les trames de forma imaginativa. No tot s'hi val. 

Generació de merda de Xavi Morató i Gerard Sesé. Programació d'adults del Jove Teatre Regina, fins el 13 d'abril.

MOUAWAD DESCOLORIT

Ressenya publicada en Recomana.cat

Wajdi Mouawad ha conquerit l'altaveu dels mitjans i l'estima del públic. Èxits teatrals com Incendis avalen l'expectació que genera l'autor i ara també director i intèrpret d'aquest Seuls. Estem davant d'un monòleg teatralitzat on sura tota la força poètica de l'univers del libano-quebequès, inclòs el seu tema capital, la recerca de la pròpia identitat.

Malgrat tot, l'establiment del torrent narratiu arrossega certa manca de ritme, una certa lentitud. Tampoc les dots interpretatives de Mouawad aconsegueixen conjurar el torrent emocional que requereix el senzill argument. D'aquesta manera, quan l'obra fa un triple salt mortal des del realisme inicial a l'exercici de plasticitat que recorda Paso doble de Nadj i Barceló, els nexes comunicants són massa precaris com per produir l'exaltació de la bellesa que intenta atrapar.

Per tot això, segurament aquest Seuls no es recorde com el millor text dramàtic de Mouawad. No obstant això, la combinació i la sorpresa dels elements de la posada en escena no deixa de tenir el seu interès. Els fans gaudiran igualment.

Seuls de Wajdi Mouawad. Teatre Lliure, del 27 de febrer al 2 de març.

L'ESTRANY CAS DE L'OBRA 'SIR THOMAS MORE'

Ressenya publicada a Recomana.cat

L'enigmàtica peça Sir Thomas More representa tot un misteri filològic, font d'especulació per a estudiosos del teatre isabelí. La teoria més estesa parla d'un text escrit a deu mans per alguns dels autors representatius del període, inclús s'especula amb l'autoria shakespeariana d'alguns dels passatges, motiu comercial suficient per atribuir-li al geni anglès el conjunt de la peça, sense més explicacions. 

Lluny d'aportar claredat a la qüestió, el muntatge de Tamzin Townsend que veiem aquests dies al Barts del Paral·lel fa un escombrat dels trets més angulosos de l'estructura compositiva i es centra en el personatge protagonista, un Tomàs More des del seu vesant més humà. Es potencien, doncs, els trets més amables del seu caràcter passant de puntetes sobre els dubtes filosòfics de la seva caiguda en desgràcia i, per extensió, del període històric en discussió, el regnat d'Enric VIII. 

La incorporació d'un narrador extern al fil narratiu facilita la comprensió de l'obra que, no obstant això, no aconsegueix superar el desigual interès de les escenes i quadres proposats. El treball de la companyia, tot i no ser massa original en les formes, compta amb prou energia per aixecar un conjunt al qual sempre se li pot agrair la reflexió al voltant d'un personatge històric tan interessant. 

Tomás Moro, una Utopía, dirigit per Tamzin Townsend a partir d'un manuscrit d'autoria col·lectiva d'època isabelina. Fins el 9 de març al Barts (Barcelona)