No Guts No Glory (I)

-El jardi dels estels, espectacle inaugural del Festival Grec, Dissabte, 22 h, Teatre Grec.

Ricardo Szwarcer, dimissió. Sense arribar a l’escridassada de l’any passat, la inauguració del Festival Grec ha tornat a decebre. Potser la por a què es tornara a repetir l'esbronc ha motivat l’elecció del descafeïnat espectacle El jardi dels estels per a la nit de l’estrena. Marcello Ciarenza i Alessandro Serena, els responsables del xiquet, no passaran a la història per haver arriscat. La primera part de l’espectacle, Criatures, que tenia l'èxit assegurat car ja s'ha passejat per mig Europa, és una predictible combinació entre uns magnífics acròbates explotats durant més d’una llarga hora, una escenografia encertada, una soprano al seu lloc, un pallasso conductor sense recursos ni gràcia i una estructura discursiva copiada del Cirque du soleil. La segona part, que va tenir lloc als renovats jardins del Grec, tampoc no va entusiasmar malgrat ser una mica mes variada. Una part que molta gent no es va quedar a veure donat l’escàs interès que palesava tot el conjunt. Mala tria (hauria resultat més adient durant el qualsevol altre moment del festival i no durant la inauguració), mala gestió, el prestigi del Grec pel terra, els nostres impostos en mans incompetents.

Ultra Dissabte musical de Santos i Playback

Piturrino Fa de Músic.
Concert a càrrec de Carles Santos i el Grup BCN216. Teatre Lliure, dissabte, 20.30 h.

Carles Santos surt a escena tranquil, la fama el precedeix. Un concert a un teatre, irreverència classificada dins dels Radicals Lliure. El mestre comença desenvolupant alguns dels seus virtuosismes tècnics sense ultrapassar la barrera d’allò políticament correcte, només sarpades per anar calfant les mans i les tecles mentre descarrega adrenalina. El seu piano comença de mica en mica a estressar-se. Mentrestant els músics que l’acompanyen van elaborant una acurada presentació de virtuts. Arribat el moment, la tapa de l’instrument baixa de cop i amb cop, com si existís una anotació acadèmica que permetera escriure al pentagrama totes les elucubracions del geni musical de mestre de Vinaròs. Des d’aleshores comença la mascletà, el paroxisme: Bach, Vivaldi, Wagner, referències i reflexes, peces d’un trencaclosques els ecos del qual m’agradaria arribar a comprendre en tota la seua majestuositat, car educar la meua vocació musical forma part de les meues frustracions personals. El piano violat, obligat a donar-ho tot, tocat per dins, per fora, a cops, a martellades. Violins, violes i xelos, instruments de corda però també de fusta, de caixa, que segurament mai havien somniat ser capaços de generar l’harmonia des de tants angles possibles. Trompes i trompetes, l’aire o la natura mateixa obligada a penetrar-les. La percussió cara a cara amb la seua vergonyosa cosmogonia d’objecte inanimat. I com si d’una tragèdia grega es tractés, final de falla, l’in crecendo brutal d’una traca, els músics canten, actuen, el soroll d’una serra, aquell gosset elèctric del xino que fa cluic-cluic-cluic, els trets d’un revòlver, els vidres es trenquen, la banda municipal toca una marxa festera, Santos comença a recitar embogit uns incomprensibles versos que parlen de paella i d’alguna altra barbaritat folklòrica valenciana. Final de festa amb petards i amb una ovació com feia temps que no veia al Lliure. Chapeau, mestre.

Ultraplayback.
Concert al Sidecar, dissabte 24 h.
Entre les dinàmiques pròpies de les transformacions de l’era digital, la positiva destrucció o transformació de la industria musical és una gran notícia. Adaptant-se als nous temps l’avantguarda musical que omple els garitos de concerts ja fa temps que camina aliena als p2p, amb el goig que produeix veure al music reencontrant el seu públic. I entre el caldo de cultiu barceloní, els Ultraplayback destaquen com el referent underground més fresc, irreverent i de qualitat. Els seus shows es recargolen entre les bases electro, les guitarres potents i una posada en escena que rescata el bo i el millor del faranduleig glam. Diversió en estat pur. Un tête à tête personal i personalitzat que es fa particularment irresistible en les distàncies curtes, com va passar dissabte al club de la Plaça Reial. Si teniu ocasió aneu a veure’ls.

Núria Espert

-Devia ser l'any 1998. Núria Espert arribava a Alcoi per representar al Teatre Calderon Master Class, una exel·lent peça inspirada en els últims dies de Maria Calas que va dirigir de forma extraordinària Mario Gas. Aquells impactants monòlegs interiors, la confluència de les vides de la Espert i de la Calas, l'entrega de l'actriu en una plaça a totes llums miserable; van ser coses que llavors no vaig acabar de comprendre però que em van marcar profundament. Les meues entrades eren força barates i veia l'escenari des de molt lluny. Malgrat tot vaig estar captivat i encisat fins moltes hores després de terminar la funció. Aquell va ser el meu primer encontre amb el teatre amb majúscules, aquella funció va fer un fondo daltabaix en la meua relació amb les arts escèniques.

Reconec que quan em van encolomar l'entrevista a Núria Espert els collons se'm van arrupir. Pública és la seua fama de diva davant la premsa. La forta pedregada que l'oratge capritxos va voler llançar-me just abans de la cita no va contribuir sinó a crear-me un pressentiment de malastrugança. Res més lluny de la veritat.

La Espert s'allotja a un dels hotels amb més pedigrí del centre, a pocs metres de plaça Catalunya. Un hotel que sembla congelat en el temps, un hotel que sembla sortit d'una novel·la huitcentista: fustes caoba, uniformes amb txistera, catifes amb anys i panys. Al rebedor la trobem ja sense l'aura de diva que la persegueix. Es mostra atenta amb el fotògraf, car ja són molts anys davants dels focus. La seua trajectòria abraça alguns dels muntatges més rellevants del teatre a Espanya. Es diu al món de la faràndula que només hi ha una gran actriu cada generació, i la Espert ho ha estat, com en el seu moment ho va ser Margarida Xirgu. I encara es veu, la seua sola presència ja transmet energia, una energia impròpia de l'edat que se li atribueix, benzina d'una arma escènica a punt de disparar-se.

Durant tota la entrevista va saber regalar-me, una rere l'altra, perles, frases rodones i belles, d'aquelles que alcen un article. Em va impactar la seva capacitat per a canviar l'expressió. La sola evocació d'un personatge la feia mutar. Un sol pensament i la seua veu i rostre es transformen de sobte. Aquell dia li tocava el torn a Bernarda Alba, el mític personatge de Lorca, símbol teatral per excel·lència del totalitarisme, a la qual la Espert s'enfronta buscant-li les cuscanelles. D'ací a hora i mitja s'estrena l'esperat muntatge de La Casa de Bernarda Alba que dirigirà al TNC Lluís Pasqual. Al paper de Poncia, Rosa Maria Sardà. Tot plegat amb la intimitat de la Sala Petita. Un dels plats forts de la temporada. Un paper que contribuirà (o no) a eixamplar la llegenda de la Espert.

Ressonàncies Baconianes

Sense Déu, l’home està subjecte a les mateixes pulsions que la resta d’animals.

Francis Bacon

Francis Bacon, Study of a dog (1952)

Francisco de Goya, El perro semihundido (passada a tela el 1873).

Francis Bacon al Prado

-D’entre els plans més excitants d’aquestes vacances de Pasqua figura, sens dubte, la visita obligada a una de les exposicions de l’any, la de Francis Bacon que alberga el Museu del Prado. Pintor de referència del segle XX, Bacon comença, gràcies a les múltiples exposicions que s’organitzen al voltant de la seua obra, a gaudir d’una merescuda fama, no sols entre aficionats i crítica especialitzada, també entre públic general. Ja fa uns anys l’IVAM va rebre una petita mostra molt menys ambiciosa que la del Prado, que és força completa i definitiva fins al moment.

Les claus de la transformació de Bacon en una icona són diverses. El fet d’haver viscut els esdeveniments més importants del segle XX el van capacitar per oferir un testimoni clarificador al voltant de l’ésser humà contemporani i les seues misèries. Qualsevol persona que haja vist les guerres mundials s’ha vist afectat per elles, explica el pintor, afectaven tota la teua psique. El naixement del nazisme vist de prop a Berlín, les teories de Freud en relació a l’inconscient, les avantguardes que sacsejaven el món de la pintura; peces d’un trencaclosques que acaben concentrant-se en forma d’un estil únic i particular.

Dos eixos recorren l’exposició del Prado. Un, l’obligatori cronològic. L’altre temàtic i d’estil, agrupant per sales alguns dels tics en l’argument o la tècnica del pintor. Des de les significatives obres de la seva joventut—on s’hi perceben ja algunes de les obsessions que recorreran l’obra baconiana (com Crucifixion, 1933)—fins algunes de les teles més significatives de la seua carrera (els millors tríptics).

L’home presentat amb totes les seues debilitats, com un tros de carn, tancat entre caixes transparents, la zona, una gàbia metafòrica que apressa l’inconscient. El crit com a sortida de les pors, de les frustracions, ullals ferotges, boques que mosseguen la cruesa de la realitat. L’obsessió per reproduir i versionar el retrat del papa Innocenci X, obra original de Velázquez. Els retrats d’animals en la línia d’igualar l’home amb la resta de criatures salvatges (Study of a baboon, 1953). També hi ha rareses, com la incomprensible línia adoptada amb Study for a portrait of Van Gogh—el que també deixa patent la influència expressionista en l’autor—, o el tractament de paisatges, Figure of a mountain landscape (1956).

La presència d’alguns documents de l’arxiu personal de Bacon són particularment reveladors. Ajuden a explicar factors com la criticada i polèmica relació de l’autor amb les imatges fotogràfiques. O amb el cinema, com es fa patent, per exemple a Study of the nurse from Battleship Potemkin. Bacon va ser un pintor mitjanament figuratiu al bell mig de l’explosió de l’art abstracte més pur, la qual cosa el va fer guanyar alguns enemics. Un dels seus discutits delictes va ser saber relacionar-se amb els nous mitjans i arts que estaven canviant les arts plàstiques.

Als setanta hi ha entrada de color, trets mitològics i també aquelles ombres que surten de portes des d’on es precipiten al primer pla figures semi-humanes regalimant fluid viu, rosa i viscós. Apareix també la perseverança temàtica dels motius relacionats amb el suïcidi del seu company. Alguns dels millors moments de l’art contemporani, concentració d’obres mestres impossible d’oblidar. Imprescindible.

Ricard Salvat

-Em va sobtar no veure'l la setmana passada a la Casa del Llibre durant la presentació del darrer treball d'Isabel-Clara Simó. Com que Ricard Salvat i l'escriptora eren tan amics jo esperava trobar-me'l allà. Aquella vesprada, però, es va parlar d'ell, es va remarcar, com volent fer-li una prematura homilia, algunes veritats: Salvat havia obert les portes i les finestres al teatre europeu, que coneixia tan bé, especialment l'alemany, on ell s'havia format, i tot sol ens va fer entrar a l'Europa contemporània mentre el franquisme ens enfangava de vulgaritat i d'"Educación y Descaso". Tanmateix, crec que hauran de passar generacions abans que hom li faci justícia a Ricard Salvat: va respectar profundament un país a qui no li donava la gana ser respectat. Veges què hi farem.

Simó continua al seu nou llibre, a Els Racons de la Memòria, dient Salvat és un home orgullós, que té una immensa cultura teatral (universal afegiria jo). Va tenir la dissort de néixer en un país—sap greu dir-ho—en què la vulgaritat i la improvisació tenen premi assegurat; la seva potència intel·lectual, a més, és tan fulgurant que no pot passar desapercebut. I per tant és odiat. (...) Ho sabem tots els qui el coneixem: a Salvat li ve petit aquest país. Simó ho resumeix perfectament, Salvat va ser un geni inadaptat, un home ferit per la vulgaritat dominant.

La primera vegada que vaig trobar-me amb Salvat preparava el que s'ha convertit en el seu últim espectacle. Un dia. Mirall trencat va ser el darrer homenatge de Salvat vers una altra menystinguda de la cultura en català, Mercè Rodoreda. Vaig tenir la sort d'ésser una de les primeres persones en assistir als assajos. Allà el vaig veure treballar envoltant d'actors que l'idolatraven, no sols com a mestre, sinó també com a company experimentat, com un més del repartiment, d'aquella companyia de primera fila que es va formar fora dels circuïts públics que vetaven a Salvat. Aquella tarda d'estiu el director estava desmanegat i sense sabates, i la seua sola presència transmetia una força i vitalitat impròpies de l'edat que figurava entre les dades del meu dossier.

Al dia següent ens vam reunir al seu despatx per parlar del muntatge. Em van impactar la seua educació, com d'altre temps, com d'una època d'esplendor no escrita en cap llibre. Em va descol·locar només començar: com que jo era de les primeres persones que assistia als assajos em va demanar la meva opinió crítica i sense afalagaments al voltant d'allò vist el dia anterior. Mig blanc, desorientat, vaig optar per ser-li sincer i puntualitzar certes coses sobre les transicions entre escenes. Després del meu comentari va guardar uns interminables segons de silenci per a, més tard, prendre nota d'allò dit en un quadern. Potser ho va fer per guanyar-me, o potser per tantejar la meua cultura escènica, el cas és que aquell home petit i blanc va anotar el meu parer al seu quadern. Salvat no era només aquell homenot orgullós i de mal caràcter que molts recorden, era una persona que almenys sabia escoltar, i això des de la seua posició és digne d'elogi.

Aquell dia, a la entrevista, vam parlar sobretot de Rodoreda, però també d'altres moltes coses. Ell es va queixar de la poca memòria del país, del tardívol homenatge a l'escriptora, un reconeixement que ell no va tenir d'acord amb el què es mereixia. Malgrat les obligades mencions a la cultura local, ell va preferir discórrer per referents europeus i universals, tractant sempre de traspassar les estretes fronteres del xovinisme i l'autobombo. Van sortir noms de tota mena, influències no només del teatre i de la literatura, sinó també del cinema, de la història, de la política, del tarannà local que el tenia tant descontent. Van ser uns minuts màgics, una d'aquelles converses on tens la sensació d'estar davant d'un home excepcional. Sóc conscient que després va elogiar el to d'aquella conversa, fins i tot em demanà la transcripció de l'entrevista per mirar de fer-li un lloc entre els textos de la revista que dirigia, l'Assaig de Teatre.

Aquell primer encontre va estar seguit d'alguns més. Fins i tot vaig acabar treballant amb ell una temporada, portant la premsa d'un espectacle produït per la l'AIET, l'associació d'arts escèniques que dirigia amb una potència i vigor d'origen desconegut. Em va decebre no trobar-me'l l'altre dia durant la presentació del llibre de la Simó. Vaig pensar que estaria en algun dels seus freqüents viatges, que continuaria investigant o repartint saviesa en alguna conferència, vaig associar-ho als treballs finals de la reedició de la seua novel·la de joventut Animals destructors de lleis (apunt de presentar-se, ja sense ell).

No estava, però, el mestre per feina ni per presentacions. Aquella vesprada no el vam veure. Tenia coses més urgents. Havia de preparar aquella lletja entrevista que tard o d'hora tots hem d'afrontar, fins i tot els grans genis. Un atac de feridura va ser la darrera pregunta. Queda pendent l'homenatge en vida, aquell que li deu el teatre català, aquell que no van saber o voler retre-li els professionals que van mirar cap altra banda quan Salvat denunciava mancances. És cert, Ricard, a Catalunya el risc i la gosadia es paguen massa cars.

Sorolla Superstar

-Va deixar escrit el mestre Manuel Sanchis Guarner que una oportunitat perduda entre les que van impedir la consolidació de la cultura en català al País Valencià després de la Renaixença va ser la militància castellana de Blasco Ibáñez. Si un autor de la mida de Blasco hagués escrit en valencià s'haurien pal·liat moltes de les mancances i defectes que va patir el procés de recuperació de la cultura autòctona a finals del segle XIX i principis del XX. No va poder ser, la gran novel·la va arribar quan ja era tard, com sempre passa. Pense en 1960, quan Enric Valor publicà censurada L'ambició d'Aleix.

Aquest darrers mesos, gira per l'Estat l'exposició d'un dels autors més reconeguts de l'època de Blasco, el seu conegut Joaquim Sorolla. Sorolla va pintar Visión de España per encàrrec de l'Hispanic Society de Nova York, i allà estaven les pintures fins fa no molt. Donat el seu pèssim estat de conservació, l'Obra Social de Bancaja es va comprometre restaurar-les a canvi de poder exhibir-les durant un període de temps per diferents racons d'Espanya. Després de passar per València, Sevilla, Màlaga, Bilbao, i a l'espera del seu viatge a Madrid, el treball es veu aquests dies a Barcelona. Huit mil persones van visitar l'exposició durant el primer cap de setmana al MNAC. Jo ho vaig fer l'any passat a València. No va ser fàcil aconseguir una entrada i, francament, tot plegat em va decebre.

Al terminar els seus estudis Sorolla apuntava maneres. Els historiadors parlen del gran impacte que va causar l'obra El crit del Palleter en la València de finals del XIX. Després va viatjar a Roma, pensionat per la Diputació i també va fer algunes estades a París, com era i és necessari per esdevenir bon pintor. No negaré que té alguns bons encerts, sobretot en la seva primera etapa. És el cas de la magnifica tela Tracta de blanques (1884) o de l'exel·lent I encara diuen que el peix és car (1885), algunes de les millors obres de l'autor. Més tard, però, la seva producció va agafar una línia intimista-platjera que finalment es va convertir en la més representativa del pintor. Parle d'eixes estampes vora la mar amb gent que treballa o mira l'horitzó (Passeig a la vora del mar, de 1909, per exemple).

Pintades entre 1913 i 1919, les Visions d'Espanya pertanyen a aquest període tot i que presenten una temàtica diferent. En aquestes pintures, com en cap altres que jo haja vist de l'autor, el motiu es basa en un folklore ranci, una pantomima de costumisme buida i exempta de qualsevol sentit crític. Ni rastre tampoc de l'expressionisme amb el qual sorprenentment defineixen a l'autor. No entraré a analitzar la tècnica compositiva car no sóc un expert; recorde però—sense atrevir-me a comparar-ho directament—que tenia una professora que a la facultat afirmava que José Luis Sáenz de Heredia havia fet un magnific treball compositiu filmant el guió de Franco Raza.

Visión de España es un encàrrec que li arriba a Sorolla en un moment de gran prestigi internacional. Lluny d'anteposar els criteris ètics que comporta el motiu quan parlem de pintura figurativa, Sorolla es rendeix davant dels calés i confecciona una relectura comercial de la seua pròpia obra, dels motius que li donaren fama entre el públic burgés. Recolzant-se en la ximplesa dels tòpics, Visiones està farcida dels clixés més planers, d'allò comú i ràpidament identificable que hi ha als pobles d'Espanya. Aquesta va ser la imatge del pintor que va quedar immortalitzada a Nova York i que ara fa toms per l'Estat.

Mentre Gauguin buscava la inspiració a la Polinèsia, mentre Van Gogh va preferir morir de fam abans que viure de pintar Cristos, mentre Toulouse-Lautrec desfeia la moral burgesa en alcohol acostant-nos a les avantguardes, Sorolla, el nostrat Sorolla, va retractar al seu poble disfressat de massero i fallera en una idíl·lica e irreal processó de la taronja, dessota les palmeres, les flors, la murta; amb pasdobles i tota la resta. Una bona i amplia perspectiva d'allò de sempre.