En aquests
temps que corren abunden fins a fartar les interpretacions simplistes
sobre unitats d'identitat col·lectiva. Els discursos sobre la
història (econòmica, social, cultural) i el present han caigut en
general en el més ensopit dogmatisme funcional. Afortunadament,
encara ens queden alguns creadors com Joan Ollé capaços de
sortir-se del camí marcat i aixecar una visió personalíssima i
alhora integradora d'una d'aquestes unitats de la nostra identitat,
la ciutat.
Per Ollé
aquesta és la ville de Barcelona i el seu cant agafa la forma
del gènere local més genuí i reeixit, l'espectacle de
varietats arrelat a la tradició del Paral·lel. Estem davant d'un
poti-poti de textos, cançons i humor que no s'embruta massa de
nostàlgia, un bestiari d'habitants de totes condicions, des de
l'anònim passavolant fins als artistes i escriptors que van deixar
empremta, passant—és clar—per altres il·lustres pocavergonyes
que la van saquejar. Un homenatge però també una crítica bufetada
cap a la lletjor de la ciutat que a nosaltres també ens emprenya.
A la
ville de...Barcelona, en
definitiva, resulta un
caramel irresistible per a tots els que habitem aquest racó d'asfalt
i edificis remuntats, un espectacle polièdric amb ritme i potser uns
minuts de més però que paga la pena per poder escapar del torrent simbòlic maniqueista que la realitat oficialista ens obliga a empassar.
Ve a ser com el OdioBarcelona que publicaren el 2008 Llucia Ramis i companyia?
ResponEliminaQuè va! Res a veure. Més aviat era una revista mig punyent però un divertimento al cap i a la fi.
ResponElimina