El fill del forner, que feia versos

-Als últims anys de blau exili comprove, no sense alegria, com va creixent de mica en mica el prestigi i la difusió del més gran poeta en llengua catalana del segle XX, Vicent Andrés Estellés. A la iniciativa de recordar la seua figura a través de la celebració anual del seu naixement, i les no menys importants i nombroses reedicions de volums recopilatoris dels seus versos, ara també sumem en poc temps dues aproximacions teatrals. Ja vam comentar ací com d'encertada va ser la tria de Joan Ollé al portar l'incomparable Coral romput a les taules del Lliure fa tres temporades.

Una alegria comparable vam experimentar ahir els assistents a l'estrena de Poseu-me les ulleres, muntatge que l'incombustible companyia d'El Micalet va estrenar al seu teatre l'any passat i que molts dels que ens ho vam perdre esperàvem a Barcelona amb candeleta. I per fi va arribar, Calixto Bieito l'havia inclòs a la programació anual del Teatre Romea. I bé, el resultat és d'una senzillesa que fa conjunt amb els versos del poeta. Una proposta despullada on el treball de l'actor Enric Juezas és, sens dubte, el més destacable. Encomiable i literal furt de la carn i la veu del poeta.

Amb dues taules només, una barra de bar qualsevol que s'ubica a Burjassot. Apareix un periodista que ve a entrevistar el poeta, i xarra amb la cambrera i en això que arriba Estellés acompanyat d'un guitarrista que ben podria ser l'altre ego de l'Ovidi si no tinguera la veu trencada característica de Miquel Gil. Pocs elements però ben ubicats per traslladar a una simple tertúlia casolana tota la biografia i l'ànima d'un dels referents essencials de la cultura moderna en català. Una sèrie de vídeos (amb més bona intenció que no pas resultat) completen la proposta en el qual s'insereix també el treball coreogràfic que Isabel Anyó Andrés, ballarina i néta del poeta, desenvolupa a escena per subratllar el caràcter líric d'alguns passatges.

Pep Tosar, quixot del teatre independent barceloní i experimentat director d'espectacles sobre vida i miracles dels poetes de la catalanitat, signa el conjunt de la proposta la principal gràcia de la qual és que funciona sola. És a dir, la fam d'Estelles i la seua—nostra—causa són suficients per a que l'artefacte camine sol, per a que la catarsis regada de raó arribe a una platea que surt conscienciada del silenciament de la veu d'un poble, de les amargors d'un poeta que va ser autor i missatge. Recuperar, malgrat la distància, el bell patiment d'esser valencià.

El teatre valencià desembarca a Barcelona

[Publicat a Teatralnet]

Diverses formacions representatives de l’actual teatre valencià visitaran Barcelona aquest mes. Per una banda, la Sala Beckett de Gràcia programa aquest desembre dues companyies ben diferents, la veterana l’Hongaresa—al capdavant de la qual trobem dues primeres espases del teatre català, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé—i la jove companyia El Pont Flotant, una innovadora proposta que ha estat una de les grans revelacions de la passada Fira de Tàrrega [i Premi Epistolari Blau 09-10 d'arts escèniques]. A més, el Brossa Espai Escènic estrenava ahir Antígona 18100-7, del grup també valencià Carme Teatre, una reflexió que a través del clàssic grec explora les relacions de l’individu contemporani amb el poder.

"Les situacions complicades sempre potencien la creativitat", d’aquesta manera Toni Casares, director artístic de la Beckett, va voler explicar el bon moment creatiu que es viu al teatre valencià, coincidint en el temps amb la pitjor crisis econòmica i estructural que mai s’hagi viscut a les arts escèniques del territori veí, amb desmantellament de la xarxa d’exhibició teatral pública inclòs. Tot aquest context no és aliè al treball de les companyies, tampoc a l’argument de les obres.

D’aquesta manera, la Companyia Hongaresa, habitual en les programacions de la Beckett, explora a la seva peça El alma se serena la difícil situació de tres habitants de la ciutat de València que es veuen arraconats per la demolició del seu barri com a conseqüència de les polítiques especulatives. L’obra s’acompanya de la peça curta Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana), un apèndix de referències shakespearianes que apunta directament a un president valencià que es mou entre el remordiment i l'ànsia de poder. L’Hongaresa completa el seu desembarcament a Barcelona amb Umbral, una peça ja clàssica en el repertori de la companyia que es troba íntimament lligada a la història de la Beckett, lloc on es podrà veure tot aquest cap de setmana.

TEATRE DE SENTIMENTS

El teatre d’El Pont Flotant escapa a les classificacions, explora la natura ritual originaria del fet teatral i defuig la negativitat per abraçar una avantguarda positiva, carregada de bons sentiments. Entre el 15 i el 19 de desembre presenten a la Beckett les dues obres que han aconseguit despertar l’entusiasme de crítica i públic allà per on han passat. Com a pedres, en primer lloc, és un espectacle que parla de la memòria on la realitat familiar i els records personals dels actors es barregen amb la ficció pròpia d’una representació carregada de sorpreses.

Exercicis d’amor, per altra banda, és un espectacle concebut per a fer-nos reflexionar al voltant de les relacions humanes on, segons Pau Pons, integrant de la companyia, no parlem d’espectadors sinó de convidats a una celebració on fem al públic protagonista sense que ningú s’arribe a incomodar. A Exercicis d’amor també trobem un bon grapat de sorpreses, algunes d’elles gastronòmiques, que fan d’aquest espectacle una experiència difícil d’oblidar.

CLàSSIC D’AVANTGUARDA

La pervivència del mite clàssic de Sòfocles i les sues ressonàncies en la nostra societat són els trets bàsics de l’espectacle Antígona 18100-7, un qüestionament de la relació de l’individu amb el poder en un món cada cop més globalitzat i aparentment segur. La peça és un dels darrers èxits de Carme Teatre, una companyia amb quasi vint anys d’experiència que és tot un símbol del teatre alternatiu a la ciutat de València. Funcions fins al pròxim 12 de desembre al Brossa Espai Escènic.

***

Companyia Hongaresa de Teatre

-Umbral de Paco Zarzoso. Del 2 al 5 de desembre. Sala Beckett.

-El alma se serena, de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso, i “Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana)”. Del 8 al 12 de desembre. Sala Beckett.

El Pont Flotant

-Com a pedres del 15 al 17 de desembre. Sala Beckett.

-Exercicis d’amor, 18 i 19 de desembre. Sala Beckett.

Carme Teatre

-Antígona 18100-7 del 2 al 12 de desembre. Brossa Espai Escènic

Claudio Tolcachir

-Pertany a eixa estirp de directors i dramaturgs provinents d'argentina que fan un teatre que es teatre, que prescindeix d'elements superflus per mossegar l'essència d'un art sempre en crisi però mai mort. Claudio Tolcachir es declara alumne de Veronese, de Daulte, de tota una sèrie de creadors amb ànima d'il·lusionistes que es trauen del barret artefactes farcits de realitat i fantasia, de sentiment i tècnica, de vocació i professionalitat. Tolcachir encara sembla que no es creu tot el que li ha caigut al damunt—les gires, les entrevistes, els grans teatres—i ho viu sense perdre detall. Va començar a dirigir obres al seu propi apartament i la companyia que va sortir d'aquella experiència, Timbre 4, ja quasi ha fet la volta al món. Claudio Tolcachir, en definitiva, s'arrela a una tradició d'homes que encara bufen a les cendres de velles utopies i no recula si algú clava a la taula aquella vella pregunta que encara circula per l'aire de certs teatres de Buenos Aires:

-Pot el teatre canviar el món?

-"Yo creo que sí. Pero no por las obras, por los textos, sino por el hecho del teatro en sí. El teatro es el que puede cambiar el mundo, porque el teatro se enfrenta a un mundo individual, exitista, egoísta y sin futuro donde la gente se pisa las cabezas y el paradigma puede ser un Gran Hermano en el cual la gente se denuncia entre si y no tiene vocación, sólo estupidez tras estupidez y banalidad. El teatro es un hecho colectivo, social, solidario donde todos los integrantes entienden que el bien del proyecto es el bien de todos. Es necesario que vos estés bien en la obra para que me vaya bien, y entonces que el autor esté bien. Y les tiene que importar que todos podamos desarrollar nuestra vocación. Eso es sanísimo para mi. Es un lugar, un recorte del mundo que nos hace mejores a todos los que lo atravesamos y de ahí a los que nos rodean y de ahí a los que vienen a elegir ese mundo del teatro, a verlo. Más allá de los textos en si yo creo que el fenómeno del teatro es el que puede cambiar el mundo.

Tolcachir, Ateneu Barcelonès, 1 de desembre de 2010.

Èxit d'una Nit d'Estiu al Novembre

-Anit, el Teatre Nacional de Catalunya vivia una de les seues velades històriques amb l’estrena d’Agost de Tracy Letts, un text guanyador del Pulitzer 2008 que en la seua premiere catalana va comptar amb direcció de Sergi Belbel i un repartiment d’una categoria difícilment igualable en aquestes latituds.

Abans d’entrar en matèria seria convenient parlar d’un parell de detalls que malgrat no estar a l’alçada de les circumstàncies no desllueixen el resultat general: es tracta del vestuari d’Antoni Belart—massa espès per al tòrrid ambient que es vol representar—i la il·luminació de Kiko Planas, igual de desorientada en aquest aspecte.

Dit açò cal desfer-se en elogis. Primer vers el text, una emotiva tragicomèdia en el sentit literal, en el sentit absolutament essencial d’ambdós mots: tragèdia descarnada, esborronant, cruel; i comèdia, efectiva comèdia tremendament lúcida, d’una precisió mil·limetrada, d'una perfecció rítmica sense treva. Que ningú desconfie a priori d’una obra per la quantitat d’èxit assolit. No. Perquè estem davant d’allò que se'n diu un clàssic contemporani, empeltat a la millor tradició americana d’autors com Arthur Miller o Tenessee Williams, que és valent, que cerca la manipulació de les pors, misèries i traumes d’una Amèrica profunda que aquesta vegada sí que agafa un caire universal.

Impecables, també, les quatre hores de direcció, d'una honestedat artesanal, sense els innecessaris additius que qualsevol director menys experimentat que Belbel hauria afegit. A l'apartat d'interpretació—sense ser jo ni mitòman ni especialment seguidor d'algunes de les grans dives del repartiment—, podríem afegir que poques vegades, per no dir mai, s'havia vist tant de talent damunt de les taules del Nacional. Lizaran perquè explotarà de genialitat dins d'un paper fet a mida i Vilarasau pletòrica al recobrar el seu lloc com a imprescindible després d'uns anys a la deriva. Una Renom plena de bones intencions elabora un crecendo una mica previsible però efectiu. La resta excel·lent pelat.

Senyores i senyors, l'obra de la temporada. Aneu a vore-la!

Omplint Taüts amb Bones Intencions

-Aquesta nit, s'ha reunit una nodrida representació de la professió teatral catalana per retre-li un homenatge pòstum a una de les seues llegendes, Ricard Salvat. No és la primera vegada que parle ací de com d'injustos van ser els seus darrers anys de vida, com de poc merescuda fou aquella petita i polsosa presó de la indiferència general, aquell racó marginal de l'escena on el van obligar a instal·lar-s'hi als seus últims anys de vida mentre el papanatisme es feia còmodament amb la poltrona, eixe star-system teatral que portava la frivolitat com a bandera, que mancava absolutament del rigor que Salvat tant personificava. En fi, el mestre de mestres, el que va ser el gran renovador i modernitzador del teatre català, uns dels intele·lectuals més sòlids que jo haja tingut la sort de conèixer, va morir de cop sense ni tan sols haver xafat el Teatre Nacional que tantes coses li devia.

Ricard Salvat posa per a TeatreBCN durant els assajos del que va ser el el seu darrer espectacle, el genial Un dia/Mirall Trencat.

Per això esta nit, quan els amics, alumnes o admiradors han pujat a l'escenari per recordar a Ricard Salvat se m'ha parat alguna cosa a la gola. El pinyol de la hipocresia, potser. I no per la gent que ha muntat tan digne homenatge, no, sinó per algunes de les cares que aplaudien a la platea, les mateixes que amb la seua indiferència van arraconar al mestre. Afortunadament, ni els polítics ni els escalfadors de seients es va atrevir a acostar-se al Romea. El caràcter de Salvat encara els hi deu produir terror.

Die Briefe aus Berlin (VIII)

Il faut être absolument moderne.
Rimbaud

-Un sopar: creïlles bullides, cols, carabassa i altres delícies de la cuina germànica. Tots els assistents al sopar són artistes, òbviament. "A Berlín tothom és artista", m'explicarien més tard, "Ací tothom és alguna cosa i la gent se sorprenen si tu no escrius, pintes o punxes discos". Hi ha aquell violinista tan ben vestit i educat que recorre els pobles oferint concerts de Bach a canvi d'allotjament. Hi ha l'altra, la seua parella, una francesa d'origen libanés que és figurinista, escenògrafa, actriu, videoartista i a més escriu. Els dos són el nucli dur d'una embrionària companyia de teatre musical els membres de la qual no es coneixen entre ells. Aquests dies preparen les sessions que han d'iniciar un projecte d'espectacle d'autoria col·lectiva. Hi ha també la portuguesa que guarda pa dur per crear un mural on probablement s'expresse la fugacitat del temps. Hi ha l'islandés que escriu poesia glacial, la seua especialitat són els poemes adreçats a les xiques que visiten la seua alcova. Hi ha també la que amb només dues notes que li trau a la guitarra ja ha composat una cançó, i el qui punxa discos que es posa corbata per subratllar la importància del mestre de cerimònies. Per altra banda hi ha l'anglés estrafolari que és guru de la moda i va de festa en festa vestit de presidiari. Hi ha el que inventa còctels i ho considera també un art. Ningú no trau diners de les seues habilitats, i ho consideren normal, per a ells l'art és només el vehicle, un hobby per a omplir les estones buides d'una vida d'estudiant que no s'acaba mai.

I Hegel? Ho veuria normal, tot açò?

Julio Wallovits a la seua obra de teatre Las listas va imaginar un món on tothom es dedicava a l'art. La plaga d'artistes suposava la fi de la civilització car ningú es dedicava ja a professions útils com l'agricultura i la gent anava morint de fam. En un entorn com aquest l'autentic elegit com a model seria el treballador pencaire, un simple obrer d'eixos que tant costa de trobar a Berlín.

Un Sarau Discret

-L'alcalde va arribar el primer al Teatre Victòria, massa despenjat de la comitiva oficial del President, del Conseller i de la resta de paparres del besamà. Aquests detalls mai no són casuals, menys encara quan s'acosten eleccions. La cerimònia va ser avorridíssima, com de costum. Xavier Albertí, el director, peca de nostàlgic però quan es trau les plomes la nit es torna revista. I així va ser, a l'Aixeca el Teló d'enguany es va poder veure a Pere Arquillué i Pep Cruz transvestits, Anna Azcona cantava La pulga, Roser Batalla el Tango de la cocaïna i la Maña va fer un playback de casset bastant oblidable. Tot plegat va passar per un tranuitat homenatge a l'antic Paral·lel, molt al gust d'uns dinosaures que no per casualitat es van extingir.

La festa de després va ser la prolongació natural del show. El nou i renovat Teatre Espanyol (Artèria Paral·lel), obert ara gràcies al geni monopolístic de la SGAE, va ser la seu del sarau. Molta caspa i poca substància. Vedettes jubilades a l'espera de canapès, periodistes de pa sucat amb oli tafanejant-ho tot, els mafiosos de sempre vigilant i conspirant, actors i actrius a l'atur fent-se voler. El rumor de la nit: la nova revista de teatre. Que el cel la jutge. També les dades de la temporada passada van ser molt comentades: que si baixen lleugerament els espectadors, que si la recaptació no es ressent, que si la dansa enguany ha pujat molt; una bona ensabonada i demà els diaris continuaran escampant allò del "Teatre escapa a la crisi" i ací no passa res.

Addictes als saraus posen al fotocall.