Stalags: Pornografia i Holocaust

-La primera vegada que vaig tenir contacte amb els Stalags va ser la setmana passada, dijous, mentre em feia una cervesa al bar Els Tres Tombs tot esperant la fi d'un petit diluvi nocturn. Xarràvem i xarràvem i les botelles buides començaven a ser abundants damunt la taula, una greixosa taula d'un establiment que malgrat l'oratge enarca estava mig ple a eixes hores de la nit. De tant en tant, un llamp es reflectia als enormes finestrals que donen a la Ronda de Sant Antoni. No recorde sobre quina tautologia malèfica estàvem parlant al bell mig d'aquell ambient de novel·la negra, però de sobte, per boca d'una xilena d'origen jueu, vaig escoltar per primer cop la paraula Stalags.

Segons sembla, els Stalags van ser un gènere de novel·la il·lustrada molt popular a Israel durant principis de la dècada dels seixanta. Per sorprenent que parega, el seu repetitiu argument se centrava en escenes de tortura i sadisme on soldats aliats eren extremament vexats per belles i descocades oficials nazis. Aquestes obres van ser durant uns pocs anys l'aliment espiritual de les masturbacions israelianes, l'única matèria pornogràfica que escapava al control de la conservadora censura. Es disfressaven com traduccions de novel·les americanes o angleses però en realitat eren ideades, pensades i escrites per jueus.

La bola de neu va anar creixent, en molt poc temps els stalags van assolir una enorme distribució i es van convertir en un consum habitual, publicant-se milers i milers setmanalment, fins i tot hi van aparèixer subgèneres com el dels jueus venjadors (del qual Tarantino extrauria inspiració per al seu film Inglourious Basterds). La competència va anar creixent i la baralla entre els diferents editors passava per portar als quioscos la història més bestia i cruel. La polèmica va esclatar quan els tribunals van acabar per prohibir una d'aquestes novel·les, titulada Jo vaig ser la puta privada del coronel Schultz (casualment una de les poques en les que el rol ama-esclau s'invertia). El gènere va acabar etiquetat com pornogràfic i poc a poc la moda va passar; el fet , però, roman.

Una bona part d'aquella societat acabava d'eixir del trauma de la Segona Guerra Mundial, dels camps d'extermini, de tota la monstruositat simbòlica que suposava per als ciutadans d'Israel la sola menció de l'holocaust. Malgrat tot, compraven massivament novel·les on la pornografia es fabricava a partir de ferides col·lectives mai curades, horror transformat en excitació, el nazi mutat en objecte sexual; la realitat a voltes tan incomprensible.

Havia deixat Els Tres Tombs i la pluja continuava caient. De tant en tant un llamp es reflectia a l'espill que formaven els carrers mullats del Raval. Pel meu cap no parava de pegar voltes la paraula stalag. Desviació? Perversió? Malaltia? Hi ha d'haver, segur, alguna cosa més, alguna cosa que encara roman inexplicable, que se m'escapa.

Epistolaño, Part III: 2666

-Apreciat Rigola:

Imagine com de difícil ha de ser adaptar al teatre una obra tan colossal com el 2666 de Bolaño. 1124 pàgines de novel·la total. Des d'aquí imagine un Bolaño cansant, teclejant, escoltant com s'acosta la mort irremeiablement, imparable. Una tasca d'anys reduïda a quatre vesprades d'assajos i cinc hores de muntatge. M'explique: no és que l'obra teatral que aquests dies es veu al Lliure siga dolenta, al contrari, em sembla molt bona. Gens menyspreable l'adaptació, la gràcia d'haver sabut destriar entre la palla i el gra d'un llibre tan inabastable. També tenen el seu mèrit algunes de les solucions escèniques, quasi totes idees simples però amb substància, com la mateixa prosa bolanyiana.

Hi ha, però, una sensació, alguna cosa que grinyola. Una obra tan brillant al bell bell mig d'un conjunt sense brillantor. Estar a l'alçada de la matèria primera és quasi impossible, els actors són bons, el director també, com l'escenògraf, el dramaturg, l'il·luminador... d'això no hi ha cap dubte. Brillants? Exel·lents? No, no ho crec pas. Imagine un Bolaño amb la mort a prop, sense temps per acabar la seua obra mestra. Imagine un grup de gent pensant en l'adaptació, pensant-la com una feina.

“La avenida Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni aun cementerio de 1968, ni a un cementerio de 1975, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo”. Bolaño, Amuleto.

Epistolaño, Part I: L'Auca

Benvolguda Portaceli:

A propòsit de l'estrena de la teua Auca del senyor Esteve al TNC volia deixar escrites algunes coses. En sóc conscient de que el muntatge alçarà polseguera. "Confuso sabotaje" titula hui, sense anar més lluny, Joan-Anton Benach a la seua crítica de La Vanguardia. A mi, però, em sembla valent. Els nostres clàssics, i en aquest sentit l'Auca ho és, han de servir per aquestes coses, per portar-los a un altre terreny, per explicar actituds i contextos que no estaven a l'original, per explicar el món des de la nostra idiosincràsia. Un exercici tan habitual a altres tradicions escenogràfiques. Si una obra remunta el signe dels temps i es manté vigent més de cent anys després d'haver estat publicada això vol dir que és un instrument adient de significat, peça viva d'un imaginari viu, una artefacte òptim per articular qualsevol nova accepció que li vulguem afegir.

Ara tocaria parlar de la interpretació dels actors, alguns d'ells tan mancats de versemblança, dels anacronismes d'alguns dels vídeos que il·lustraven èpoques diferents a l'acció que estava produint-se a escena, o de la necessitat d'acoblar uns documents que més que barrejar-se se juxtaposaven. Això sí, tot d'una factura tècnica acceptable, net, ben dirigit. No és que no es puga identificar a l'arquetípic Esteve amb el silenci i l'horror de les dictadures patides al segle XX, clar que sí, el que em grinyola és la confusió, una sensació, alguna cosa que s'esmuny, un desig no assolit. La incorrecta unió entre la forma i el fons. Falta de treball? De pressupost? No ho crec.

Poeta, Poema; Persona, Personatge

-"Me resulta grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables. Es una película desvergonzada, de título infamante y producida por gente sin escrúpulos". Aquesta va ser la generosa crítica que el novel·lista Juan Marsé va dedicar-li al film de Sigfrid Monleón El cónsul de Sodoma, pel·lícula on es fa una aproximació a la vida d'una de les figures més sucoses de la Gauche divine Jaime Gil de Biedma. La polèmica ha continuat creixent gràcies a diverses rèpliques a la premsa del productor, del guionista, del director (i encara) i novament de l'escriptor, una batalla que, com era d'esperar, ha tingut uns efectes propagandístics gens menyspreables per a una producció made in Spain.

Certament, l'obra literària de Jaime Gil de Biedma, en la seua desaforada qualitat, justifica per ella mateixa l'existència d'un biopic sobre l'autor, amb més raons si afegim que el subjecte es declarava poeta de l'experiència i que, per tant, la seua biografia és crucial de cara a comprendre el motor dels seus versos. Si, a més a més, a risc que se'ns considere morbosos, adduïm que el subjecte va arrossegar sempre una reputació de maleït, arribem a un còctel certament sucós. Marsé, que ix retractat a la cinta, té tot el dret a emprenyar-se. Supose que no ha de ser fàcil veure's transformat en personatge, ni a un mateix ni a un amic desaparegut. Menys encara quan els responsables de l'obra han prescindit del perfil amable, furgant i abusant dels tics més grogosos (sentimental i socialment parlant) de la biografia d'un poeta burgés, comunista i homosexual.

No obstant, dubte que tant Sigfrid Monleón com Miguel Dalmau (autor de la biografia que ha donat origen a la pel·lícula) es creguen portadors de la veritat absoluta i donen per descomptant que amb un llibre o film s'haja pogut fer un calc exacte de tot el que va ser i va significar Gil de Biedma. Totes les interpretacions són discutibles però, des de fora, el biopic funciona, en part gràcies als treballs dels actors—enlluernant Jordi Mollà—, convenç als profans que són els receptors últim de l'obra. Si a la cinta hi ha massa sexe, massa sentimentalisme o es retracta un personatge frívol és una altra cosa, dues hores han de ser per força parcials, la qual cosa no vol dir que aquests aspectes escabrosos no existiren realment. Si la cinta no és excel·lent és pel seu ritme i per la seua falta d'ambició estètica, tan pròpia del cinema espanyol, però no per ser covard, s'ha de reconèixer la gosadia a l'hora de donar-li forma al polèmic personatge, que no a la persona.

"Yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema", va dir Gil de Biedma un cop, i crec que finalment ho està aconseguint.

L'Odissea de Mira

-Quan la pudor de fem ens satura el nas fins al punt que ho donem tot per perdut, algun episodi puntual ens empeny a recobrar l'esperança, a continuar el dur viatge.

Un d'aquests episodis té noms i cognom, Joan Francesc Mira, l'intel·lectual valencià més sobreeixit del moment, una de les grans col·lumnes vives de la cultura en català al País Valencià, mantenidor i continuador d'aquell ressorgiment literari tardà dels seixanta, viu encara malgrat la mala maror. Donen testimoni d'aquest fet esdeveniments literaris com la publicació de la seua trilogia de València, on destaca la novel·la Purgatori (2003) o tants altres títols de gèneres diversos com Borja Papa (1996). No s'atura ací la cosa, perquè Mira és assagista, articulista, polític, professor de grec, historiador i descomunal traductor d'obres de la mida de la La Divina Comèdia; i tot això amb una qualitat i rigor poc habituals a latituds on les coses s'acostumen a fer arreu.

Aquest dies, intel·lectuals del pes de Vicenç Villatoro, Josep Piera, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria o Vicent Sanchis glossen la figura del que ja és un mestre a unes jornades organitzades per l'obra social de Caixa Catalunya a la Pedrera. Una reunió ben insòlita ja que rarament les lletres catalanes li reten un homenatge d'aquestes característiques a un escriptor viu. I com viu i ben viu, Mira ha volgut estar present per xafardejar tot el que d'ell diuen. Present també per parlar però no d'ell mateix sinó amb l'objectiu de remarcar, una vegada més, el seu caràcter d'humanista imprescindible.

La lliçó magistral d'ahir li donava una altra volta a La Divina Comèdia, traçant un encisador i colpidor contrast entre la figura d'Ulisses clàssica i la visió que d'ell dóna l'obra de Dante Alighieri, més influenciada per la història de Roma i per la narració de l'Eneida de Virgili. Un Ulisses traïdor i responsable de la tràgica destrucció de Troia que al trobar-se amb Dante a l'Infern li explica que realment mai va tornar a Ítaca, que el seu viatge mai va acabar, que va donar voltes i més voltes pels oceans fins que va arribar a la fi del món on va morir de gosadia.

La curiositat infinita sembla ser també la malaltia de Mira que, en el seu empeny d'erigir-se com a nom imprescindible de la nostra cultura, es troba immers en una altra tasca colossal, la d'una nova traducció al català, en aquest cas la de l'Odissea d'Homer. Llarga vida al viatge.

La Nàusea

-Quasi mitja part de la coberta del llibre reprodueix un detall del quadre Dinamisme d’un ciclista” d’Umberto Boccioni, pintat el 1911. La figura humana és pràcticament imperceptible. Tampoc no queden restes de l’incident…

Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.

Al carrer s’escolten les nadales d’una xaranga molt rudimentària. També alguns cotxes. Llegisc encara: La nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, per tot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.

L'Art Sacre

Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats
que la gent és inclinada a penitència.
Sant Vicent Ferrer.

Foto disparada a la Bata de Boatiné, la matinada de dissabte a diumenge 6 de desembre, 2.28 h.