EL DIT A L'ULL DELS PRIVILEGIS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Ja ho remarca el programa de mà: “Sota el concepte de minoria s'amaga un pou petrolífer d'idees”. Darrere la necessitat humana de classificar subjau l'ombra de la discriminació. Les minories són conceptes imposats en el joc de poder de la categorització humana. Distingir-se és imposar fronteres els límits de les quals sempre són sempre difusos i artificials.

Per remuntar el significat classificatori del concepte de minoria, 99%, l'última obra de la companyia Teatre de l'Enjòlit (en coproducció amb la luxemburguesa Little Lies i la italiana Teatro Excelsior), dóna múltiples formes a l'oposició elit-minoria. Ens situa al costat dels oprimits però també—i bastant—ens mostra el costat de la minoria opressora, el menystingut 1% de la població que governa els seus privilegis conscient de les greus contradiccions, indiferent al sentit comú.

99% se'ns presenta com una fragmentada i esbojarrada successió d'equetxos que durant quasi dues hores ens qüestionen el nostre paper com a minoria explotada o explotadora, transitant entre símbols del consum capitalista i suposades icones de la indignació que no són el que semblen. Els salts de ritme són quasi inherents al tipus d'estructura, però els moments àlgids brillen amb fulgor, com la recreació de la llar dels Bush, el concurs de polítics i brokers que canvien el seu rol pel dels seus governats o el Monòleg del Papa, que acaba transformat en la colèrica reacció afectiva d'un dels autors de la peça, el també actor que la interpreta, Elies Barberà, que clama de furor en adonar-se minoria com a valencià i catalanoparlant, una greuge cívic esdevingut després de dècades (segles) d'insídies culturals. La diatriba recorda en estupor la volada poètica d'alguns fragments del Barberà poeta, de llibres destacats com Allà on les grues nien.

Comptat i debatut, 99% està a l'alçada en energia i muscle d'anteriors treballs d'Enjòlit, muntatges com El setè cel (Sala Beckett, 2014), Si no ens paguen, no paguem (renovat i oportú clàssic de Dario Fo en versió crisi, 2013) o la incisiva farsa Corrüptia (2011) que tant va irritar el govern valencià del PP. Fins i tot en aquest nou muntatge l'experimentació del discurs fragmentari contribueix a atomitzar la imaginació i els recursos expressius de la companyia, factor que els ha permès portar més lluny la càrrega sarcàstica del seu teatre inequívocament polític i punyent.

LES SEQÜELES D'UNA ÈPOCA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Crematorio, la referencial novel·la de Rafael Chirbes, engega els seus engranatges narratius mitjançant una mort, la del germà d'un ric constructor fet a si mateix, Ruben Bartomeu, pujat dins d'una bombolla immobiliària farcida de gas corrupte. A Serenata para un país sin serenos el detonant també és una vetlla, en aquest cas la del ric home de negocis, que podria ser Bartomeu o, encara més prop, aquell Juan Lloris de la trilogia sobre la València podrida que ens va regalar Ferran Torrent. El temps dirà si aquesta mena de personatges acaben marcant un cànon noir per explicar l'època de balafiament que ens ha portat a l'actual claveguera moral i social.

Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé ens presenten un nou heroi del diner fàcil, el president d'un club de futbol portat a primera divisió amb pols ferm, assassinat de forma violenta qui sap si per la mateixa legió d'aficionats que inunden la seua capella ardent amb càntics esportius de guerreres reminiscències. La desaparició del personatge anticipa la fi d'una època—segur—però són les seqüeles deixades en els personatges que han envoltat la seua vida el que forma el gruix de les desgràcies de la trama. La vídua i un fill d'un primer matrimoni orbiten al voltant del cadàver arrufats de culpa per haver viscut a l'aixopluc d'un món corromput i visceral, presoners de les dependències afectives d'un món sense afecte.

Companyia Hongaresa esbudella el present a través d'una icona del nostre passat més recent, ben viva encara en personatges que tots hem vist i veiem governar empreses o institucions i que, de mica en mica, van a parar a les presons. Tots nosaltres els hem patit, tolerat i, en alguns casos, fins i tot votat, és per això que la desgràcia dels protagonistes, els seus pecats i anhels, són també un poc nostres. Serenata para un país sin serenos es podrà veure a La Seca – Espai Brossa fins el 31 de gener.

UN LEAR PERDUT EN LA TEMPESTA

Ressenya publicada a Recomana.cat

D'un Rei Lear de tan excel·lent matèria primera només es poden esperar coses bones. Les expectatives es posicionen altes quan entre el repartiment trobem cognoms del prestigi d'Espert, Madaula, Manrique, Iscla i el llarg etcètera. Un cop s'aixeca el teló el que ens té preparat Lluís Pasqual és una eixuta lectura del text on les paraules i la seva intenció governen la proposta, essència de Shakespeare per plantejar-nos tota la cruesa de la tragèdia del rei que embogeix de dolor. Plataformes mòbils, fum, projeccions, vestuari consagrat a la discreció, ponderat ús de la música en directe; els afegits són mínims quan el que s'aborda és una proposta que s'aferra al text com el nàufrag al tronc.

S'hi percep un perfum al Lliure dels inicis, amb les grades als costats i teatre sense artificis elevat gràcies al bon art dels actors i l'autor. L'equilibri genera tanta austeritat que els intents de trencar-la (el rap de Teresa Lozano/bufó, els combats d'espases) paren per tronats. El voluminós repartiment comporta desajustos de càsting, per excés o per omissió. No és el cas de Ramon Madaula/comte de Ken, expressiva contenció que és perfeccionada marca d'estil; Miriam Iscla, mirades de fel per a la filla de rei, Goneril; i, és evident, Espert, natura escènica que no només està a l'alçada en energia i matisos sinó que a més ens regala el motor que fa rodar aquest Rei Lear les intencions finals del qual se'ns escapen.

CABARET ANTISISTEMA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un cabaret antisistema, amb varietat de números d'humor, habilitat, música, impacte. Una reflexió subjacent sobre la violència que el sistema empra per coartar la nostra llibertat. Tots el quadres proposats són d'una subtilitat engrescadora, d'una mala llet antològica, humor irreverent i poca-solta que evita per complet la tan temuda frontera de l'espectacle pamfletari. Una proposta fresca, divertida i carregada de raons. Volem tornar a veure Hostiando a M en cartell. Volem tornar a veure molts més espectacles d'Agnés Mateus.

MOLT MÉS QUE ACTORS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Una finestra a la realitat. L'exercici és summament complicat, encara que no ho sembli. Fer-nos partícips d'un fragment de vida, en temps real, un discórrer de personatges i la situació que es desplega. Sergio Boris ens convida a visitar la decadent rebotiga d'una farmàcia de barri marginal. Travestis, proxenetes i altres personatges al límit ens ofereixen el seu món de prostitució, drogues i dependències químiques i afectives. Magnífic treball d'interpretació de tota la companyia. Una perla fantàstica amb el segell inconfusible de Buenos Aires, amb eixe nivell actoral incomparable, d'una precisió desconeguda a casa nostra. Una troballa per agrair al Temporada Alta. 

BOUTADE MUSICAL

Un enregistrament sonor just després de l'oficial del teatre ens convida a deixar el mòbil encès, a fer soroll amb caramels i a tossir amb força. Aquesta és la primera d'una llarga sèrie de provocacions que Christoph Marthaler porta a escena amb l'objectiu últim de desmuntar totes les conviccions escèniques que li passen per davant, també i sobretot les musicals. Estem, doncs, davant d'un espectacle musical, en el qual es succeeixen una rere l'altra cançons de totes les èpoques i estils, sense cap lligam entre elles, com tampoc massa relació té la posada en escena amb els quadres proposats, menys que més enginyosos o desconcertants. Una boutade de complicitats absurdes que en el seu intent de denuncia dels estereotips burgesos dels gèneres que desconstrueix aixeca un mur d'elitisme encara més injustificable. 

EL BUIT QUE DEIXA L'AMOR

El teatre de Paco Zarzoso i els seus personatges es mouen a través d'unes coordenades pròpies,  defugen el naturalisme per caure en una poètica inconfusible, abassegadora, carregada d'ironia que panteixa sarcasme. Querencia és, probablement, una de les seves obres més ambicioses, pels extrems als que s'atansa, pel barroquisme manifest del llenguatge i per l'histrionisme tan marcat dels protagonistes i de la situació. 

Una ex-parella formada per un critic teatral i una gran diva dels escenaris es retroba temps després de la ruptura amb tot el sac de retrets carregat d'esmolats ganivets. El amor per oposició a la seva absència ens mostra uns éssers passionals i dolguts, un combat dialèctic carregat de referències metateatrals, de moments que barregen amb desimboltura la discursivitat de Pinter, els diàlegs punyents d'Albee i l'esperpèntic patetisme almodovarià.

No és senzill cuinar amb traça tot plegat. Carles Sanjaime se'n surt amb nota a la direcció, ha sabut filar l'humor que s'hi respira creant situacions divertides que no cauen en la pantomima grotesca. Verónica Andrés i Álvaro Báguena són l'afinat motor de tot el còctel, dues actuacions excel·lents,  generoses, amb energia i matisos, que ja per elles paga la pena tot plegat. S'ha de veure.

Querencia de Paco Zarzoso. Dir. Carles Sanjaime. La Seca - Espai Brossa fins el 23 de novembre.