LLARGA VIDA A BARÓ D'EVEL

Que Baró d'Evel Zirc són una de les companyies més interessants del panorama del circ contemporani és una cosa que ja sabíem. Que els seus espectacles generen una bellesa captivadora, un diàleg penetrant entre l'oposició home i animal, i que el seu llenguatge defuig de forma intel·ligent qualsevol frontera o interpretació simple, són factors que creixen a cada nou espectacle.

'Bèsties', el darrer muntatge, és una consolidació i alhora un pas per eixamplar horitzons. La investigació sobre el llenguatge del circ clàssic i la barreja d'elements com la dansa o les arts plàstiques continua donant fruits insospitats. L'ús d'animals i el tipus d'integració de l'element salvatge aconsegueix una expressivitat com poques vegades s'havia aconseguit dins d'una carpa.

El propi discurs, per moments arrossegat fins a l'enunciació més evident, acaba per produir l'efecte contrari, eleva les lectures possibles. Un còctel irresistible on fins i tot la manca de ritme d'alguns moments se supera a cop d'ironia. Llarga vida a Baró d'Evel.

 

TXÈKHOV AL WEST END

Sense més artificis que l'art d'un actor al més pur estil Royal Shakespeare Company, que no és poca cosa, Michael Pennington ens enlluerna i sedueix des del primer segon. El temps corre veloç i les dues hores i escaig—entreacte inclòs—passen ràpid, tota una sorpresa ja que es tracta d'un monòleg despullat, sense efectes de llum ni gairebé suport rellevant d'escenografia. Encert, per tant, per a tots aquells que hagin comprat l'entrada per veure el principal reclam de l'espectacle, el treball actoral.



L'altre element, Txèkhov, la figura biogràfica que s'intenta reconstruir, no queda tan clarament dibuixat. Amb prou feina es pot dir que Pennington hagi buscat una construcció psicològica de calat, o que la tria d'anècdotes del periple vital txekhovià tingui més gràcia que el d'una recopilació sense ànima de material dispers. En cap cas aporta res nou i es queda a meitat camí entre el didactisme i la recerca. Una llàstima.

UBU JOAN CARLES

La particular forma de barrejar teatre document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina d'un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d''El rey' un artefacte afilat i corretjós. El to gruixut és una convenció llençada des de les primeres llums de l'espectacle, que ens descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls desagradables, com un 'Ubu rei' podrit entre tanta hipocresia, pròleg d'un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i tot el que representa.

La ironia de l'element grotesc aporta llum als passatges més foscos del recorregut vivencial del personatge. Les anècdotes, espigolades entre tants anys d'autocensura complaent, són en molts casos massa especulatives, si no tendencioses, però s'agraeix la manca d'interès per la imparcialitat. La barreja de personatges adjacents, trames i escenaris, la fragmentació que necessita punts d'ancoratge, desconcerta per moments i aporta un refons de malson a tot plegat. Ajuda Luis Bermejo, un monstre de l'estranyament. Des del seu posat natural d'home corrent ens transporta a la deformació més pertorbadora. Tot un encert el no buscar en cap moment la imitació règia directa.

De Teatro del Barrio ens quedem amb l'honestedat. També ens agrada que hagin recuperat dels Animalario essències d'expressivitat i treball de companyia. Com no recordar aquí la intenció revisionista d'aquella obra mestra anomenada 'Urtain'? Incorrecció i mala bava, intenció i contestació; li faria bé als creadors de casa nostra passar-se per 'El rey' i prendre apunts. A Barcelona el més contestatari que hem vist és 'Polònia, el musical'. Les comparacions sempre són odioses. 

Ressenya publicada a Recomana.cat

GENIAL ADAPTACIÓ D'UN SHAKESPEARE POC BRILLANT

Ressenya publicada a Recomana.cat

Partim de la base que Mesura per mesura no és, ni de lluny, un Shakespeare dels més brillants. Per oposició al patetisme universal dels personatges dramàtics més coneguts, les situacions i la moral de la peça presenten coordenades més simplistes, pulsions i heroïcitats més planeres.

Aplicant tisora generosa, Declan Donnellan ja s'apunta el primer punt a favor en aquesta adaptació del text en col·laboració amb la companyia del Teatre Puixkin de Moscou. La versió va a l'essència del conflicte, a les escenes cabdals que sustenten la trama. Les idees desfasades sobre honor i puresa es compensen en la digestió per una subtil actualització contextual que, sense alterar la trama, ens transporta a la Rússia més actual. La reflexió sobre la fàcil corruptibilitat dels governs i de les persones que ostenten el poder resulta aquí adient. Les comparacions de present volen soles, per més que el director no en vulgui parlar en les entrevistes.

Fins aquí tot normal, clar manca referir-se a l'excel·lent treball de direcció, d'una fastuositat de recursos impagable: dinàmica, àgil, esquemàtica i elegant. Amb compassats moviments corals de la companyia Donnellan executa un teló d'actors que en les seves anades i tornades fa transformar espais i capgirar emocions. La troupe assumeix el repte amb nota, posant damunt la taula virtuts precises, quasi de companyia de dansa. Grans moments de teatre, sense estridències ni elements superflus, tot al seu lloc.

TEATRE DOCUMENT A RITME DE RAP

Ressenya publicada a Recomana.cat

Mèxic pateix una greu malaltia que és la violència. Des de la distància reconfortadora costa d'imaginar els diferents drames patits pels seus habitants, que en els últims anys s'enfronten per regions a un veritable estat d'excepció. El principal instigador d'aquest clima de violència és el narcotràfic, un agent del terror capaç de crear situacions tan dantesques com difícils de pair. En contra d'aquest mal es revolta la companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol, que visita el festival Temporada Alta per quarta ocasió després d''El rumor del incendio' (2011), 'Montserrat' (2013) i 'Derretiré con un cerillo la nieve de un volcán' (2014).

'Está escrita en sus campos' és el títol de la peça que ens porten enguany, escrita, dirigida i interpretada per Francisco Barreiro. El mecanisme és senzill: per una banda trobem una exposició divulgativa sobre la història del narcotràfic mexicà, amb un conferenciant que en clau de hip-hop ens alliçona sobre els lligams pocs dissimulats entre el món il·legal de les drogues i les polítiques d'estat mexicanes. Per altra banda, en paral·lel, se'ns obre la finestra cap a la història d'El Tigre, un raper i traficant a petita escala la tragèdia personal del qual és analitzada pels monòlegs d'escena i pel suport dels vídeos testimonials.

L'interès de la proposta rau en l'ús dels recursos del teatre document, pilar fonamental de l'estructura, que atrapa l'espectador des del primer moment. Les cançons en directe de l'actor mimetitzat en el personatge del cantant tenen també la seva gràcia testimonial. La proposta trontolla, però, en allargassar-se, en repetir fins a les quasi dues hores les opinions d'un grup reduït de testimonis i una estructura que d'esquemàtica termina en repetitiva. La manca d'un final possible per unir de forma més clara les dues línies expositives també acaba per passar factura al conjunt.

ENERGIA INVISIBLE

Ressenya publicada a Recomana.cat

Com qui deambula i per casualitat va descobrint racons que no esperava. Pels carrers de Tàrrega ens trobem individus misteriosos a meitat camí entre el clown i ballarins de dansa contemporània. Interactuen amb l'entorn, experimenten amb el mobiliari urbà, creen nous significats entre objectes i edificis, una curiositat desmesurada els empeny. Acompanyen el seu periple de petits cartells on paraules combinades multipliquen el significat de les seves accions.

L'ambientació sonora, ingredient poc usual dels espectacles de carrer, ens arriba per mitjà d'altaveus portàtils i megàfons, ajuda i de quina manera a generar encara una major sensació d'estranyament. Definitivament, 'En potència' és la mena d'espectacle de carrer que esperem trobar a FiraTàrrega. La creació té el perfum de l'humor absurd del gran Ernesto Collado, qui ha donat un cop de mà a la creació.

Finalment, els personatges s'aturen al voltant d'una benzinera, on les seves prospeccions a la recerca de l'energia de Tàrrega creixen en intensitat. Globus, fum, elements agegantats; l'experiment ha donat fruit i el petit i estrany món de l'espectacle s'unfla fins a aconseguir un conjunt d'imatges molt potents que es belluguen entre el somni i la ximpleria. Ens quedem amb el nom de la companyia, 1Watt, volem veure més espectacles seus.

LA DIGESTIÓ DE LA MEMÒRIA

Ressenya publicada a Recomana.cat

La companyia mexicana Vaca 35 va signar un dels millors espectacles que vam tenir el plaer de veure durant la FiràTàrrega 2013, una versió intimista i colpidora de 'Les criades' de Genet feta a base de molta feina, experimentació i un gust per anar a l'essència del teatre que és vida mateixa.
Per aquest nou treball, la companyia ha ampliat de dos a sis intèrprets i també busca una atmosfera íntima no tan encertada donat que l'espectacle intenta ja escapar del format reduït d'espectadors. En aquest trànsit cap a un aforament més ampli, l'abast de la reflexió de la proposta també transita del retrat personal de l'individu a la reflexió col·lectiva.
La memòria juga aquí un paper fonamental, articulada al voltant de la cuina i el menjar. Els actors reben al públic mentre cuinen plats relacionats amb els records personals de cada intèrpret, i en la seva feina expliquen la història de la recepta sempre relacionada amb la persona que la va inspirar.

Paral·lelament, com els ingredients d'una recepta feta a base de capes superposades, els discursos, les accions de ritual, les coreografies, la guitarra i les cançons van superposant altres sabors i olors, imatges i paraules que ens remeten a la guerra, als conflictes culturals, a la irracionalitat, violència i l'amor, matèria primera diversa d'un brou fet de temes acoblats no sempre de forma harmònica però que en el conjunt de la cocció funcionen com un tot que deixa un regust d'espectacle rodó.

UN PASSAT IMAGINAT PER A UN PRESENT POSSIBLE

Ressenya publicada a Recomana.cat

A escena una distòpia, recurs narratiu en efervescència que planteja una ficció anòmala a un fet històric real, el replantejament d'una veritat discursiva com a via alternativa de configuració de la iconografia present. Salvador Allende pronuncia el seu recordat parlament de comiat davant la nació minuts abans de suïcidar-se. El president, però, no està sol: el seu gabinet mira d'influenciar el discurs, són assessors polítics més preocupats per la imatge que pel contingut, tecnòcrates del present segle XXI formats en modernes escoles de màrqueting. La combinació de matèria mitològica i lògica del present resulta abassegadora, a més d'irreverent.

Amb tot, el poder dessacralitzador de la faula té més efectes que la pura transgressió. La provocació gratuïta se supera des de la perspectiva d'una realitat que qüestiona les veritats absolutes de l'immediat passat. Teatre d'idees que, no obstant això, no renuncia a la possibilitat d'entretenir, i de quina manera! Ho aconsegueix per mitjà d'un dinamisme vertiginós més proper al circ que al pamflet, una fantasia lisèrgica que actua com una trituradora de certeses. Alguns apunts dislocats d'entremès cabareter amb prou feines desllueixen les múltiples capes d'un espectacle total, una joia que s'autocorona emperadora de les troballes del Grec 2015.


La imaginación del futuro
Dramatúrgia: La Re-sentida
Direcció: Marco Layera
Data d'inici: 28/07
Data de finalització: 30/07
Espai: Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver

NOSALTRES ELS EUROPEUS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Tots portem una història d'Europa a dins. És una de les conclusions de l'espectacle The Civil Wars on el suïs Milo Rau dispara en totes direccions per mirar d'explicar el present d'incertesa que travessa el continent.

MOUAWAD SENSE ÈPICA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Després de l'èxit que Wajdi Mouawad va obtenir amb la tetralogia Le sang des promesses—amb 'Incendis' com obra trenca taquilles a Barcelona en la versió d'Oriol Broggi—qualsevol dels seus nous treballs aixequen certa expectació entre el públic de casa nostra. Ara, l'autor d'origen libanès transita camins diferents i ens presenta les obres del cicle 'Domèstic'. La primera part, Seuls, va passar pel Lliure al febrer, amb protagonisme i direcció del mateix autor. Ara és el torn de Soeurs, entrega amb moltes similituds amb la seva predecessora.

MOLT SOROLL PER A NO RES

Ressenya sobre Ninet'Inferno publicada a Recomana.cat

Proposta molt ambiciosa que es perd en la seva pretensiositat. Per mitjà de l'adaptació de textos de Shakespeare entrem en la història de la passió amorosa d'un home gran per un noi jove. Pascal Greggory posa veu a la part textual, la vesant madura, bona tècnica deslluïda per ampul·lositat del contingut, densa matèria barroca sense ancoratge possible. L'artista de circ Mathurin Bolze expressa amb el cos la joventut de l'altre personatge, esbossada dansa d'idees més que l'esperada acrobàcia, un trànsit a la recerca de gènere que resulta igualment altiu. La participació orquestral s'encabeix en la desmesura de la proposta i subratlla més que aporta. La bellesa de certs quadres compositius, sobretot al principi, no aconsegueix rescatar de la irrellevància al conjunt.

Critiques d'aquest mateix espectacle

TEATRE PER A UNA NIT D'ESTIU

Ressenya publicada a Recomana.cat

A Shakespeare li senta bé l'estiu. El lirisme dels seus espectacles més relaxats fa conjunt amb la lleugeresa que sembla reclamar la nit que segueix a la xafogor. Fins i tot, el mateix autor es va encarregar de recordar-nos-ho al títol d'una de les seves comèdies més cèlebres.

L'ENTESA COM A REALITAT

Ressenya publicada a Recomana.cat

L'escenari del CCCB ja ens va deixar un dels més emotius treballs del passat Grec, l'espectacle Nadia de La Conquesta del Pol Sud. En la mateixa línia d'aportar valor a la creació escènica per mitjà del teatre-realitat, 2015 com a possibilitat obri una finestra als barris més multiculturals de la ciutat per oferir-nos un testimoni de vida, el curt però intens periple vital d'un grapat d'adolescents d'entre 15 i 20 anys.

FEMINISME GLOBAL

Sol Picó ha reunit diferents perfils d'artistes del moviment per parlar de la dona al segle XXI. Des de Benin (Julie Dossavi) al Japó (Minako Seki), vers l'Índia (Shantala Shivalingappa) i de retorn a Europa (la pròpia Picó), quatre ballarines més tres músics, totes dones.

ASSAIG EN BLANC

Ressenya publicada a Recomana.cat

La fructífera carrera de les T de Teatre ha cercat en els últims anys col·laboracions de luxe amb alguns dels autors i directors de més volada del moment. Javier Daulte, Alfredo Sanzol o Pau Miró van saber treure el suc a la vis còmica i alhora dramàtica d'un conjunt d'actrius sempre en forma.

EL SEGREST DE LES EMOCIONS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Còctel melodramàtic a la caça i captura dels mocadors de platea. S'hi convoca el personatge protagonista discapacitat intel·lectual, la mare coratge amb un passat traumàtic que redimeix a força d'abnegació i—com no—els dolents que—oh sorpresa—són nazis.

MANIERISME BASTARD

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un metafòric descens a l'infern que s'acompanya d'una estètica neobarroca densament guanyada. Viatgem entre el llenguatge profètic de l'Antic Testament a Dant (és clar), o ja més en clau contemporània tocs del pertorbador surrealisme vermellós de Lynch, tant irrenunciable a l'estil La Veronal. En el pla del moviment regna l'estranyament d'un cos aliè a les seves pròpies reaccions, una sensació difícil de pair que qualla dins la proposta des dels primers moments. Descàrrega en el pla musical d'arrel clàssica, tan ben compassat al conjunt, fent lliga també amb l'alienant ambientació sonora. No es pot negar que l'artefacte escènic té una brillant personalitat que ens permet elevar-lo a l'Olimp dels encàrrecs d'inauguració del Festival Grec malgrat, fins i tot, que la potència decaigui als minuts previs al final.

EXUBERÀNCIA GLOBAL

Crònica Publicada a Recomana.cat.

'WeWomen' tindrà força, molta, es veu des de les primeres pinzellades de moviment que les ballarines esbossen a la sala d'assaig del Teatre Principal d'Olot. Sol Picó i la seva 'troupe' han vingut aquí convocades en residència pel Festival Sismògraf, que oferirà un petit tast de les escenes treballades. El muntatge definitiu s'estrenarà al Festival Grec de Barcelona. Fins aleshores, la preparació de l'espectacle resultarà frenètica. Són moltes agendes a coordinar, tot un trencaclosques organitzatiu que avui convoca a la capital de la Garrotxa cinc de les vuit intèrprets. Falta, per exemple, Shantala Shivalingappa, la ballarina d'origen indi que aportarà al còctel definitiu la cadència pròpia dels balls clàssics orientals.

INTUÏCIÓ FEMENINA

Crònica publicada a Recomana.cat

A ella li costa veure-ho, però el cas és que la feminitat i les arestes de l'encaix de les dones en la societat masclista sempre ha ha estat un tema que ha sobrevolat molts dels espectacles de Sol Picó, sobretot els del principi. A tall d'exemple, la sensualitat desarrelada de 'Bésame el cactus' o, encara més clar, aquella desconstrucció de clixés sexistes que ens brindava 'La dona manca o Barbie Superstar'. Anys després, i qui sap si a causa del cansament d'anys de combatre les dinàmiques patriarcals, l'artista alcoiana torna a posar de nou en primer pla el tema de la dona.

EL DIT A L'ULL DELS PRIVILEGIS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Ja ho remarca el programa de mà: “Sota el concepte de minoria s'amaga un pou petrolífer d'idees”. Darrere la necessitat humana de classificar subjau l'ombra de la discriminació. Les minories són conceptes imposats en el joc de poder de la categorització humana. Distingir-se és imposar fronteres els límits de les quals sempre són sempre difusos i artificials.

Per remuntar el significat classificatori del concepte de minoria, 99%, l'última obra de la companyia Teatre de l'Enjòlit (en coproducció amb la luxemburguesa Little Lies i la italiana Teatro Excelsior), dóna múltiples formes a l'oposició elit-minoria. Ens situa al costat dels oprimits però també—i bastant—ens mostra el costat de la minoria opressora, el menystingut 1% de la població que governa els seus privilegis conscient de les greus contradiccions, indiferent al sentit comú.

99% se'ns presenta com una fragmentada i esbojarrada successió d'equetxos que durant quasi dues hores ens qüestionen el nostre paper com a minoria explotada o explotadora, transitant entre símbols del consum capitalista i suposades icones de la indignació que no són el que semblen. Els salts de ritme són quasi inherents al tipus d'estructura, però els moments àlgids brillen amb fulgor, com la recreació de la llar dels Bush, el concurs de polítics i brokers que canvien el seu rol pel dels seus governats o el Monòleg del Papa, que acaba transformat en la colèrica reacció afectiva d'un dels autors de la peça, el també actor que la interpreta, Elies Barberà, que clama de furor en adonar-se minoria com a valencià i catalanoparlant, una greuge cívic esdevingut després de dècades (segles) d'insídies culturals. La diatriba recorda en estupor la volada poètica d'alguns fragments del Barberà poeta, de llibres destacats com Allà on les grues nien.

Comptat i debatut, 99% està a l'alçada en energia i muscle d'anteriors treballs d'Enjòlit, muntatges com El setè cel (Sala Beckett, 2014), Si no ens paguen, no paguem (renovat i oportú clàssic de Dario Fo en versió crisi, 2013) o la incisiva farsa Corrüptia (2011) que tant va irritar el govern valencià del PP. Fins i tot en aquest nou muntatge l'experimentació del discurs fragmentari contribueix a atomitzar la imaginació i els recursos expressius de la companyia, factor que els ha permès portar més lluny la càrrega sarcàstica del seu teatre inequívocament polític i punyent.

LES SEQÜELES D'UNA ÈPOCA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Crematorio, la referencial novel·la de Rafael Chirbes, engega els seus engranatges narratius mitjançant una mort, la del germà d'un ric constructor fet a si mateix, Ruben Bartomeu, pujat dins d'una bombolla immobiliària farcida de gas corrupte. A Serenata para un país sin serenos el detonant també és una vetlla, en aquest cas la del ric home de negocis, que podria ser Bartomeu o, encara més prop, aquell Juan Lloris de la trilogia sobre la València podrida que ens va regalar Ferran Torrent. El temps dirà si aquesta mena de personatges acaben marcant un cànon noir per explicar l'època de balafiament que ens ha portat a l'actual claveguera moral i social.

Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé ens presenten un nou heroi del diner fàcil, el president d'un club de futbol portat a primera divisió amb pols ferm, assassinat de forma violenta qui sap si per la mateixa legió d'aficionats que inunden la seua capella ardent amb càntics esportius de guerreres reminiscències. La desaparició del personatge anticipa la fi d'una època—segur—però són les seqüeles deixades en els personatges que han envoltat la seua vida el que forma el gruix de les desgràcies de la trama. La vídua i un fill d'un primer matrimoni orbiten al voltant del cadàver arrufats de culpa per haver viscut a l'aixopluc d'un món corromput i visceral, presoners de les dependències afectives d'un món sense afecte.

Companyia Hongaresa esbudella el present a través d'una icona del nostre passat més recent, ben viva encara en personatges que tots hem vist i veiem governar empreses o institucions i que, de mica en mica, van a parar a les presons. Tots nosaltres els hem patit, tolerat i, en alguns casos, fins i tot votat, és per això que la desgràcia dels protagonistes, els seus pecats i anhels, són també un poc nostres. Serenata para un país sin serenos es podrà veure a La Seca – Espai Brossa fins el 31 de gener.

UN LEAR PERDUT EN LA TEMPESTA

Ressenya publicada a Recomana.cat

D'un Rei Lear de tan excel·lent matèria primera només es poden esperar coses bones. Les expectatives es posicionen altes quan entre el repartiment trobem cognoms del prestigi d'Espert, Madaula, Manrique, Iscla i el llarg etcètera. Un cop s'aixeca el teló el que ens té preparat Lluís Pasqual és una eixuta lectura del text on les paraules i la seva intenció governen la proposta, essència de Shakespeare per plantejar-nos tota la cruesa de la tragèdia del rei que embogeix de dolor. Plataformes mòbils, fum, projeccions, vestuari consagrat a la discreció, ponderat ús de la música en directe; els afegits són mínims quan el que s'aborda és una proposta que s'aferra al text com el nàufrag al tronc.

S'hi percep un perfum al Lliure dels inicis, amb les grades als costats i teatre sense artificis elevat gràcies al bon art dels actors i l'autor. L'equilibri genera tanta austeritat que els intents de trencar-la (el rap de Teresa Lozano/bufó, els combats d'espases) paren per tronats. El voluminós repartiment comporta desajustos de càsting, per excés o per omissió. No és el cas de Ramon Madaula/comte de Ken, expressiva contenció que és perfeccionada marca d'estil; Miriam Iscla, mirades de fel per a la filla de rei, Goneril; i, és evident, Espert, natura escènica que no només està a l'alçada en energia i matisos sinó que a més ens regala el motor que fa rodar aquest Rei Lear les intencions finals del qual se'ns escapen.