L’INFINIT ENNUEGAT

“Uno dice la palabra infinito y se le llena la boca de nada”

Daisy de Rodrigo García.

Durant bastant temps va arrossegar l’etiqueta d’enfant terrible i ara, després de 25 anys a escena, ostenta ceptre i corona del panorama teatral dels nous llenguatges i l’experimentació. Ho testimoniava ahir el nombrós peregrinatge de membres del reduït cercle dels creadors alternatius catalans que van acudir al Teatre de Salt per esquitxar-se de l’univers nihilista i desficiós de Rodrigo García.

CARTA A RTVV

Benvolguda Ràdio Televisió Valenciana:

Fa un parell de dies que et volia escriure, des que em vaig assabentar de l’afer del tancament. Les coses estan malament, no ens enganyem, però em costa assumir com de profunda és la misèria del país. 

AGREDOLÇA BARCELONA

Publicat a Recomana.cat

En aquests temps que corren abunden fins a fartar les interpretacions simplistes sobre unitats d'identitat col·lectiva. Els discursos sobre la història (econòmica, social, cultural) i el present han caigut en general en el més ensopit dogmatisme funcional. Afortunadament, encara ens queden alguns creadors com Joan Ollé capaços de sortir-se del camí marcat i aixecar una visió personalíssima i alhora integradora d'una d'aquestes unitats de la nostra identitat, la ciutat. 

ENEMISTATS PROFUNDES

Als bons amants del teatre ens resulten particularment atractives les obres de proximitat, aquelles en què el treball dels actors es pot gaudir en un directe i primeríssim primer pla. És el principal reclam d'aquesta Cosmètica de l'enemic que reestrena la Sala Muntaner després del seu pas pel Festival Grec. La majestuosa i pertorbadora construcció de Lluís Soler ens atrapa des del començament, encara que un pèl més d'obscuritat hauria arrodonit el caràcter d'un personatge de tan deplorables antecedents. Xavier Ripoll, per la seva banda, suporta el pes del seu rival amb un crescendo que passa de la gelor a l'impacte físic. El contrapunt es dóna, funciona.

DICCIONARI DE LA TRIBU

Ressenya publicada a Recomana.cat

 

Quan hom surt de La Seca després d'haver vist Acorar ens acompanya la sensació d'haver fet un viatge, d'haver estat l'honorable convidat d'una tribu mil·lenària que ens ha mostrat els seus arrelats rituals, costums quasi màgics que ens transporten a un món que conserva el seu sentit tel·lúric i providencial.

Toni Gomila escriu i interpreta aquest sorprenent monòleg des dels budells. Per una part assaig sobre la contaminada vida tradicional balear que s'esmuny, de l'altra auca costumista repleta de personatges que es despleguen amb la mestria del millor Rubianes, amb semblances al Sergi López de Non solum.

El turisme desfermat, la política en descomposició, els valors de la societat del consum, amenaces totes que com a ombres es vinclen sobre un petit univers que es defensa amb un mur de paraules, mots que basteixen aquesta inesborrable peça que no per més premiada deixa de tenir l'inenarrable valor d'una experiència única.

ROBOTS MOLT HUMANS

Ressenya publicada a Recomana.cat

La presència de les màquines a les nostres vides, com modifica els nostres comportaments i costums el contacte amb la tecnologia, la humanització del robot o la robotització dels humans. La coreògrafa Blanca Li aprofita els seu darrer i espectacular treball per llançar-nos totes aquestes reflexions a través del cos del seus ballarins però també amb la presència de robots a escena. Per una banda trobarem màquines que fan d'instrument musical, una creació del col·lectiu japonès Maywa Denki que aporta expressivitat i sorpresa. També trobarem els petits robots humanoides NAO, el moviment dels quals regala els moments més excepcionals de la proposta.

LA MÀQUINA DEL TEMPS D'ALBERTÍ

Ressenya publicada a Recomana.cat

Canvi de cicle. Esperem molt del nou TNC de Xavier Albertí i de moment, per encetar aquesta primera temporada, el gran mestre de cerimònies ha transformat la Sala Gran en una gegantina màquina del temps que ens transporta al mític Paral·lel dels anys 20 i 30 del passat segle, quan el gènere de les varietés sorgit de la Barcelona més canalla actuava d'hegemònic divertiment interclassista. Irreverència, ploma, música, màgia, humor; tot té cabuda en aquest calaix de sastre amb més de 70 artistes implicats i on el mateix Albertí (convenientment caracteritzat) dirigeix l'orquestra en directe al més pur estil music hall.