La Nàusea

-Quasi mitja part de la coberta del llibre reprodueix un detall del quadre Dinamisme d’un ciclista” d’Umberto Boccioni, pintat el 1911. La figura humana és pràcticament imperceptible. Tampoc no queden restes de l’incident…

Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.

Al carrer s’escolten les nadales d’una xaranga molt rudimentària. També alguns cotxes. Llegisc encara: La nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, per tot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.

L'Art Sacre

Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats
que la gent és inclinada a penitència.
Sant Vicent Ferrer.

Foto disparada a la Bata de Boatiné, la matinada de dissabte a diumenge 6 de desembre, 2.28 h.

Tres recomanacions per a qui vulga llegir-les

1. El Teatre Romea obre la temporada amb la que probablement siga la millor obra de l’any, signada per la que probablement siga la millor companyia d’Espanya. Em referisc a l’Urtain dels Animalario, una peça que ens submergeix en la vida i miracles del popular boxejador dels anys setanta José Manuel Ibar. Després d’un intens procés de documentació, Juan Cavestany ha parit una criatura que, passada pel complet filtre Animalario, es transforma en un dinàmic calidoscopi de situacions que, des d'una aparent senzillesa, s'estiren fins a posar-nos la pell de gallina. La vida del Morrosco de Cestona se’ns presenta marxa enrere, dividida entre els dotze rounds d'una velada de boxa, establint reveladores connexions entre la mediocritat del personatge i l’Espanya d’aleshores. Emotiva, sobrecollidora i descomunal transformació de Roberto Álamo, actor que interpreta el paper protagonista. S'ha d'anar a veure'l.

Fotografia de l'obra Urtain dels Animalario.

2. Fa uns dies lamentava la presència a Barcelona d’un museu tan poc atractiu com el MACBA. Per redimir-me, m’he deixat caure aquest cap de setmana per una plaça que ben podria servir-li d’exemple als responsables del museu del Raval. Parle de l’IVAM de València, un pioner, un referent, un exemple que continua viu malgrat la manca de medis i la inexistent política cultural del Govern valencià. Sota el títol Confins s'articula una de les expos més ambicioses que s'han vist als últims anys al museu del Carme. Uns confins proposats que més que delimitar amplien i atomitzen les visions i els punts de vista sempre polièdrics i propis de les arts contemporànies. Fins a sis comissaris diferents han donat forma a cada una de les quatre galeries entre les que es reparteixen les obres. Poètica, plasticitat, noves tècniques i mitjans, una acurada selecció entre el bo i el millor de l'art emergent barrejat amb el necessari pessic d'artistes consolidats. S'hi poden veure autèntiques meravelles. I tot acceptablement explicat. Això sí, única i exclusivament en castellà i anglès.

Fotograma del vídeo Happily Never After de Jaishri Abichandani.

3. Fa pocs mesos, l’editorial Acontravent publicava un recull de reportatges—als quals acompanya una petita novel·la—del sensacional periodista Domènec de Bellmunt. Tot plegat sota el revelador títol de La Barcelona pecadora. Bellmunt va conrear periodísticament la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat. El seu acostament al Barri Xino i altres indrets de la mítica Barcelona fosca són testimoni i al mateix temps espill, literatura i realitat barrejades. Uns treballs increïblement originals i frescos que incorporen al periodisme en català la gran tradició del reportatge novel·lat que tanta fama els hi reportaria a escriptors de la mida de Hemingway o Dos Passos. 100 % recomanable.

Portada de La Barcelona pecadora de Domènec de Bellmunt. Editorial Acontravent. Barcelona 2009.

Temps com a Pèrdua

No es pot ser museu i modern al mateix temps; amb aquesta cita de Gertrude Stein (amb e final i no com apareix reflectit) comença el llarg text de la guia que presenta l'actual exposició del MACBA. Seré sincer des del començament: no m'entusiasma l'"estil" d'aquest museu. Les meues raons són ben senzilles: mai m'ha acabat de convèncer cap de les exposicions que ha organitzat en aquests anys, i he anat unes quantes vegades. Tret d'alguns monogràfics interessants per la tria de l'autor i no per l'encert a l'hora d'explicar-lo, la meva sensibilitat artística presenta una esmena a la totalitat respecte de la línia del museu. Per això no comprenc el prestigi associat a la figura de Manuel Borja-Villel, que tants anys el va dirigir. Tampoc no combregue amb l'edifici, en tot cas això ompliria tot un post i hui no és el cas.

L'exposició, titulada El temps com a matèria, presenta les noves incorporacions a la col·lecció, és a dir, les obres que han adquirit recentment amb els diners dels nostres impostos. Sóc conscient que un museu ha d'adoptar una línia, un estil, una especialització o particularitat concreta que el diferencie de la resta. Òbviament, com és el meu cas, podem no estar d'acord. Als exemples em remetré, és a dir, al gruix de les obres comprades, posant alguns dels exemples representatius del que es pot vore.

Després d'una breu presentació referida a l'art abstracte, amb algunes obres d'autors estatunidencs poc representatius de de mitjans segle XX i alguns altres europeus, es dona un tret de sortida teòric amb New Babylon de Constant Nieuwenhuys, més que una obra d'art una representació conceptual de l'utòpic projecte d'un senyor amb els peus molt lluny de terra. Em faig creus al veure com s'intenta relacionar aquesta forma de fantasia amb la teoria de la Internacional Lletrista i la posterior Situacionista. Crec que en aquesta casa ningú entén el concepte revolució, combat, a més de tenir una discutible capacitat d'associació artística. Per sortir de dubtes, recomane llegir o veure La Société du Spectacle. No entenc tampoc que fa a la mateixa sala un vídeo (incomprensiu i mediocre) de Gordon Matta-Clark. Res a veure amb la fantàstica retrospectiva que li va dedicar-li el Reina Sofia, car no hi ha comparació possible entre els dos espais.

Incomprensiblement lluny d'allà, tenint en compte que volien parlar dels Situacionistes, es situen els treballs d'Asier Mendizabal i d'Ignasi Alballí. Dos notables punts d'interès que malauradament se'ns presenten als marges d'un conjunt poc coherent. Cinema de Mendizabal està dins dels paràmetres de l'estil MACBA i al mateix temps és interessant, un fet ben poc habitual. No gratuïtament aquesta obra dóna imatge a l'exposició. El trist conjunt que l'envolta i l'explica són un parell de pòsters de films de Jean-Luc Godard.

Mendizabal no és l'únic artista interessant mal explicat. El mateix li ocorre a Joan Jonas. Lines in the Sand és un treball menor de la novaiorquesa que desvirtua el conjunt de la seva obra. El fet que s'incloga aquesta autora, a més, és fruït de la conjuntura, ja que aquesta performance-instalació es va realitzar amb motiu del Documenta II. Bruce Naumann és un altre dels noms imprescindibles pel qual es passa de puntetes amb treballs menors.

La resta dels artistes, el gruix de l'exposició, és fàcilment prescindible. Francesc Torres i la seua instal·lació Contruction of the Matrix (1976) és simbòlicament pobre, infantil. La instal·lació de Matt Mullican està exempta d'interès i hom es compadeix de la tremenda pèrdua de temps que suposa la vida de l'autor. Presentar els treballs de Judith Barry com un exemple de relació entre els codis del cinema i la resta de les arts plàstiques és quasi una ofensa donada la frivolitat i el pobre llenguatge que atresoren les instal·lacions vistes. Les televisions amb boira constant de David Lamelas fan gust de dejà vu. El mateix li passa als conceptuals escrits de Lawrence Weiner. Finalment, els vídeos i les instal·lacions de Palle Nielsen no transmeten res, fredor.

Ni rastre a cap de les plantes de la mínima noció d'art interactiu, exceptuant l'Arena de Rita McBride (una especie d'amfiteatre sense espectacle). Tampoc hi ha rastre dels noms més importants de l'art de les últimes dècades. Manca de diners per a bones obres? No ho crec. Simplement mala tria, mala línia. Tot i que supose que ja es tard per canviar. O no. Bartomeu Marí i els seu nou equip tenen la clau.

Mentrestant, si algú vol veure exposicions veritablement instructives, didàctiques, emotives, ben presentades i amb una poc discutible línia, passeu pel sensacional CCCB, que actualment explora el Jazz amb motiu del seu primer centenari i dedica una retrospectiva força engrescadora i completa a la cultura dels Quinquis dels 80 i tota a la cinematografia que va generar.

No Guts No Glory (I)

-El jardi dels estels, espectacle inaugural del Festival Grec, Dissabte, 22 h, Teatre Grec.

Ricardo Szwarcer, dimissió. Sense arribar a l’escridassada de l’any passat, la inauguració del Festival Grec ha tornat a decebre. Potser la por a què es tornara a repetir l'esbronc ha motivat l’elecció del descafeïnat espectacle El jardi dels estels per a la nit de l’estrena. Marcello Ciarenza i Alessandro Serena, els responsables del xiquet, no passaran a la història per haver arriscat. La primera part de l’espectacle, Criatures, que tenia l'èxit assegurat car ja s'ha passejat per mig Europa, és una predictible combinació entre uns magnífics acròbates explotats durant més d’una llarga hora, una escenografia encertada, una soprano al seu lloc, un pallasso conductor sense recursos ni gràcia i una estructura discursiva copiada del Cirque du soleil. La segona part, que va tenir lloc als renovats jardins del Grec, tampoc no va entusiasmar malgrat ser una mica mes variada. Una part que molta gent no es va quedar a veure donat l’escàs interès que palesava tot el conjunt. Mala tria (hauria resultat més adient durant el qualsevol altre moment del festival i no durant la inauguració), mala gestió, el prestigi del Grec pel terra, els nostres impostos en mans incompetents.

Ultra Dissabte musical de Santos i Playback

Piturrino Fa de Músic.
Concert a càrrec de Carles Santos i el Grup BCN216. Teatre Lliure, dissabte, 20.30 h.

Carles Santos surt a escena tranquil, la fama el precedeix. Un concert a un teatre, irreverència classificada dins dels Radicals Lliure. El mestre comença desenvolupant alguns dels seus virtuosismes tècnics sense ultrapassar la barrera d’allò políticament correcte, només sarpades per anar calfant les mans i les tecles mentre descarrega adrenalina. El seu piano comença de mica en mica a estressar-se. Mentrestant els músics que l’acompanyen van elaborant una acurada presentació de virtuts. Arribat el moment, la tapa de l’instrument baixa de cop i amb cop, com si existís una anotació acadèmica que permetera escriure al pentagrama totes les elucubracions del geni musical de mestre de Vinaròs. Des d’aleshores comença la mascletà, el paroxisme: Bach, Vivaldi, Wagner, referències i reflexes, peces d’un trencaclosques els ecos del qual m’agradaria arribar a comprendre en tota la seua majestuositat, car educar la meua vocació musical forma part de les meues frustracions personals. El piano violat, obligat a donar-ho tot, tocat per dins, per fora, a cops, a martellades. Violins, violes i xelos, instruments de corda però també de fusta, de caixa, que segurament mai havien somniat ser capaços de generar l’harmonia des de tants angles possibles. Trompes i trompetes, l’aire o la natura mateixa obligada a penetrar-les. La percussió cara a cara amb la seua vergonyosa cosmogonia d’objecte inanimat. I com si d’una tragèdia grega es tractés, final de falla, l’in crecendo brutal d’una traca, els músics canten, actuen, el soroll d’una serra, aquell gosset elèctric del xino que fa cluic-cluic-cluic, els trets d’un revòlver, els vidres es trenquen, la banda municipal toca una marxa festera, Santos comença a recitar embogit uns incomprensibles versos que parlen de paella i d’alguna altra barbaritat folklòrica valenciana. Final de festa amb petards i amb una ovació com feia temps que no veia al Lliure. Chapeau, mestre.

Ultraplayback.
Concert al Sidecar, dissabte 24 h.
Entre les dinàmiques pròpies de les transformacions de l’era digital, la positiva destrucció o transformació de la industria musical és una gran notícia. Adaptant-se als nous temps l’avantguarda musical que omple els garitos de concerts ja fa temps que camina aliena als p2p, amb el goig que produeix veure al music reencontrant el seu públic. I entre el caldo de cultiu barceloní, els Ultraplayback destaquen com el referent underground més fresc, irreverent i de qualitat. Els seus shows es recargolen entre les bases electro, les guitarres potents i una posada en escena que rescata el bo i el millor del faranduleig glam. Diversió en estat pur. Un tête à tête personal i personalitzat que es fa particularment irresistible en les distàncies curtes, com va passar dissabte al club de la Plaça Reial. Si teniu ocasió aneu a veure’ls.

Núria Espert

-Devia ser l'any 1998. Núria Espert arribava a Alcoi per representar al Teatre Calderon Master Class, una exel·lent peça inspirada en els últims dies de Maria Calas que va dirigir de forma extraordinària Mario Gas. Aquells impactants monòlegs interiors, la confluència de les vides de la Espert i de la Calas, l'entrega de l'actriu en una plaça a totes llums miserable; van ser coses que llavors no vaig acabar de comprendre però que em van marcar profundament. Les meues entrades eren força barates i veia l'escenari des de molt lluny. Malgrat tot vaig estar captivat i encisat fins moltes hores després de terminar la funció. Aquell va ser el meu primer encontre amb el teatre amb majúscules, aquella funció va fer un fondo daltabaix en la meua relació amb les arts escèniques.

Reconec que quan em van encolomar l'entrevista a Núria Espert els collons se'm van arrupir. Pública és la seua fama de diva davant la premsa. La forta pedregada que l'oratge capritxos va voler llançar-me just abans de la cita no va contribuir sinó a crear-me un pressentiment de malastrugança. Res més lluny de la veritat.

La Espert s'allotja a un dels hotels amb més pedigrí del centre, a pocs metres de plaça Catalunya. Un hotel que sembla congelat en el temps, un hotel que sembla sortit d'una novel·la huitcentista: fustes caoba, uniformes amb txistera, catifes amb anys i panys. Al rebedor la trobem ja sense l'aura de diva que la persegueix. Es mostra atenta amb el fotògraf, car ja són molts anys davants dels focus. La seua trajectòria abraça alguns dels muntatges més rellevants del teatre a Espanya. Es diu al món de la faràndula que només hi ha una gran actriu cada generació, i la Espert ho ha estat, com en el seu moment ho va ser Margarida Xirgu. I encara es veu, la seua sola presència ja transmet energia, una energia impròpia de l'edat que se li atribueix, benzina d'una arma escènica a punt de disparar-se.

Durant tota la entrevista va saber regalar-me, una rere l'altra, perles, frases rodones i belles, d'aquelles que alcen un article. Em va impactar la seva capacitat per a canviar l'expressió. La sola evocació d'un personatge la feia mutar. Un sol pensament i la seua veu i rostre es transformen de sobte. Aquell dia li tocava el torn a Bernarda Alba, el mític personatge de Lorca, símbol teatral per excel·lència del totalitarisme, a la qual la Espert s'enfronta buscant-li les cuscanelles. D'ací a hora i mitja s'estrena l'esperat muntatge de La Casa de Bernarda Alba que dirigirà al TNC Lluís Pasqual. Al paper de Poncia, Rosa Maria Sardà. Tot plegat amb la intimitat de la Sala Petita. Un dels plats forts de la temporada. Un paper que contribuirà (o no) a eixamplar la llegenda de la Espert.