Ja ho remarca el programa
de mà: “Sota el concepte de
minoria
s'amaga un pou petrolífer d'idees”. Darrere la necessitat humana de classificar subjau l'ombra de la discriminació. Les
minories són conceptes imposats en el joc de poder de la
categorització humana. Distingir-se és imposar fronteres els límits
de les quals sempre són sempre difusos i artificials.
Per remuntar el significat classificatori del concepte de minoria, 99%,
l'última obra de la companyia Teatre de l'Enjòlit (en coproducció
amb la luxemburguesa Little Lies i la italiana Teatro Excelsior),
dóna múltiples formes a l'oposició elit-minoria. Ens situa al
costat dels oprimits però també—i bastant—ens mostra el costat
de la minoria opressora, el menystingut 1% de la població que
governa els seus privilegis conscient de les greus contradiccions,
indiferent al sentit comú.
99% se'ns
presenta com una fragmentada i esbojarrada successió d'equetxos que
durant quasi dues hores ens qüestionen el nostre paper com a minoria
explotada o explotadora, transitant entre símbols del consum
capitalista i suposades icones de la indignació que no són el que
semblen. Els salts de ritme són quasi inherents al tipus
d'estructura, però els moments àlgids brillen amb fulgor, com la
recreació de la llar dels Bush, el concurs de polítics i brokers
que canvien el seu rol pel dels
seus governats o el Monòleg del Papa,
que acaba transformat en la colèrica reacció afectiva d'un dels
autors de la peça, el també actor que la interpreta, Elies Barberà,
que clama de furor en adonar-se minoria com a valencià i
catalanoparlant, una greuge cívic esdevingut després de dècades
(segles) d'insídies culturals. La diatriba recorda en estupor la
volada poètica d'alguns fragments del Barberà poeta, de llibres
destacats com Allà on les grues nien.
Comptat i debatut,
99% està a l'alçada
en energia i muscle d'anteriors treballs d'Enjòlit, muntatges com El
setè cel (Sala Beckett, 2014),
Si no ens paguen, no paguem (renovat
i oportú clàssic de Dario Fo en versió crisi, 2013) o la incisiva
farsa Corrüptia
(2011) que tant va irritar el govern valencià del PP. Fins i tot en
aquest nou muntatge l'experimentació del discurs fragmentari
contribueix a atomitzar la imaginació i els recursos expressius de
la companyia, factor que els ha permès portar més lluny la càrrega
sarcàstica del seu teatre inequívocament polític i punyent.
