Pornografia de l'ànima

Publicat a Teatralnet.

Angélica Liddell
Dramaturga i directora de la companyia Altra Bilis

Qualsevol intent d'explicar el teatre d'Angélica Liddell ben segur farà curt. Més encara quan parlem d'obres com La casa de la fuerza, un maratonià espectacle de cinc hores basat en el dolor i la solitud més descarnats. Tota una proesa escènica que arriba al Lliure després d'haver arrasat a la darrera edició del Festival d'Avinyó. Única funció dissabte 19 de febrer.

Què és La casa de la fuerza?
És difícil d’explicar, és la pregunta que més em costa contestar, no sé com resumir-ho. Et diria que és una immensa cançó de desamor que acaba en dol.

A més de les set actrius, els elements que l’integren són tan dispars com una orquestra de mariachis, el campió d’Espanya de força i una ATS...
Són peces que van anar incorporant-se en el procés de treball. La infermera era necessària perquè hi ha una escena on treballem amb sang. I després Juan Carlos (Heredia), el campió de strongman, representa la força innocent que s'oposa a la força criminal. Si hagéssim de buscar un nexe d’unió entre tots aquests elements seria la venjança contra les putades que et fa la vida. Una venjança que conclou amb un dol col.lectiu per la impunitat. I si em demanes un sentiment que travessa tota l'obra des del principi és la soledat, la soledat i el dolor.

Quina relació té l'espectacle amb Mèxic?
Moltíssima. Primer perquè cada vegada que representem l'obra és un viatge, el de tres de les actrius que venen d’allà, de Chihuahua. I també és un viatge perquè les vaig conèixer allà. De Mèxic venen tota una sèrie de confessions personals que em condueixen a parlar del feminicidi de Ciudad Juárez.

Un tema dur...
Doncs indignant si més no. Volia parlar a l’obra de la humiliació, de les dones que pel fet de ser-ho ens sentim humiliades. En aquest sentit va aparèixer Ciudad Juárez i totes les seves mortes, la injustícia i la impunitat que allà s’hi viu. Tot això ho he intentat introduir a l’obra a través de rituals que reflecteixen la humiliació quotidiana de la dona, les rutines de menyspreu que culminen en el feminicidi mexicà.

En comparació a treballs anteriors, les dues últimes obres que has presentat a Barcelona, Te haré invencible con mi derrota i ara La casa de la fuerza, apareixen buidades de les teories i pensadors que revestien els teus textos. Estas evolucionant?
Tot és tèrbol, és una barreja de moltes coses. Però sí que és veritat que abans la meva feina tenia més a veure amb les idees i ara es relaciona més amb els sentiments. Potser depèn del meu estat vital perquè sobretot aquestes darreres obres m’han ajudat a fer servir el dolor i convertir-lo en una altra cosa. Segurament, en una altra situació, el dolor hauria acabat amb mi. D’aquí suposo que ve la carrega de sentiments dels últims anys.

En aquest sentit, t’has radicalitzat?
Suposo, perquè treballar amb els sentiments, amb el dolor, veritablement és molt radical.

Tan acostumats estem a la banalitat que als artistes no us queda una altra opció que treballar des del dolor?
Ara sembla un tema tabú però el dolor humà ja apareix al Guigameix. Sembla que hem oblidat Dostoievski, Tolstoi, Sylvia Plath. La soledat, l'alegria, la tristesa, l'angoixa, l'aflicció; són coses que ens pertanyen a tots. El que passa és que hi ha una mena d'imposició totalitària de l'optimisme, de la felicitat, una droga que ens arriba sobretot a través de la publicitat. Vet aquí Coca-Cola imposant la felicitat a hòsties, dient que hi ha més gent que té óssos de peluix que guerres al món. Per mi treballar amb el dolor és una manera de lluitar en contra d’aquesta dictadura de l'optimisme. En el fons, les solucions depenen del pessimisme. Només un pessimista s’adona de la part podrida de les coses, ho detecta. La gent més optimista que he conegut era també la més estúpida. Igual és la meva experiència (Riu).

T’ajuda identificar el teu dolor amb el del públic? Seria aquesta la base de La casa de la fuerza?
Doncs no només el meu. L'objectiu de tot creador és que el públic s'identifiqui amb els sentiments que tu li estàs proposant. Al final, tot això serveix per conèixer millor el món i per conèixer-se millor un mateix. Jo el que vull, també com espectadora, és identificar-me amb el que m'estan proposant. Després tot això cal formalitzar-lo, i si a la formalització hi ha algú que no empatitza, evidentment no hi haurà comunicació.

I la teva formalització passa pel teatre. Per què esculls el teatre com eina d'expressió?
No sé. Des que era molt petita ja escrivia en forma de diàlegs. No sabria utilitzar un altre mitjà. M'agrada molt la imatge, la fotografia, però és el teatre el medi en el qual m'he desenvolupat. No sabria fer una altra cosa.

En canvi, reconeixes que el teatre no t'agrada, que no vas quasi mai a veure els treballs d'altres creadors.
He optat per aixecar un mur entre el teatre i jo, per aïllar-me deliberadament, perquè ja he conegut massa gentola i ja no vull conèixer a ningú més. ¿Quina culpa tindran els escenaris que jo ja no vulgui relacionar-me amb ells? Però no tinc res en contra de la gent que treballa i fa la seva feina, en absolut, però jo intento estar fora, em limito a treballar allà on em criden. Visc més tranquil·la d’aquesta forma.

Et molesten les etiquetes?
De quina mena?

Nihilista?
Això sí. (Riu) Sí, perquè un psiquiatra mai et pregunta si eres nihilista i a mi contínuament m’ho demanen.

I trencadora, transgressora ...?
Què sé jo. Bé, ho sé perquè constantment t’ho repeteixen aquí i allà. Tenir certa visibilitat comporta també una necessitat d’encasellar-te per part dels altres. Però segurament sí, pertanyo a l'esperit dels temps, i crec que no sóc l’única, si fos única se'm posarien els pèls de punta. En aquest sentit, crec que puc arribar a pertànyer a qualsevol de les categories existents.

Actuar al Festival d’Avinyó, al Lliure, premis com el Valle-Inclán... El reconeixement t’aporta alguna cosa com a creadora?
Doncs home, després de vint anys de treball, després de moltes putades, agraeixo moltíssim el reconeixement. Com podria no fer-ho! Ho agraeixo infinitament. Ara em tracten molt millor que quan anava per les sales alternatives, ens respecten més, has de donar menys explicacions. A qui no li agradarà que li respectin en comptes de que t'estiguin tota l'estona qüestionant? Els premis? Doncs al principi em servien per pagar el lloguer. Molts, molts anys vaig pagar el lloguer amb els premis. Ara ja puc viure del meu treball i està bé. Clar, perquè amb quaranta-quatre anys ja està bé poder viure del treball propi, ja era hora! (Riu)

Angélica Lliddell

Vuestra ignorancia solucionará los problemas causados por vuestra inteligencia
El año de Ricardo

-Trobar la seua figura desposseïda dels artefactes i les coartades que la cuirassen a escena és topar amb una dona intensament fràgil. Sostenir el tímid equilibri de la seua mirada suposa entendre perquè la vida ha pogut colpir-la tant, al punt de transformar-la en el volcà de patiment teatral que és. Ella, però, reserva la retòrica per al seu públic i de prop juga la carta de l'amabilitat, encara les misèries de la professionalitat amb discreció i s'assegura d'acompanyar cada idea grandiloqüent amb una banal rialla que trenca la solemnitat de la conversa. Al contrari, també, gesticula de forma enèrgica per accentuar determinats trets, ho necessita com un clam, segurament deriva d'aquells anys com outsider en els quals justificar-se era una presó.

Però tot això ja ha passat, ara ja és la Liddell i els crítics d'Avinyó li han penjat medalles. Ella reacciona amb l'entusiasme del guerrer que pujat al turó contempla amb satisfacció els seus nous dominis. I és que alguna rèmora de bel·licisme li deu romandre després d'haver-se criat dispersada per diferents quarters militars del tardofranquisme. Al solatge hem d'afegir els col·legis de monges on va començar a escriure diàlegs amb déu i un ensinistrador passeig per la RESAD que només arriba a titllar de traumàtic. Més productiva, en canvi, sembla que va resultar la seua relació amb la psicologia. I la resta ja és vox populi: animadora hawaiana de Port Aventura, titellaire, passa-gorra al Retiro i altres misèries per pagar el lloguer, a més dels vint anys com a desgastadora insaciable de sales alteratives amb títols com Hysteria Passio, Y cómo no se pudrió... Blancanieves, El año de Ricardo, Perro muerto en una tintoreria: los fuertes o Te haré invencible con mi derrota.

Angélica Liddell neonglowitzada.

Després vindrien els premis, les grans places com el Lliure, el CDN, flors i englantines. Hi ha, però, qui vol veure la contradicció en el procés de beatificació. Ella, en canvi, no s'amaga, s'instal·la als antagonismes com com ho faria l'heroi grec sotmès al suplici dels deus. Tampoc l'amargor de la fel que intenta fer-nos engolir es correspon amb la seua dolça i nasal veu de xiqueta dòcil. L'ombra violada que es dibuixa acuradament sobre les parpelles revela, si més no, coqueteria i ganes de complaure un món que representa injust i criminal, al qual ha jurat venjança eterna. I és que fins i tot podríem dir que es tracta d'una persona vital i alegre quan la veiem relacionar quatre o cinc idees brillants que expliquen un moment de crueltat d'un dels seus espectacles. Sadisme? Poc ho aparenta aquesta dona trencadissa i prima que camina i postureja sempre com arronsada pel fred, una criatura allunyada del clixé de geni turmentat. Els xecs i els besamans són una tensió més d'una cosmogonia situada sempre al límit. Ja transiten les seues obres personatges construïts a través de fragments d'aquesta nova hipocresia de la santificació.

Totes aquestes oposicions anòmales, però, s'esvaïxen davant el públic. Veure-la aixecar el barroc ritual de les seues misèries, mil·limétricament pautat i raonat, representa un encanteri com de vella homilia pagana. Hom sent constantment l'amenaça que provoquen unes accions i discursos situats a peu d'abisme, sembla que la representació haja d'acabar en accident, moral o físic, moviments que pecarien d'infantilisme de no apuntalar-se amb el criteri d'autoritat del seu sòlid bagatge intel·lectual i de la bastarda amalgama de filòsofs i poetes que el revesteixen. Als últims temps, però, Angélica Liddell cada cop s'hi representa més sola, cerca deliberadament l'exageració sublimada del seu patiment, i ens el mostra despullat de tota justificació, com si tot el pes de l'univers que l'angoixa l'espentara a un dramàtic suïcidi literari. No de bades afirma que el teatre és l'única cosa que l'impedeix pegar-se un tret al cap.

Més sobre 'Corrüptia'

Entrevista publicada a Teatralnet.
Josep Lluís Fitó parla sobre Corrüptia, una regió de l’Est (Darrera setmana en cartell al Tantarantana)

Què ens explica Corrüptia, una regió de l’Est?
La trama narra el procés intern pel qual Ric, el Portaveu parlamentari i Secretari general del Partit Regional de l’Est, es convertix en el cap de turc d’un l’escàndol per presumpta corrupció i finançament il·legal.

Una trama amb clares referències a l’actualitat política valenciana.
Òbviament, el referent de l’obra és l’actualitat. Volíem que Corrüptia s’assemblara el màxim possible a la realitat, que tu com espectador pugues reconèixer tot el que passa a l’escenari i tot semble versemblant.

I al capdavall tot agafa un aire de farsa.
Els referents i les situacions que ens inspiren són molt absurdes, és per això que quan em vaig posar a escriure el to de farsa vingué rodat. Estem parlant de frases famoses tipus te quiero un huevo o amiguito del alma. En aquest sentit, jo tinc una experiència molt positiva de la reacció del públic. L’espectador s’ho passa molt bé però quan acaba l’espectacle reflexiona, perquè es rebota i pensa com ens estan prenent el pèl. El teatre sempre ha servit per remoure consciències. Sé que el tema de la corrupció és en el fons un drama però és millor divertir-se per a després reflexionar. Per això jo sempre dic que Corrüptia és una comèdia sobre el drama de la corrupció.

Què és el que t'empeny a escriure una obra com aquesta?
Va ser una proposta que em va fer Teatre de l’Enjòlit, en concret Elies Barberà, un dels actors de la companyia que és amic meu de la infància a Xàtiva. Jo ja havia fet teatre a nivell d’aficionat, a l’institut. Elies va creure que era la persona adequada pel meu interès pel teatre i per la meua condició de periodista. Aquest és l’origen del que després acabaria sent Corrüptia.

Quin paper juga, doncs, la teva condició de periodista en el procés creatiu?
Hi ha tota una tasca de documentació darrere el text. Jo com a periodista ja fa temps que estic apartat de la informació de Palau, de la informació política, però sé el que és trepitjar la moqueta, sé com funcionen les clavegueres del poder. Sense les anècdotes que t’expliquen els companys i la pròpia experiència periodística no hauria pogut escriure aquesta obra, perquè explica coses que ocorren molt de portes cap endins però que són un reflex i alhora explicació del que està passant.

Tan semblant a la realitat que el PP no ha encaixat bé tot el que s'explica. Tinc entès que us van censurar una de les representacions previstes al País Valencià, cert?
Sí. Realment no esperàvem el tema de la censura, que ens tancaren les portes d’un teatre públic. Jo no podia creure que a l’any 2011 per fer teatre i per fer crítica política hi hagués algú capaç, a priori, de censurar. A mi sí m’ha sorprès, pense que no està dins del joc democràtic. Però al País Valencià vivim dins d’un règim terrible de dèficit democràtic.

Però ja hi havia antecedents d’obres de teatres censurades pels governants, no pensàveu que us podia arribar a vosaltres?
Es parla de por, hi ha por. Tothom sap de l’existència de llistes negres. El fet que Teatre de l’Enjòlit estiga establida a Catalunya ha estat crucial. Hauria sigut molt difícil per a una companyia valenciana fer una cosa semblant. No per la qualitat o la preparació, sinó per poder representar l'obra a la xarxa de teatres del País Valencià.

Signar un text com aquest et deuria plantejar més d'un dubte.
Sí, és cert. A l’hora de signar l'obra vaig tenir dubtes. Va haver-hi tot un debat intern. Perquè jo sé on visc i on treballe. Sé que al País Valencià no es fa este tipus de crítica, que amb aquesta obra som pioners. També podia intuir tot el que m’anava a ocórrer. Des del punt de vista personal són experiències enriquidores però a l’àmbit professional intuïa que em podia perjudicar. Però finalment aquest dubte em condueix a signar Corrüptia, perquè jo crec que no hem de cedir al xantatge de la por i no hem de sentir-nos culpables per fer crítica política. Ningú ha de ser una excepció que no se li puga criticar. No hi ha intocables ací. En aquest país se parodia al cap d’estat, al Rei, i no passa res. I si algú se sent identificat en les actituds que s’expliquen a la nostra obra que s’ho faça mirar.

Crec, a més a més, que l’episodi de censura no ha estat l’única represàlia.
No. Després del cas de censura a Xàtiva vam buscar un local alternatiu i finalment l’obra es va poder veure aquell mateix cap de setmana a l’Olleria, una ciutat a pocs quilòmetres, amb una acollida excepcional. La setmana següent, eixe mateix dimarts, em comuniquen que no seguiria treballant com a comentarista esportiu de Canal 9, la televisió pública valenciana, que ja no anava a retransmetre més partits de pilota valenciana i que em substituiria un altre company.

No cal ser massa intel·ligent per lligar ambdós fets.
Com diria Ionesco, què curiós, què estrany i què coincidència. Però en fi, coses que passen. I et sents malament perquè penses que es tracta d’una causa extra-professional. Perquè a mi dins del meu treball a Canal 9 se m’hauria de jutjar per les meues competències professionals. I si jo en la meua vida privada no puc fer el que estime convenient, sense que em repercutisca a la meua vida laboral, llavors és que vivim en una societat malalta.

Amb tots aquests problemes, penses continuar la teva nova carrera com a dramaturg?
Sí, claríssimament. Tots aquest episodis m’encoratgen a seguir endavant. El meu segon projecte parlarà sobre el món del futbol. El tinc més o menys estructurat ja, només he de seure per acabar de dissenyar-lo i escriure els diàlegs. Però sí, continua la marxa.

Gran Adaptació

-En contrapartida a l'anterior post, hui toca destacar una obra estrenada també aquesta setmana encertadament exel·lent en matèria d'adaptació. I és que si hi ha un veritable geni català en aquesta matèria és sense espai al dubte Marc Rosich. Recorde ara, per posar només alguns exemples, Don Carlos i el Tirant lo Blanc amb Calixto Bieito o Mort de dama amb Rafel Duran, totes elles valentament arriscades. Peces que més d'un purista criticaria per allunyar-se de l'estructura dels originals a cop de reubicació de recursos, però propostes sòlides totes elles amb una idea ferma sempre acompanyada d'una intencionalitat; treballs que ultrapassen tots ells el talla i enganxa covard i asèptic.

L'últim d'aquests encerts es va estrenar dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional. Es tracta de l'adaptació de la novel·la de Maria Barbal Pedra de tartera. Qui millor que Rosich per donar-li forma dramatúrgica a un text íntegrament narrat en literària primera persona, que al capdavall esdevé una autèntica obra de teatre amb diàlegs precisos, situacions perfectament acoblades de l'estructura original i personatges dotats d'una entitat sòlida i versemblant. Amb aquest desenvolupament de recursos pròpiament escènics la funció camina per ella mateixa, sense perdre la força i la profunditat de la matèria primera.

La intenció d'encabir el gruix de la novel·la i tot el seu temps narratiu (la vida entera de la protagonista) en la comercialitat de les dues hores fa per moments espesa la narració dels esdeveniments, amb sobtoses metamorfosis dels protagonistes en adults o resums minutats d'anys de patiments, obstacle que es venç a força de ritme i solucions imaginatives en les transicions, sense ni tan sols abusar massa del sovint recurrent recurs de l'apart. I, finalment, destacar un últim gran encert: la voluntat acurada de portar a escena la parla pròpia de la varietat lingüística del Pallars, una càrrega de treball extra en els muntatges que resulta infinitament agradable tant a les oïdes dels espectadors com a l'higiènic funcionament d'un teatre que es vol dir Nacional.

Lectura Dramatitzada

-L'exili representa viure amb el cor dividit, i en el meu cas la divisió és doble perquè una part ben considerable de la meua biblioteca es troba sud avall, a ma casa de sempre d'Alcoi. La manca d'espai és la principal raó de la partició, clar. Hui precisament trobe a faltar la meua còpia d'El quadern gris, aquella profusament subratllada i anotada que vaig acabar a Londres i que no sé on ni quan es va mullar fins adquirir un aspecte arrufat i descuidat, al·lusió metonímica a l'autor, sens dubte.

Aquesta ànsia possessiva me la va provocar la contemplació de l'espectacle de Joan Ollé sobre l'obra mestra de Josep Pla que ahir es va reestrenar al Romea. És ben normal que un bon muntatge de teatre basat en un llibre ens torne a despertar el desig de llegir-lo, però no, aquest no és el cas. Més aviat al contrari, el muntatge sobre El quadern gris ens espenta a tornar a l'original per desfer-nos de la simplificació interpretativa en la que cau l'adaptació. Ollé no aixeca cap idea sinó més aviat ens presenta una successió veloç de fragments del dietari en els quals tres personatges (Pla jove, vell i...?) s'acosten superficialment a les situacions, ambients i personatges descrits.


Supose que no és gens fàcil encabir 800 pàgines en dues hores de funció, no ho dubte pas. Però quan s'aposta per una posada en escena tan eixuta s'ha de parar compte en què és el que volem transmetre. Optar per la lectura resumida en veu alta de l'original (amb quatre o cinc defectuosos enregistraments sonors d'entrevistes amb l'autor afegits) o bé és una presa de pèl o bé no és teatre. La literatura, i més els llibres de Pla, es gaudeix realment amb els ulls, amb la ment. Si Pla haguera volgut ser llegit en veu alta s'hauria fet poeta, no prosista.

Tampoc no crec en les virtuts pedagògiques que pot tenir una representació d'aquestes característiques. Tal i com ja va passar amb l'infumable represa dels versos d'Espriu, la no proposta d'Ollé desvirtua els originals, allunyant al públic de la necessària relació d'intimitat. Qui no estime i conega els originals—pense ara en les funcions escolars—eixirà escaldat davant del mur impenetrable que s'alça entre públic i escenari. Coses que passen quan es tracta fer passar una rajola pel cap d'una agulla. Teatre i literatura no són el mateix idioma, unir-los sense destil·lació té un nom: lectura dramatitzada.

Malalties Endèmiques

-Amb motiu de la presentació del senzill i encisador cabaret No te'n riguis de Rimbaud (fins diumenge al Brossa Espai Escènic), els veterans mallorquins Iguana Teatre llançaven a l'aire una d'aquelles qüestions que per molt que se'n torne mai no ha estat resolta: Barcelona hauria de ser el principal aparador del teatre que es fa arreu dels Països Catalans? No ho és, per moltes raons que seria llarg, complicat i dolorós d'explicar.

El cas és que, casualitat o no, les darreres setmanes són especialment promiscues en visites de companyies perifèriques. Acabem de suggerir la proposta dels mallorquins i ja hem tornat una i dues vegades sobre les fèrtils visites valencianes. Ara tocaria parlar de Teatre de l'Enjòlit que, tot i ser una companyia resident a Barcelona, parla al seu darrer espectacle d'un Tema i un País que sense gaires subtileses ens recorda a la Regió del Sud.

Jenny Beacraft, Elies Barberà, Albert Alemany, Marta Montiel i Arnau Marín són Teatre de l'Enjòlit i protagonistes de Corrüptia, una regió de l'Est.

Corrüptia és el títol d'una divertidíssima farsa creada pel debutant xativí Josep Lluís Fitó que, sense massa maquillatge, retracta d'una forma espaterrant i didàctica els ets i els uts de la Gürtel. Camps, Costa o Fabra es transformen en deliris dramatúrgics que serien més propis de l'esperpent de no trobar-nos-els cada dia als diaris o als jutjats. Una proposta pensada i escrita Sènia abaix que el director Carles Fernández Giua resol d'una manera dinàmica, amb el ritme que requereix una sàtira basada en el sovint poc interessant tema de la política. És, pelat i resumit, la versió teatral del Polònia que mai tindrem els valencians.

Però, que no patisquen tots aquells a qui la política valenciana li la bufa. L'obra camina per ella mateixa i els personatges són suficientment consistents. En gran part gràcies a l'intuïtiu treball dels actors. Ben probablement, una imitació dels referents reals hauria empobrit el conjunt. Però no, i el resultat final és bastant rodó. Seguirem la pista d'aquesta companyia (de la qual és membre el també recomanable poeta Elies Barberà) per veure si es capaç de portar més lluny aquest compromís, aire fresc que s'allunya de la repetitiva frivolitat habitual dels dramaturgs i companyies de nova planta. Fins al 6 de febrer al Tantarantana.

Finalment, a mode de postdata cafre, afegir que Corrüptia, una regió de l'Est, obra que acabem de recomanar, ha estat l'enèsima víctima de l'analfabetisme democràtic del PP al País Valencià. L'alcalde Rus, en una de les seues habituals tisorades, va evitar que l'obra es veiés al teatre públic de Xàtiva. No contents amb això, el mateix Josep Lluís Fitó—periodista artífex de la revolució narrativa en les retransmissions esportives de pilota valenciana—ha estat apartat de les seues funcions de presentador dels partits. No cal ser molt intel·ligent per lligar ambdós fets.

El mateix Fitó m'explicava l'altre dia que el més curiós de tot l'afer no són les conseqüències de les represàlies, per altra banda fastigosament previsibles, sinó que la gent, pel carrer, els hi recrimina: però que esperàveu que us arribara amb una obra com aquesta? Gran error de base.

El fill del forner, que feia versos

-Als últims anys de blau exili comprove, no sense alegria, com va creixent de mica en mica el prestigi i la difusió del més gran poeta en llengua catalana del segle XX, Vicent Andrés Estellés. A la iniciativa de recordar la seua figura a través de la celebració anual del seu naixement, i les no menys importants i nombroses reedicions de volums recopilatoris dels seus versos, ara també sumem en poc temps dues aproximacions teatrals. Ja vam comentar ací com d'encertada va ser la tria de Joan Ollé al portar l'incomparable Coral romput a les taules del Lliure fa tres temporades.

Una alegria comparable vam experimentar ahir els assistents a l'estrena de Poseu-me les ulleres, muntatge que l'incombustible companyia d'El Micalet va estrenar al seu teatre l'any passat i que molts dels que ens ho vam perdre esperàvem a Barcelona amb candeleta. I per fi va arribar, Calixto Bieito l'havia inclòs a la programació anual del Teatre Romea. I bé, el resultat és d'una senzillesa que fa conjunt amb els versos del poeta. Una proposta despullada on el treball de l'actor Enric Juezas és, sens dubte, el més destacable. Encomiable i literal furt de la carn i la veu del poeta.

Amb dues taules només, una barra de bar qualsevol que s'ubica a Burjassot. Apareix un periodista que ve a entrevistar el poeta, i xarra amb la cambrera i en això que arriba Estellés acompanyat d'un guitarrista que ben podria ser l'altre ego de l'Ovidi si no tinguera la veu trencada característica de Miquel Gil. Pocs elements però ben ubicats per traslladar a una simple tertúlia casolana tota la biografia i l'ànima d'un dels referents essencials de la cultura moderna en català. Una sèrie de vídeos (amb més bona intenció que no pas resultat) completen la proposta en el qual s'insereix també el treball coreogràfic que Isabel Anyó Andrés, ballarina i néta del poeta, desenvolupa a escena per subratllar el caràcter líric d'alguns passatges.

Pep Tosar, quixot del teatre independent barceloní i experimentat director d'espectacles sobre vida i miracles dels poetes de la catalanitat, signa el conjunt de la proposta la principal gràcia de la qual és que funciona sola. És a dir, la fam d'Estelles i la seua—nostra—causa són suficients per a que l'artefacte camine sol, per a que la catarsis regada de raó arribe a una platea que surt conscienciada del silenciament de la veu d'un poble, de les amargors d'un poeta que va ser autor i missatge. Recuperar, malgrat la distància, el bell patiment d'esser valencià.