EL VERÍ DEL TEATRE

L'èxit real d'un text no depèn només de l'estrena i de les primeres funcions, és clau també el fet que l'obra perdure en el temps. És el cas d'El verí del teatre de Rodolf Sirera, una peça que va camí de convertir-se en referència de la dramatúrgia en català dels anys setanta a jutjar per les múltiples i diverses representacions que han anat succeint-se al llarg dels anys. Entre les últimes, la versió en anglès estrenada a Londres al maig i ara aquesta en castellà que arriba des de Madrid amb direcció de Mario Gas i l'actuació dels argentins Daniel Freire y Miguel Ángel Solá.

És a la interpretació d'aquests últims on l'obra troba el l’enlairament necessari,fins i tot als moments de marcada afectació que la trama requereix, gens senzills d'executar, per altra banda.

EL VIENTO EN UN VIOLÍN

L'amarga jocositat de l'univers del director Claudio Tolcachir competeix amb ella mateixa en la recerca del model de família més disfuncional imaginable. Aquest sembla el repte d'El viento en un violín, peça estrenada al Temporada Alta en 2010 que ara torna al Romea amb motiu del Festival Grec.

Tots els que es van poder emocionar amb l'agredolça La omisión de la família Coleman reviuran la dosi justa d'aquell aspre humor, una rialla que gairebé ens fa sentir culpables quan ens enfronta a la misèria d'uns personatges desarrelats d'ells mateixos, en combat constant per trobar un lloc al món, com si dels millors herois dels films d'Aristarain es tractés. 

LES TRAGÈDIES ROMANES

Només cal afegir alguna nota dispersa. Les tres parts de l'obra encaixen les unes amb les altres una mica bruscament. La tercera de les tragèdies, Antoni i Cleòpatra, satiritza un pèl el to del seu començament, pagant-ho sobretot el personatge de la reina egípcia i el de la malaurada Octàvia. Al text d'aquesta peça, a més, es troba a faltar eixa tisora que tan bé ha modelat les altres parts. Clar, després de cinc hores el públic es troba ja comprensiblement cansat.

Dit això, Les tragèdies romanes d'Ivo van Hove són un esdeveniment teatral de primera magnitud. Constaria com a falta greu al currículum de tot bon aficionat al teatre el perdre-se-les. Més encara quan la crisi ha eliminat la parada Barcelona del calendari de gires de les primeres companyies i directors internacionals. Una oportunitat que no es pot desaprofitar. Cal anar-hi. 

LES CENDRES DEL FUTUR

-Mentre les serres de l’interior de València cremaven en el pitjor incendi forestal dels últims 20 anys, un altre foc devorava el futur, en aquest cas de forma metafòrica. 

DAVID HARE: L'HEROI I EL DESENCÍS

Fragment de l'entrevista publicada al número 26 de la Hamlet, Revista d'Arts Escèniques.

-Hi ha també un altre Hare inseparable i paral·lel al dels gran temes i conflictes públics, l'intimista, el dels personatges complexos en pugna per realitzar-se dins un món hostil, el de les petites lluites quotidianes per trobar l'espai personal adient. L'heroi harià, ja sigui un triomfador o un fracassat,  sempre es veu superat pel desencís i els colps d'un món que juga en contra de la seva felicitat.

DAVID HARE: REVULSIU ESCÈNIC

Fragment de l'entrevista publicada al número 26 de la Hamlet, Revista d'Arts Escèniques.

Acomodats, subvencionats o, el que és pitjor, políticament correctes. David Hare es nega a acceptar-ho però el seu cas és excepcional al si d'un món intel·lectual cada cop més banal i falt de substància. El seu teatre llancívol busca ficar el dit a l'ull, els seus personatges vehiculen el desencís i l'ensorrament dels valors contemporanis. Cap institució no escapa al seu tret qüestionador. No obstant això, és un autor d'èxit, potser el dramaturg britànic del moment, i les seves obres omplen teatres arreu del món. Ens endinsem en la fórmula Hare aprofitant la seva doble presència a la cartellera.

CENSURA ALS MAX

-Molta gent recordarà que el recurs televisiu del diferit immediat va fer-se molt popular als Estats Units arrel del cas de la mamella de Janet Jackson. Quan la cantant va deixar anar el seu pit al bell mig de la retransmissió de la Super Bowl va causar un escàndol que riu-te de la Sabrina als huitanta. Per no molestar més als sensibles puritans estatunidencs es va prendre la decisió de retransmetre l'esdeveniment amb uns segons-minuts de marge, per donar temps així als oportuns censors d'evitar qualsevol visió pecaminosa.

Per a la retransmissió dels Premis Max de les arts escèniques d'anit també es va optar pel recurs del diferit immediat. L'excusa en aquesta ocasió no era evitar que ningú mostrara el pit, o alguna cosa pitjor, sinó evitar que la gala s'eternitzara amb els tradicionals parlaments d'agraïment. No obstant, en la pràctica el que vam viure anit va ser un acte de censura en tota regla.