THRILLER POÈTIC

Ressenya publicada a Recomana.cat 

Cels ens situa a l'interior d'un thriller d'espies, una trama que en cru ens recorda la sèrie Homeland, amb un equip d'elit que tracta d'impedir un imminent atemptat terrorista. Hi ha també un enigmàtic suïcidi, endevinalles encriptades i una pintura que, com passa al bestseller El codi Da Vici, dóna la clau al misteri.

Sota aquesta cortina maintream, Mouawad amaga el seu text més pretensiós, i no dubta a vincular-hi el pes de la història, dels morts de totes les guerres del segle XX, la responsabilitat cosmogònica de la paternitat, el sentiment universal de l'existència compartida i el manllevat sentit de la identitat personal. Deu n'hi do!

Davant del cabalós torrent discursiu, la companyia i la direcció d'Oriol Broggi reacciona amb modes de gran producció, passa amb nota els reptes tècnics o de ritme i només la direcció massa afectada d'alguns actors aparta el muntatge de l'excel·lent. Cels reforçarà l'opinió de mouawadistes i detractors però, igualment, s'ha de veure, és tot un gran repte superat a ca la Perla 29.

Cels de Wajdi Mouawad. Direcció Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya.

UN TIPUS QUE ES VESTEIX

Ressenya publicada a Recomana.cat

Inquietant barreja de disciplines on el moviment i la paraula rellisquen entre els meandres d'un univers resclosit i pertorbat. Introspectiu fins a la malaltia, el personatge protagonista de elhombreVisible ens intenta arrossegar cap el seu món de lògiques desficaciades, d'olor a vell, d'explosions incontrolades d'entusiasme extravertit per a, tot seguit, recaure en el ritual de la misantropia. elhombreVisible és un monòleg sobre un personatge que es vesteix durant una hora, que es prepara per sortir al món, que per la mateixa peculiaritat dels seus raonaments poeticoinconnexos pot crear simpaties aferrissades o un rebuig insuperable, una mena d'Ignatius J. Reilly dels nous llenguatges escènics. En resum, lloable treball físic i expressiu de David Climent no apte per a la gran majoria del públic que busca espectacles convencionals.

elhombreVisible de loscorderos.sc. La Seca-Espai Brossa fins el 22 de juny.

FAMILIARS BOGERIES

Ressenya publicada a Recomana.cat

Superbs. El conjunt d'actors que formen el repartiment d'El loco y la camisa ens deixen amb un pam de nas, desborden amb el seu control de les emocions, amb el domini de les pauses i els silencis, amb la complicitat o incomoditat que generen les escenes íntimes d'aquest espectacle de les distàncies curtes. El loco y la camisa és un exemple avantatjat del millor teatre argentí, que s'ancora novament en el nucli desestructurat d'una família humil i deforme, com l'hem vista altres vegades a l'obsessiu divan escènic de Daulte o Tolcachir. Una joia, en definitiva, per gaudir de prop; i és per això que recomane evitar la grada esquerra del Romea (disposició reaprofitada de l'anterior muntatge) a risc de perdre's el ventall d'expressions i reaccions de l'escena final, traca catàrtica d'aquesta faula d'un boig massa lúcid. Advertits quedeu.

El loco y la camisa de Nelson Valente. Teatre Romea fins el 22 de juny. 

WINNIE FOREVER

 Ressenya publicada a Recomana.cat

L'optimisme desbordat de la inoblidable Winnie de Samuel Beckett aterra per segon cop a Barcelona aquesta temporada. Ja vam subratllar l'encert del Tantarantana a l'hora programar el muntatge dels valencians Carme Teatre a principis de setembre. Ara, tornem a estar de magnífica enhorabona per la nova adaptació que al Teatre Lliure de Gràcia ha unit el talent més detallista del director Sergi Belbel amb les capacitats més enlluernadores de l'actriu Emma Vilarasau.

I és que som molts els que considerem a Vilarasau una actriu especialment brillant en els extrems, és a dir, en aquelles situacions on es fa necessari un paroxisme de sentiments que aixeque fins al límit la tensió emocional d'una peça. Amb la riuada de registres que atresora la nova Winnie de Vilarasau se'ns obliga a pujar a una muntanya russa d'emocions que no deixa treva, que abraça en la contagiosa alegria i, tot seguit, enfonsa en la decepcionant mediocritat d'un desolat microcosmos desèrtic i sense horitzó.

El personatge protagonista del quasi total monòleg, com ja és conegut, apareix parcialment soterrat en diverses fases. Una desconcertant i rutinària anomalia tant textual com actoral que obliga a concentrar els recursos del cos i el simbolisme del grapat curt d'objectes en escena. Limitacions esmolades, el muntatge i el text suren en tota la seva plenitud. Encert rere encert (la punteria de la llum, l'atmosfera sonora del segon acte, l'ús ponderat del simbolismes), Els dies feliços són ara de la cartellera mentre es programi aquest clàssic modern de mil assaborides lectures.

PD d'advertència: Vam assistir a l'assaig general del dia 14 de maig. És possible que el muntatge encara remuntés algun encert de cara a l'estrena final.

Els dies feliços de Samuel Beckett. Direcció Sergi Belbel. Treatre Lliure de Gràcia fins el 15 de juny.

ELS DUBTES I EL DOGMA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un personatge irromp a platea per interrogar el públic sobre l'aparença de Déu. Aquesta és la primera pregunta d'una peça farcida d'intensos debats, que s'eixampla i creix en diverses direccions i que acaba per llançar més qüestions que respostes. Entre els seus encerts més destacats figura la incorporació d'un resum esbossat del Llibre del gentil de Ramon Llull, obra de més de 700 anys que es recupera com a teló de fons d'una altra història central.

Una investigadora que prepara un treball sobre el Llibre del gentil de Ramon Llull troba feina com a assistent d'una aïllada comunitat de científics. La pau dels tres homes es veu torbada per la presència femenina i pel qüestionament que s'hi planteja als valors dominats del grup. La investigadora, com el gentil del llibre de Llull, acaba enfrontant els tres homes que representen i simbolitzen les tres religions monoteistes, afegint el debat de la inqüestionabilitat de la ciència que representen com a investigadors.

Lluny d'acotar l'abast de les reflexions, el joc entre les dues històries i els debats que planteja Helena Tornero es disparen a cada nova escena i diàleg, una càrrega que acaba passant factura a una narració central plena de meandres, molts d'ells no ressols. Una peça, sens dubte, molt ambiciosa que ens obliga a reflexionar sobre les diferències entre les persones a partir dels dogmes, els idiomes o les fronteres. 

Sots l'ombra d'un bell arbre d'Helena Tornero. Direcció Marta Pazos. Tantarantana Teatre fins l'11 de maig.
 

REFERENTS NO TANT LLUNYANS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Oriol Broggi s'acosta a un text clàssic xinés del segle XIII. Els referents ens poden resultar molt llunyans però en realitat el viatge no és tan llarg. I no ho és perquè Broggi ha muntat la peça com si es tractés d'una obra més de Shakespeare o Sòfocles, abordant el muntatge des d'un enfoc merament textual i prescindint de tot el component simbòlic, plàstic o gestual tant propi del teatre oriental. Espases i honor, bons i dolents, venjances i venjadors es succeïxen a escena vestits d'eixe minimalisme ornamental tan propi del director. Una pièce bien faite en la que destaquen un planter d'actors brillants. 

L'orfe del clan del Zhao de Ji Junxiang. Direcció Oriol Broggi. Teatre Romea fins el 4 de maig.

CIRC EN CONSTRUCCIÓ

Ressenya publicada a Recomana.cat

Una de les condicions fonamentals d'un espectacle de circ és la sorpresa. En aquest sentit Secret de Johann Le Guillerm compleix el seu objectiu. El personatge i el seu món poètic se situa a meitat camí entre el funambulista, l'escultor i el performer. Estructures de fusta s'aixequen i es desplomen davant dels nostres ulls; ferros retorçuts, lletres que es transformen en números o un sorprenent tornado formen la resta del corpus de l'espectacle. Un material, sens dubte, molt original, tant en el tractament com en l'execució de les tècniques, però que requereix un ritme lent i pausat de construcció i execució que acaba passant factura a l'espectacle. 

Secret de Johann Le Guillerm. Mercat de les Flors fins el 21 d'abril.