Censura Teatral no nomès al Teatre

L'encontre amb Xavi Castilo de l'anterior post (tot un èxit de visites segons el comptador de Google) venia a col·lació d'una sèrie d'entrevistes que he mantingut les darreres setmanes amb diferents creadors de l'escena valenciana. I tot arrel d'un reportatge que estic preparant sobre els diversos episodis de censura que estan patint les arts escèniques valencianes, els puntuals i els perllongats, em referisc. I tot removent casos, sembla que la por al totpoderós Consell no només afecta a les arts escèniques. 

El cas del retrat zaplanesc retallat també me l'he deixat al tinter.

Tant Josep Lluís Fitó com Xavi Castillo, m'han explicat, a més de les portes tancades d'alguns teatres, s'estan trobant també les de les editorials. Fitó, el represaliat autor de Corrüptia, una regió de l'Est, després de diversos intents no ha aconseguit més que “excuses peregrines” per part de diversos editors. De moment, els que no heu vist l'obra haureu d'esperar per llegir-la.

Castillo, per la seua banda, editava a l'abril el primer llibre antològic de material de la seua companyia, Pot de Plom, amb l'alcoià títol d'Això ho pague jo. I ho feia a través de la creació d'un segell editorial propi després que Bromera declinés publicar-lo en l'últim moment. Castillo promet, als seus pròxims espectacles, donar més detalls sobre l'afer, que s'aventura sucós. 

Per cert, si algú vol consultar el reportatge del que parlava abans, lamente anunciar que s'haurà de comprar el nou-nou numero de la revista Hamlet que sortirà el més vinent. Tot i això, aquest blog continuarà donant llum a altres passatges molt llaminers que s'han quedat fora de redactat. 

Xavi Castillo Contraataca

-Ha estat tot el mes a la Sala Muntaner amb Hamlet, això ho pague jo!, i quan encara falten 5 funcions reconeix que no li ha anat malament del tot. I això que s'ha presentat per primer cop davant el públic barceloní sense afluixar ni una miqueta la carrega de valencianitat que embafa els seus espectacles. Part de l'èxit s'ha de d'agrair a la cada cop més nombrosa colònia d'emigrants valencianets, que hem fet córrer la veu. També al fet, ben significatiu, que les misèries de la política autòctona i l'allau de corrupció hagen ultrapassat les fronteres del País Valencià. Matèria primera per al bufó extraoficial, Xavi Castillo, que entaulat, com tots els còmics, sembla molt seriós. Açò ho paga ell!

La cervesa consumida durant esta entrevista la paga ell, per suposat!

Quan va començar a guanyar pes la política en els teus espectacles?

És un pas natural, lògic. Jo en realitat no faig imitacions sinó que passe a crear personatges basats en polítics. Eixos personatges dins d'algunes històries que jo m'imaginava em venien de puta mare. Així, vaig començar a utilitzar en els meus monòlegs a Zaplana, Trillo o Rita Barberà. És a partir de La Vengansa (2002) que l'actualitat política guanya el pes definitiu. 

 

I arriba el punt de dir con la iglesia hemos topao

La primera anècdota va ser durant una entrega de premis que conduïa. Davant una imitació del Papa Joan Pau, un home del públic va començar a dir-me cerdo, i fins i tot un regidor del PP el va recolzar pujant a l'escenari per demanar disculpes. Davant d'això, la gent del públic va començar a demanar llibertat d'expressió. Es va armar molt de rebombori. Això va ser amb el Papa, l'estrella del món de la censura. Poc després començarien els vetos i les prohibicions.

Tu entens que la gents s'emprenye?

A vore, jo no ho pense massa. Jo faig els espectacles com me'ls imagine. Jo crec que tant en la qüestió eclesiàstica com en la política, depèn molt del sentit de l'humor de la persona. Jo ho faig amb molt de catxondeo. Té mala llet, d'acord, però ho faig intentant que la gent es descollone al màxim. Fins i tot ma mare, que era molt beata, reia quan em veia fer de papa. Depèn de l'humor de la persona. Puc entendre que s'ofenguen però si ho fan tenen dues faenes...

Treus molt profit de la censura. 

Tinc assumit que la censura m'ha portat més públic. Però també s'ha de tenir present que estem vetats i hi ha molts pobles en els quals no podem treballar. Contractar en estos moments a Pot de Plom s'ha transformat en una qüestió quasi política, i jo no vull això, jo vull treballar pels pobles, perquè en els pobles hi ha gent de totes classes. Perquè un alcalde mana al poble però no en el poble. No tothom és del PP. Les instal·lacions públiques no són finques privades de cap gestor, són també d'aquells que volen veure'ns. Hi ha moltíssima gent que ens seguix arrel de la censura però, clar, els vetos ens obliguen a estar molt actius, a fer moltes actuacions, a treballar per dos duros. S'ha d'actuar on siga.

El Capità Moro paga també els bolos de Barcelona, encara que els catalans mai hagen vist un boato.

Llistes negres?

Al País Valencià cada companyia té una visió diferent del que és la censura. Uns te diran a mi no em deixen actuar per allí o allà. Altres, fins i tot, se senten exclosos i diuen que el circuït els arracona per treballar en castellà. Evidentment, hi ha llistes negres. Jo estic a una. Al principi no m'ho creia però després la realitat ha anat demostrant que sí. Però a més m'ho han dit a la cara. Des de Diputació diuen que Castillo no lo podemos publicar.

És pitjor la censura o l'autocensura?

El pitjor de la censura és la por. La gent té por de dir les coses. Alguns diuen dos cosetes i ja se creuen estar fent un alegato antifascista. Aneu a prendre pel cul! S'han de dir les coses clares. Al Centre Dramàtic diuen que parlen de la crisi amb un Lope de Vega. Fan un Txèkhov i els creadors se poden sentir trencadors i subversius. Però em suda la polla per davant i per darrere. Tenen por!

A què?

Anem a dir-ho clarament: la gent té por de perdre les subvencions, de perdre les seues ajudes econòmiques. Ja n'hi ha prou de parlar d'ajudes i de subvencions, anem a parlar del teatre tan poc compromès que tenim al País Valencià. A mi, fent de director, un actor ha tingut por de parlar de Canal 9, perquè resulta que eixe actor vivia de les sèries. No ens enganyem, perden el cul per actuar a Canal 9. Estan acovardits. Quan he tingut problemes amb la censura, la mateixa gent de la professió m'ha dit: eh, clar, com dient, clar que te passaria això, que no saps on vius?. Jo preferisc quedar-me ben a gust damunt d'un escenari, no rebre subvencions i que no em telefone Canal 9. 

Et sents un outsider?
No ho sé. Jo no pense en eixes coses. En tot cas, jo el que faig no té misteri, faig que la gent es descollone, però com a mínim mantinc la coherència. Al País Valencià s'ha de parlar de creativitat, de quins temes escollim per fer una obra de teatre, quins autors. Es fa un teatre burgès i acomodat i a més tenen poreta. Si això ho ampliem, al final, farem un show. Mira, es podria titular Artistes, Culturetes, Xupapolles i Tocacollons. Els agrada ser com alternatius i dir, ay, yo soy comunista, tu lo que tens és una bescollada que en déu, fill de puta!

Xavi Castillo Aterra a Barcelona

-El mil voltes censurat còmic alcoià, Xavi Castillo, s'ha establit aquesta setmana a la Sala Muntaner de Barcelona, de la qual no pensa moure's en tot el mes. 

El seu assalt a la capital del Principal ve precedit per la legió de fans valencians que el segueixen i que l'idolatren com el Pepe Rubianes de Sènia cap abaix... bé, ara de Sènia cap amunt també...

En fi, que en donarem més detalls en aquest blog en pròximes entregues. De moment, com a mostra de l'espectacle, ací us deixe la seua pròpia explicació, que no aclarix molt les coses, però que és suficientment explícita per aquells que ja el coneixen i prou llaminera per tots els que no l'han vist mai en acció.

 

Molta Merda per Sagunt a Escena

-Mentre aquests dies es viu la enèsima posada en escena del ridícul circ de la política valenciana, amb gestació del segon Molt Honorable en una legislatura de menys de dos mesos, en un discret segon pla—com tot allò que afecta a la cultura valenciana—s'inaugura hui una escanyolida edició de Sagunt a Escena, descolorit titella que havia de ser el gran festival escènic del País Valencià.

La mostra és l'enèsima víctima del desgovern cultural de l'executiu del Partit Popular. De sobres són conegudes les notícies que fan referència al desbocat deute que pateix la institució encarregada de les arts escèniques valencianes, Teatres de la Generalitat, el forat de la qual es valora en 10 milions d'euros. Per a més referents, direm que en els seus primers 16 anys de vida Teatres només ha produït huit obres d'autoria valenciana i que a la seua responsable, Inmaculada Gil-Lázaro, se li atribueix el desmantellament de la xarxa d'exhibició pública, el que està deixant sense faena a la major part de professionals i companyies.

L'alcalde de Sagunt, Alfredo Castelló (que no es queixa perquè és també pepero), la consellera Johnson, altrament coneguda com la Goebbels valenciana pel seu paper de directora de Canal 9, i, finalment, Inmaculada Gil-Lázaro, acabada de ratificar el seu càrrec d'esbudelladora del teatre valencià.

Sagunt a Escena, com dèiem, arranca l'edició d'enguany amb una reducció del 30% del pressupost respecte del 2010, 70% si remuntem fins el 2009. Amb tot, la nova consellera de Cultura, Lola Johnson —ex màxima responsable del manipulat Canal 9—va declarar un hipòcrita "decidit suport" a les arts escèniques valencianes durant la presentació del festival el passat 4 de juliol, tractant, a més a més, de maquillar la desfeta assegurant que pràcticament la totalitat de les companyies participants són valencianes. Una endogàmia que no deuria ser motiu d'orgull publicitari.

Amb tot, però, que ningú es pense que la cultura valenciana i les arts escèniques sortiran beneficiades d'un festival que ha decrescut la seua durada en vora trenta dies. La llengua n'és un exemple. Com ja va ser motiu de vergonya l'any passat, es tornarà a repetir l'obscenitat de no programar ni una sola obra en valencià. I el que és més abominable, que la consellera defense aquesta indecència per "evitar discriminar els turistes". Fins i tot companyies com Oscura Teatre hauran de canviar la llengua de creació d'un dels seus espectacles per ser programades. 

Uns pressupostos més "acord als temps", unes decisions que discriminen la cultura pròpia, un despropòsit que no cessa. Hui arranca Sagunt a Escena:  molta merda, en ambdós sentits.

Sobre el Nou/Vell Periodisme Teatral

-L'internacionalíssim dramaturg Guillem Clua ens envia per mail una Proposta arrel d'un estèril debat generat a través de les limitacions de Twitter. El receptors som un grapat de periodistes especialitzats en major o menor grau en el complicat marc de la cultura, i més concretament en les arts escèniques. L'escrit ve a queixar-se de la manca de relleu generacional en el que s'entén com a "crítica" i ens espenta a crear plataformes i sinergies que ens identifiquen com a col·lectiu. Li responc el següent:

"El tema que planteges, Guillem, és força interessant.

És evident que als últims anys s'ha produït una revolució considerable al panorama teatral català. No només parle de l'emergència d'un necessari i importantíssim relleu generacional, sinó també del canvi de moltes altres coses com ara l'obertura dels referents, gèneres, temes, estructures i un suculent etcètera. Amb això no vull dir que tots els treballs joves/nous siguen bons—ni molt menys—de la mateixa manera que no tots els "vells" s'han quedat sense res a dir.

La crítica teatral, en canvi, com apuntes, no ha vist reflectida tota aquesta evolució ni en els seus referents ni, sobretot i més important, en seu àmbit d'acció. Pense ara en els grans diaris, única tribuna on a hores d'ara es pot fer amb més o menys rigor i projecció el que anomenem “crítica teatral”. La crisi d'aquest tipus de comentari i el seu desprestigi és el propi de les capçaleres que els editen. Cada cop hi ha menys espai, recursos i voluntat, i això òbviament espenta els professionals a caure en faltes, com haver de valorar espectacles de dues hores en 15 línies, entre d'altres mancances greus. No els culpe. Un altre tema són els clixés i dèries que puguen tenir; açò pense que continuarà mentre siguen persones les que facen els comentaris, hi haja o no relleu entre els professionals d'allò que anomenem “crítica”.

Per altra banda, l'aparició de revistes com Hamlet tampoc no està contribuint a crear nous públics i a difondre substancialment el fet escènic, vist el seu format, l'alt grau d'especialització i tenint present que publiquen estrictament els mateixos que ho fan als diaris. Desaparicions de magazins com TeatreBCN—perdoneu el proselitisme—o l'espai marginal dedicat al teatre a la major part de publicacions, encara tanca més el ventall, allunya el teatre del públic en majúscula i coarta la difusió i la independència del periodista front a les estructures empresarials i les famílies teatrals. De la televisió, ni en parlem. A la ràdio es poden fer cosetes, i de fet n'hi ha, però sempre limitades al caràcter del mitjà. A Internet tampoc hi ha recursos des d'on aixecar temples (gran excepció quixotesca és Teatralnet). Tot plegat indica, sota el meu parer, que de crisi no només n'hi ha a la “crítica” sinó al periodisme que s'aboca al teatre i, si m'apures, al periodisme cultural en general.

Arribats fins aquest punt, coincidisc amb tu, l'aportació de la crítica teatral barcelonina és a totes llums limitada i insuficient, com la del periodisme cultural.

I ara entraríem nosaltres, una nova generació de periodistes caracteritzats per la nostra relativa naturalitat de moviment entre la/les xarxes i el que això representa a nivell de projecció, que fins i tot alguns guanyem diners—pocs, molt pocs—pel que anem fent o pel que ens deixen fer, un grapat fan tribuna des del seu blog i podem trobar inclús qui es fa dir “crític”. La facilitat per comunicar-nos, però, no sempre ve acompanyada del temps ni de la dedicació que a molts de nosaltres ens agradaria per aprofundir encara més en el periodisme teatral, des del rigor que es mereix. Supose que la immediatesa és allò que en diuen el “signe dels temps”, com també ho és en molts casos la precarietat que patim pel fet de dedicar-nos al que ens dediquem.

Sense voler enrotllar-me més, servisca tot açò de primera i improvisada reflexió per anar fent o desfent, per tenir present aquesta unió de la qual parles Guillem, a la qual, òbviament, hauríem d'estar oberts i receptius. Els repetits i continuats intents de crear des del periodisme professional dedicat a les arts escèniques un vincle d'unió han fracassat, fins i tot quan ho intentava bastir José Monleón. Ara, però, hi ha una novetat, i és que estem acostumats a tractar els uns amb els altres a través de les diferents xarxes, connectats permanentment, i gaudim també de la possibilitat real d'obrir blogs i altres recursos i mitjans directes, com qualsevol altre aficionat. I encara no sabem els efectes que això pot tenir.

No es pot negar, però, que tens raó Guillem, i hauríem de fer alguna cosa continuada i consistent que anés més enllà dels 140 caràcters que ens permet el Twitter. Parlar-ho i discutir-ho pot ser un primer pas. D'agrair és el teu “brindis al sol”, que no per ximple deixa de ser encertadament positiu".

La Doble Moral

-Els reialmes de la hipocresia i fariseisme s'estenen cada cop més dins la desorientació general d'aquests anys de confusió. Al circ global de la doble moral que hi ha muntat aquesta setmana vull afegir—sense  que tinga el grau de comparació possible—la narració d'un petit fet local encara que simptomàtic.

Alguns francòfils morbosos recordaran el cas del famós assassinat de l'actriu Marie Trintignant a mans del seu marit, el polèmic exlíder del grup rock Noir Desir, Bertrand Cantat. Ella va morir com a conseqüència dels cops i ell va ser jutjat i condemnat a presó el 2004. Fi de la primera part.  

Imatge promocional de l'espectacle Des femmes.

Anys després, l'interessant director teatral Wadji Mouawad hi veu la necessitat d'incloure un rocker a un dels seus espectacles, li pregunta al reinserit Cantat—que va eixir del presidi als quatre anys per bona conducta—si coneix algú. Ell li respon que ell mateix ho pot fer i a Mouawad li sembla perfecte.

Finalment l'espectacle es dirà Des femmes i Cantat ha de renunciar a la funció prevista a Avinyó per no haver de coincidir amb el pare de la víctima, el també actor Jean-Louis Trigtignant. Canadà també va amenaçar de negar-li el visat ja que el país és molt restrictiu amb els delictes d'aquesta mena.

Aquesta setmana, finalment, l'Ajuntament de Barcelona a través de l'Institut de Cultura (ICUB) ha posat a Mouawad en la disjuntiva: o l'espectacle venia al Festival Grec sense Cantat o no venia. Finalment no vindrà i, òbviament, des de la companyia denuncien censura argumentat que no hi ha cap raó legal que ho impedisca. 

Des de l'ICUB reconeixen que la decisió no ha estat fàcil, però que finalment ha pogut el respecte a les víctimes, més encara quan l'espectacle parla de les dones. Jo llegisc també la por d'un partit arraconat davant les imminents eleccions, la por a què un escàndol molt al gust de la moral de dretes acabe monopolitzant el discurs cultural, un punt fort dels socialistes. 

A ningú, novament, sembla importar-li la teoria: Bertrand Cantat ha estat condemnat per assassinat, sí, però ja ha pagat la seua pena. Si creiem en la justícia i les seues condemnes no com a mètode punitiu sinó com a via per a la reinserció, quin sentit té tot aquest escàndol? Novament la doble moral.  

Pornografia de l'ànima

Publicat a Teatralnet.

Angélica Liddell
Dramaturga i directora de la companyia Altra Bilis

Qualsevol intent d'explicar el teatre d'Angélica Liddell ben segur farà curt. Més encara quan parlem d'obres com La casa de la fuerza, un maratonià espectacle de cinc hores basat en el dolor i la solitud més descarnats. Tota una proesa escènica que arriba al Lliure després d'haver arrasat a la darrera edició del Festival d'Avinyó. Única funció dissabte 19 de febrer.

Què és La casa de la fuerza?
És difícil d’explicar, és la pregunta que més em costa contestar, no sé com resumir-ho. Et diria que és una immensa cançó de desamor que acaba en dol.

A més de les set actrius, els elements que l’integren són tan dispars com una orquestra de mariachis, el campió d’Espanya de força i una ATS...
Són peces que van anar incorporant-se en el procés de treball. La infermera era necessària perquè hi ha una escena on treballem amb sang. I després Juan Carlos (Heredia), el campió de strongman, representa la força innocent que s'oposa a la força criminal. Si hagéssim de buscar un nexe d’unió entre tots aquests elements seria la venjança contra les putades que et fa la vida. Una venjança que conclou amb un dol col.lectiu per la impunitat. I si em demanes un sentiment que travessa tota l'obra des del principi és la soledat, la soledat i el dolor.

Quina relació té l'espectacle amb Mèxic?
Moltíssima. Primer perquè cada vegada que representem l'obra és un viatge, el de tres de les actrius que venen d’allà, de Chihuahua. I també és un viatge perquè les vaig conèixer allà. De Mèxic venen tota una sèrie de confessions personals que em condueixen a parlar del feminicidi de Ciudad Juárez.

Un tema dur...
Doncs indignant si més no. Volia parlar a l’obra de la humiliació, de les dones que pel fet de ser-ho ens sentim humiliades. En aquest sentit va aparèixer Ciudad Juárez i totes les seves mortes, la injustícia i la impunitat que allà s’hi viu. Tot això ho he intentat introduir a l’obra a través de rituals que reflecteixen la humiliació quotidiana de la dona, les rutines de menyspreu que culminen en el feminicidi mexicà.

En comparació a treballs anteriors, les dues últimes obres que has presentat a Barcelona, Te haré invencible con mi derrota i ara La casa de la fuerza, apareixen buidades de les teories i pensadors que revestien els teus textos. Estas evolucionant?
Tot és tèrbol, és una barreja de moltes coses. Però sí que és veritat que abans la meva feina tenia més a veure amb les idees i ara es relaciona més amb els sentiments. Potser depèn del meu estat vital perquè sobretot aquestes darreres obres m’han ajudat a fer servir el dolor i convertir-lo en una altra cosa. Segurament, en una altra situació, el dolor hauria acabat amb mi. D’aquí suposo que ve la carrega de sentiments dels últims anys.

En aquest sentit, t’has radicalitzat?
Suposo, perquè treballar amb els sentiments, amb el dolor, veritablement és molt radical.

Tan acostumats estem a la banalitat que als artistes no us queda una altra opció que treballar des del dolor?
Ara sembla un tema tabú però el dolor humà ja apareix al Guigameix. Sembla que hem oblidat Dostoievski, Tolstoi, Sylvia Plath. La soledat, l'alegria, la tristesa, l'angoixa, l'aflicció; són coses que ens pertanyen a tots. El que passa és que hi ha una mena d'imposició totalitària de l'optimisme, de la felicitat, una droga que ens arriba sobretot a través de la publicitat. Vet aquí Coca-Cola imposant la felicitat a hòsties, dient que hi ha més gent que té óssos de peluix que guerres al món. Per mi treballar amb el dolor és una manera de lluitar en contra d’aquesta dictadura de l'optimisme. En el fons, les solucions depenen del pessimisme. Només un pessimista s’adona de la part podrida de les coses, ho detecta. La gent més optimista que he conegut era també la més estúpida. Igual és la meva experiència (Riu).

T’ajuda identificar el teu dolor amb el del públic? Seria aquesta la base de La casa de la fuerza?
Doncs no només el meu. L'objectiu de tot creador és que el públic s'identifiqui amb els sentiments que tu li estàs proposant. Al final, tot això serveix per conèixer millor el món i per conèixer-se millor un mateix. Jo el que vull, també com espectadora, és identificar-me amb el que m'estan proposant. Després tot això cal formalitzar-lo, i si a la formalització hi ha algú que no empatitza, evidentment no hi haurà comunicació.

I la teva formalització passa pel teatre. Per què esculls el teatre com eina d'expressió?
No sé. Des que era molt petita ja escrivia en forma de diàlegs. No sabria utilitzar un altre mitjà. M'agrada molt la imatge, la fotografia, però és el teatre el medi en el qual m'he desenvolupat. No sabria fer una altra cosa.

En canvi, reconeixes que el teatre no t'agrada, que no vas quasi mai a veure els treballs d'altres creadors.
He optat per aixecar un mur entre el teatre i jo, per aïllar-me deliberadament, perquè ja he conegut massa gentola i ja no vull conèixer a ningú més. ¿Quina culpa tindran els escenaris que jo ja no vulgui relacionar-me amb ells? Però no tinc res en contra de la gent que treballa i fa la seva feina, en absolut, però jo intento estar fora, em limito a treballar allà on em criden. Visc més tranquil·la d’aquesta forma.

Et molesten les etiquetes?
De quina mena?

Nihilista?
Això sí. (Riu) Sí, perquè un psiquiatra mai et pregunta si eres nihilista i a mi contínuament m’ho demanen.

I trencadora, transgressora ...?
Què sé jo. Bé, ho sé perquè constantment t’ho repeteixen aquí i allà. Tenir certa visibilitat comporta també una necessitat d’encasellar-te per part dels altres. Però segurament sí, pertanyo a l'esperit dels temps, i crec que no sóc l’única, si fos única se'm posarien els pèls de punta. En aquest sentit, crec que puc arribar a pertànyer a qualsevol de les categories existents.

Actuar al Festival d’Avinyó, al Lliure, premis com el Valle-Inclán... El reconeixement t’aporta alguna cosa com a creadora?
Doncs home, després de vint anys de treball, després de moltes putades, agraeixo moltíssim el reconeixement. Com podria no fer-ho! Ho agraeixo infinitament. Ara em tracten molt millor que quan anava per les sales alternatives, ens respecten més, has de donar menys explicacions. A qui no li agradarà que li respectin en comptes de que t'estiguin tota l'estona qüestionant? Els premis? Doncs al principi em servien per pagar el lloguer. Molts, molts anys vaig pagar el lloguer amb els premis. Ara ja puc viure del meu treball i està bé. Clar, perquè amb quaranta-quatre anys ja està bé poder viure del treball propi, ja era hora! (Riu)