LA MARE DE DÉU PAGANA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Ens trobem la Mare de Déu que viu els seus últims dies mig presonera del fanatisme dels deixebles del seu fill, amagada també del món que persegueix la jove fe cristiana. Al retir forçat de l'illa d'Efes, turmentada pels records dels episodis viscuts i per la versió parcial dels fets que s'hi vol transmetre, es deixa endur per la fe dels seus nous veïns grecs. Al temple, compra una figureta d'Àrtemis, deessa local de la fecunditat i la natura. La persona que està a punt de convertir-se en mite acarona la divinitat pagana que en pocs segles substituirà, idolatra la part més primitiva del culte a la fertilitat: els grans pits, la maternitat pura sense el constrenyiment de la imposada puresa patriarcal. És una de les imatges més belles de l'espectacle El testamento de María, que il·lumina amb la seva colpidora interpretació la sempre remarcable Blanca Portillo.

El que veurem després, passat el joc de mirall entre la deessa pagana i la verge cristiana forçada a ser-ho, és una nova narració dels fets ja coneguts: la resurrecció de Llàtzer, les noces de Canà, la crucifixió. El punt de vista s'inscriu en la mera fabulació especulativa apòcrifa, amb una intenció sacrílega i transgressora destinada a provocar més que a reflexionar. La humanització de Maria passa per moments d'ira, de covardia, de foscor. La fantàstica ambientació i les imaginatives solucions de vestuari de Mercè Paloma no són suficients per aixecar l'interès per una història massa suada i un punt de vista gens enriquidor. Sort de la presència de Portillo, ella sola aconsegueix que pagui la pena.

El testamento de Maria de Colm Tóibín. Direcció Agustí Villaronga. Amb Blanca Portillo. Capella del MACBA. Festival Grec fin el 20 de juliol. 

TEATRE QUE RAJA PENSAMENT

L'esperat retorn d'Ivo van Hove al Festival Grec després de les aclamades Tragèdies romanes no va decebre. Se'ns presentava de nou un espectacle brollador de llargària considerable, quatre intenses hores en aquesta ocasió. The Fountainhead conserva un cert gust per l'estètica racionalista en els decorats, un sentit de la narració encavalcat que prescindeix d'elements superflus i un ponderat ús de recursos audiovisuals i música en directe que arrodoneix la personalitat de la proposta. 

Pel que respecta a l'argument, The Fountainhead roman fidel a personatges i essència tant de la novel·la com del film homònim. Howard Roark és un arquitecte entestat a defensar les seves idees com a creador i la seva particular interpretació de l'estètica moderna. Això li valdrà el rebuig global dels diferents actors d'una societat que no tolera els individus insubornables ni les personalitats indiferents al control que dicten les majories. 

Ivo van Hove, lluny de presentar resistència, navega sense complexos per aquest discurs apedaçat de clixés del liberalisme més instrumentalitzat per la Guerra Freda. Roark i el seu superego són heroi i màrtir d'una causa a la qual, fins i tot, se li concedeix la vènia d'un discurs final d'apologia de l'individualisme (antítesi de l'humanisme, causa de tots els mals socials) que més que un epíleg es llegeix com una provocació destinada a encendre el debat intel·lectual entre les classes benpensants d'una Europa tradicionalment reticent a semblants guisats.

Triperia ideològica a banda, The Fountainhead és un espectacle superb, un mecanisme rodant quasi perfecte si excloem alguns passatges d'una segona part que es fa massa feixuga per l'allargassada de certes trames. Cal veure'l igualment, recordem que el Grec és una de les poques ocasions que ens permeten als barcelonins gaudir de grans noms de l'escena internacional.

THRILLER POÈTIC

Ressenya publicada a Recomana.cat 

Cels ens situa a l'interior d'un thriller d'espies, una trama que en cru ens recorda la sèrie Homeland, amb un equip d'elit que tracta d'impedir un imminent atemptat terrorista. Hi ha també un enigmàtic suïcidi, endevinalles encriptades i una pintura que, com passa al bestseller El codi Da Vici, dóna la clau al misteri.

Sota aquesta cortina maintream, Mouawad amaga el seu text més pretensiós, i no dubta a vincular-hi el pes de la història, dels morts de totes les guerres del segle XX, la responsabilitat cosmogònica de la paternitat, el sentiment universal de l'existència compartida i el manllevat sentit de la identitat personal. Deu n'hi do!

Davant del cabalós torrent discursiu, la companyia i la direcció d'Oriol Broggi reacciona amb modes de gran producció, passa amb nota els reptes tècnics o de ritme i només la direcció massa afectada d'alguns actors aparta el muntatge de l'excel·lent. Cels reforçarà l'opinió de mouawadistes i detractors però, igualment, s'ha de veure, és tot un gran repte superat a ca la Perla 29.

Cels de Wajdi Mouawad. Direcció Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya.

UN TIPUS QUE ES VESTEIX

Ressenya publicada a Recomana.cat

Inquietant barreja de disciplines on el moviment i la paraula rellisquen entre els meandres d'un univers resclosit i pertorbat. Introspectiu fins a la malaltia, el personatge protagonista de elhombreVisible ens intenta arrossegar cap el seu món de lògiques desficaciades, d'olor a vell, d'explosions incontrolades d'entusiasme extravertit per a, tot seguit, recaure en el ritual de la misantropia. elhombreVisible és un monòleg sobre un personatge que es vesteix durant una hora, que es prepara per sortir al món, que per la mateixa peculiaritat dels seus raonaments poeticoinconnexos pot crear simpaties aferrissades o un rebuig insuperable, una mena d'Ignatius J. Reilly dels nous llenguatges escènics. En resum, lloable treball físic i expressiu de David Climent no apte per a la gran majoria del públic que busca espectacles convencionals.

elhombreVisible de loscorderos.sc. La Seca-Espai Brossa fins el 22 de juny.

FAMILIARS BOGERIES

Ressenya publicada a Recomana.cat

Superbs. El conjunt d'actors que formen el repartiment d'El loco y la camisa ens deixen amb un pam de nas, desborden amb el seu control de les emocions, amb el domini de les pauses i els silencis, amb la complicitat o incomoditat que generen les escenes íntimes d'aquest espectacle de les distàncies curtes. El loco y la camisa és un exemple avantatjat del millor teatre argentí, que s'ancora novament en el nucli desestructurat d'una família humil i deforme, com l'hem vista altres vegades a l'obsessiu divan escènic de Daulte o Tolcachir. Una joia, en definitiva, per gaudir de prop; i és per això que recomane evitar la grada esquerra del Romea (disposició reaprofitada de l'anterior muntatge) a risc de perdre's el ventall d'expressions i reaccions de l'escena final, traca catàrtica d'aquesta faula d'un boig massa lúcid. Advertits quedeu.

El loco y la camisa de Nelson Valente. Teatre Romea fins el 22 de juny. 

WINNIE FOREVER

 Ressenya publicada a Recomana.cat

L'optimisme desbordat de la inoblidable Winnie de Samuel Beckett aterra per segon cop a Barcelona aquesta temporada. Ja vam subratllar l'encert del Tantarantana a l'hora programar el muntatge dels valencians Carme Teatre a principis de setembre. Ara, tornem a estar de magnífica enhorabona per la nova adaptació que al Teatre Lliure de Gràcia ha unit el talent més detallista del director Sergi Belbel amb les capacitats més enlluernadores de l'actriu Emma Vilarasau.

I és que som molts els que considerem a Vilarasau una actriu especialment brillant en els extrems, és a dir, en aquelles situacions on es fa necessari un paroxisme de sentiments que aixeque fins al límit la tensió emocional d'una peça. Amb la riuada de registres que atresora la nova Winnie de Vilarasau se'ns obliga a pujar a una muntanya russa d'emocions que no deixa treva, que abraça en la contagiosa alegria i, tot seguit, enfonsa en la decepcionant mediocritat d'un desolat microcosmos desèrtic i sense horitzó.

El personatge protagonista del quasi total monòleg, com ja és conegut, apareix parcialment soterrat en diverses fases. Una desconcertant i rutinària anomalia tant textual com actoral que obliga a concentrar els recursos del cos i el simbolisme del grapat curt d'objectes en escena. Limitacions esmolades, el muntatge i el text suren en tota la seva plenitud. Encert rere encert (la punteria de la llum, l'atmosfera sonora del segon acte, l'ús ponderat del simbolismes), Els dies feliços són ara de la cartellera mentre es programi aquest clàssic modern de mil assaborides lectures.

PD d'advertència: Vam assistir a l'assaig general del dia 14 de maig. És possible que el muntatge encara remuntés algun encert de cara a l'estrena final.

Els dies feliços de Samuel Beckett. Direcció Sergi Belbel. Treatre Lliure de Gràcia fins el 15 de juny.

ELS DUBTES I EL DOGMA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un personatge irromp a platea per interrogar el públic sobre l'aparença de Déu. Aquesta és la primera pregunta d'una peça farcida d'intensos debats, que s'eixampla i creix en diverses direccions i que acaba per llançar més qüestions que respostes. Entre els seus encerts més destacats figura la incorporació d'un resum esbossat del Llibre del gentil de Ramon Llull, obra de més de 700 anys que es recupera com a teló de fons d'una altra història central.

Una investigadora que prepara un treball sobre el Llibre del gentil de Ramon Llull troba feina com a assistent d'una aïllada comunitat de científics. La pau dels tres homes es veu torbada per la presència femenina i pel qüestionament que s'hi planteja als valors dominats del grup. La investigadora, com el gentil del llibre de Llull, acaba enfrontant els tres homes que representen i simbolitzen les tres religions monoteistes, afegint el debat de la inqüestionabilitat de la ciència que representen com a investigadors.

Lluny d'acotar l'abast de les reflexions, el joc entre les dues històries i els debats que planteja Helena Tornero es disparen a cada nova escena i diàleg, una càrrega que acaba passant factura a una narració central plena de meandres, molts d'ells no ressols. Una peça, sens dubte, molt ambiciosa que ens obliga a reflexionar sobre les diferències entre les persones a partir dels dogmes, els idiomes o les fronteres. 

Sots l'ombra d'un bell arbre d'Helena Tornero. Direcció Marta Pazos. Tantarantana Teatre fins l'11 de maig.