Flamenc Sideral (o Montañas de Basura)

Los Planetas Festival De Cajón! Palau de la Música. 12 de març de 2010. 21.30 h.

-Si fa deu anys els hi hagueren dit als incondicionals de Los Planetes que els adalils del rock indi d'aquest país anàvem a fer un tomb ben profund per les lisèrgies flamenques no s'ho hauria cregut ningú. En saber-ho segur que molts d'ells haurien deixat d'acudir en processó a la romeria de Benicàssim on els sants estel·lars s'han vingut apareixent quasi en cada edició. Ara, però, ja és tard, i Jota, Florent i la resta ho saben, ja es creuen divins, ja han escrit el seu nom a La leyenda del espacio.

L'altra nit, mentre la banda debutava a can Millet, els seus fans ens sentíem un poc majors. Grinyolava alguna cosa quan ens pensàvem asseguts al temple de la burgesia escoltant a Los Planetas, i tot plegat enquadrat en un festival de flamenc. Més de la meitat dels simpàtics gafapasta-arròs-covat segur que recordaven nits com aquella on el garrafó de concert ho emboirava tot i de sobte et trobaves mossegant-li els llavis a qualsevol xicona borratxa a ritme de Santos que yo te pinté, o aquella altra festa on tothom dormia o vomitava menys aquella deessa i tu que ballàveu Que no sea Kang, por favor just abans d'una cardada inoblidable; tants i tants records que no paraven de venir-me al cap l'altra nit quan veia el meu retrat generacional assegut per primer cop per veure la seua banda favorita.

Renovar-se o morir. Ho crec a peu juntetes. Llavors, totalment d'acord amb les excel·lents crítiques que ha suscitat el flamenc concert de l'altra nit. I també crec que el gir de la banda és el millor que els hi podia haver passat, també als fans. Los Planetas s'havien dedicat a fer el millor rockopop del nostre país als últims 15 anys. Després d'Unidad de desplazamiento el model havia arribat al cim. Era necessari, doncs, transformar-se en allò que abans ningú havia estat, superar els gastats models anglosaxons per metamorfosar-se en alguna cosa veritablement genuïna. I com és fa això? Buscant en les arrels. Sàvia decisió.

I amb la valentia que dóna saber-se portador de la raó, l'altra nit es van presentar Los Planetas al Palau de la Música amb només la seua cara flamenca, sense quasi concessions als clàssics (només un parell d'antigues cançons). D'hipnòtica es pot qualificar la nova barreja de peteneras, tientos, fandangos, mirabras amb la psicodèlia; una escabussada en la mètrica flamenca sense deixar de recordar-nos la força de l'elèctrica sideral i la passió d'unes balades tranuitades.

Un parell de cops, quan es produïen els necessaris instants de silenci del concert, un xicon, probablement un fan de tota la vida, demanava a viva veu Montañas de basura, la cançó que tenia associada als grans instants. Jota, increïblement serè, allunyat de la seua aura de divo drogat i malcarat, no va voler respondre, va fer que no l'escoltava. Són les coses dels recintes menuts i d'un públic acostumat a cridar fins trencar-se les cordes. Quan es tornava a produir un altre silenci es torna a escoltar Montañas de basura! molt més fort. I la banda continua ignorant-lo.

Marxa un Gran

"Mi vida de escritor no sería como es si no se apoyase en un fondo moral inalterable. Ética y estética se han dado la mano en todos los aspectos de mi vida."

Miguel Delibes (17/10/1920 - 12/03/2010)

Fe i Raó, Combat Desequilibrat

El encuentro de Descartes con Pascal joven de Jean-Claude Brisville. DIRECCIÓ I ADAPTACIÓ: Josep Maria Flotats INTÈRPRETS: Josep Maria Flotats i Albert Triola. Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver. 6 de març de 2010. 21.30 h.

-Josep Maria Flotats afirma que només se sent exiliat de París, però la veritat és que quan torna a Barcelona, la que durant anys va ser la seva ciutat de referència, desperta una expectació difícilment igualable. Llunyana ja la seua polèmica sortida del TNC, trepitja les taules del Lliure 32 anys després per presentar un text que havia guardat a la seua tauleta de nit tot esperant l’arribada de l’edat recomanada per interpretar-lo.

El encuentro de Descartes con Pascal joven és precisament això, un encontre entre dues de les figures filosòfiques més il·lustres de la França del segle XVII. El signa Jean-Claude Brisville (Bois-Colombes, 1922) dramaturg especialitzat en la recreació documentada de fets històrics però tendenciosament maniqueu a l’hora d’estructurar-los. Inqüestionable és la saviesa assossegada d’un Descartes/Flotats que aporta en tot moment el pes de la raó a un enfrontament desigual, també en la vessant interpretativa. I és que Flotats, en la faceta de director, ha sapigut autodosificar la seua marcada gestualitat a favor d’una construcció convincent i precisa. No s’explica, per tant, que permeta l’erràtica recreació d’Albert Triola en la pell d'un histriònic Pascal jove, il·lustre matemàtic i filòsof consumit en aquella època per les doctrines de la fe absoluta jansenista. Pautes que en escena es manifesten amb una compungida sobreactuació que allunya al personatge de la sensibilitat pròpia dels nostres dies.

La sintètica posada en escena—dues cadires, un joc de llums i poca cosa més—provoca que el pes de trama recaiga en l’acció i sobretot en la paraula, en els matisos d’una enfrontament entre raó i fe, entre l’experiència i la joventut, oposicions que acaben traspuant en escena. Un duel desequilibrat per a un elegant muntatge on l’astre Flotats brilla ineclipsable.

L'Avenir de Nora

-Ibsen va pensar una Nora que trencava tot el silenci d'una civilització amb l'esclafit d'una portada. Veronese no veu tan clara la fugida:

-Saps que tard o d'hora Nora se n'anirà, diu l'heroïna.

El que Nora no sap és que Helmer encara té les claus. I de fet les té.


El desarrollo de la civilización venidera de Veronese, a partir de Casa de nines d'Ibsen, es pot veure aquests dies al Teatre Lliure.

Stalags: Pornografia i Holocaust

-La primera vegada que vaig tenir contacte amb els Stalags va ser la setmana passada, dijous, mentre em feia una cervesa al bar Els Tres Tombs tot esperant la fi d'un petit diluvi nocturn. Xarràvem i xarràvem i les botelles buides començaven a ser abundants damunt la taula, una greixosa taula d'un establiment que malgrat l'oratge enarca estava mig ple a eixes hores de la nit. De tant en tant, un llamp es reflectia als enormes finestrals que donen a la Ronda de Sant Antoni. No recorde sobre quina tautologia malèfica estàvem parlant al bell mig d'aquell ambient de novel·la negra, però de sobte, per boca d'una xilena d'origen jueu, vaig escoltar per primer cop la paraula Stalags.

Segons sembla, els Stalags van ser un gènere de novel·la il·lustrada molt popular a Israel durant principis de la dècada dels seixanta. Per sorprenent que parega, el seu repetitiu argument se centrava en escenes de tortura i sadisme on soldats aliats eren extremament vexats per belles i descocades oficials nazis. Aquestes obres van ser durant uns pocs anys l'aliment espiritual de les masturbacions israelianes, l'única matèria pornogràfica que escapava al control de la conservadora censura. Es disfressaven com traduccions de novel·les americanes o angleses però en realitat eren ideades, pensades i escrites per jueus.

La bola de neu va anar creixent, en molt poc temps els stalags van assolir una enorme distribució i es van convertir en un consum habitual, publicant-se milers i milers setmanalment, fins i tot hi van aparèixer subgèneres com el dels jueus venjadors (del qual Tarantino extrauria inspiració per al seu film Inglourious Basterds). La competència va anar creixent i la baralla entre els diferents editors passava per portar als quioscos la història més bestia i cruel. La polèmica va esclatar quan els tribunals van acabar per prohibir una d'aquestes novel·les, titulada Jo vaig ser la puta privada del coronel Schultz (casualment una de les poques en les que el rol ama-esclau s'invertia). El gènere va acabar etiquetat com pornogràfic i poc a poc la moda va passar; el fet , però, roman.

Una bona part d'aquella societat acabava d'eixir del trauma de la Segona Guerra Mundial, dels camps d'extermini, de tota la monstruositat simbòlica que suposava per als ciutadans d'Israel la sola menció de l'holocaust. Malgrat tot, compraven massivament novel·les on la pornografia es fabricava a partir de ferides col·lectives mai curades, horror transformat en excitació, el nazi mutat en objecte sexual; la realitat a voltes tan incomprensible.

Havia deixat Els Tres Tombs i la pluja continuava caient. De tant en tant un llamp es reflectia a l'espill que formaven els carrers mullats del Raval. Pel meu cap no parava de pegar voltes la paraula stalag. Desviació? Perversió? Malaltia? Hi ha d'haver, segur, alguna cosa més, alguna cosa que encara roman inexplicable, que se m'escapa.

Epistolaño, Part III: 2666

-Apreciat Rigola:

Imagine com de difícil ha de ser adaptar al teatre una obra tan colossal com el 2666 de Bolaño. 1124 pàgines de novel·la total. Des d'aquí imagine un Bolaño cansant, teclejant, escoltant com s'acosta la mort irremeiablement, imparable. Una tasca d'anys reduïda a quatre vesprades d'assajos i cinc hores de muntatge. M'explique: no és que l'obra teatral que aquests dies es veu al Lliure siga dolenta, al contrari, em sembla molt bona. Gens menyspreable l'adaptació, la gràcia d'haver sabut destriar entre la palla i el gra d'un llibre tan inabastable. També tenen el seu mèrit algunes de les solucions escèniques, quasi totes idees simples però amb substància, com la mateixa prosa bolanyiana.

Hi ha, però, una sensació, alguna cosa que grinyola. Una obra tan brillant al bell bell mig d'un conjunt sense brillantor. Estar a l'alçada de la matèria primera és quasi impossible, els actors són bons, el director també, com l'escenògraf, el dramaturg, l'il·luminador... d'això no hi ha cap dubte. Brillants? Exel·lents? No, no ho crec pas. Imagine un Bolaño amb la mort a prop, sense temps per acabar la seua obra mestra. Imagine un grup de gent pensant en l'adaptació, pensant-la com una feina.

“La avenida Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni aun cementerio de 1968, ni a un cementerio de 1975, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo”. Bolaño, Amuleto.

Epistolaño, Part I: L'Auca

Benvolguda Portaceli:

A propòsit de l'estrena de la teua Auca del senyor Esteve al TNC volia deixar escrites algunes coses. En sóc conscient de que el muntatge alçarà polseguera. "Confuso sabotaje" titula hui, sense anar més lluny, Joan-Anton Benach a la seua crítica de La Vanguardia. A mi, però, em sembla valent. Els nostres clàssics, i en aquest sentit l'Auca ho és, han de servir per aquestes coses, per portar-los a un altre terreny, per explicar actituds i contextos que no estaven a l'original, per explicar el món des de la nostra idiosincràsia. Un exercici tan habitual a altres tradicions escenogràfiques. Si una obra remunta el signe dels temps i es manté vigent més de cent anys després d'haver estat publicada això vol dir que és un instrument adient de significat, peça viva d'un imaginari viu, una artefacte òptim per articular qualsevol nova accepció que li vulguem afegir.

Ara tocaria parlar de la interpretació dels actors, alguns d'ells tan mancats de versemblança, dels anacronismes d'alguns dels vídeos que il·lustraven èpoques diferents a l'acció que estava produint-se a escena, o de la necessitat d'acoblar uns documents que més que barrejar-se se juxtaposaven. Això sí, tot d'una factura tècnica acceptable, net, ben dirigit. No és que no es puga identificar a l'arquetípic Esteve amb el silenci i l'horror de les dictadures patides al segle XX, clar que sí, el que em grinyola és la confusió, una sensació, alguna cosa que s'esmuny, un desig no assolit. La incorrecta unió entre la forma i el fons. Falta de treball? De pressupost? No ho crec.