A LA CAÇA DE L'ESPECTACLE TOTAL

Ressenya publicada a Recomana.cat

Amb 25 anys d'espectacles carregats a l'esquena, els Mal Pelo han assolit un llenguatge multidisciplinari que abraça la noció d'espectacle total. En aquest L’esperança de vida d’una llebre els textos d'Enri De Luca, María Zambrano i la pròpia companyia donen forma a un univers neguitejat de caça, aguait i fugides precipitades.

Uns troncs suspesos en l'aire i un escenari delimitat com un vedat imaginari basteixen l'escenografia que es complementa amb el pertorbador espai sonor de Fany Tholloto. El moviment és una peça més de l'engranatge, els diàlegs entre personatges, físics i verbals, es succeeixen com a pinzellades d'ombra i clar en aquest bosc d'impulsos, necessitats i sentiments de culpa.

Decebrà aquells qui anhelen un espectacle de dansa preciosista, o els que busquen la linealitat d'un argument. Complaurà els espectadors capaços de llegir de forma transversal una proposta íntima, calidoscòpica i personalíssima.

TXÈKHOV ERA AIXÒ

Ressenya publicada a Recomana.cat

Quan Txèkhov es deixava caure pels assajos d'alguna de les seues obres s'indignava pel sentit i les interpretacions donades als seus textos. S'explica que fins i tot va arribar a afirmar: “Jo vaig composar comèdies de costums i Stanislavski les ha transformades en drames sentimentals”. Segur que el mestre rus, salvant totes les distàncies temporals, no hauria pensat el mateix de la relectura de L'oncle Vània que la jove companyia Les Antonietes ha aixecat per al Teatre Lliure. 

I no és simplement que el muntatge hagi trobat el to a l'hora d'encabir el drama existencial dels personatges i el patetisme còmic de les situacions, són també les imaginatives i esquemàtiques solucions escenogràfiques, economia comunicativa que ens recorda el brillant teatre en cru de Veronese i que contribueix a fer surar tota la força del text. La supressió d'alguns personatges gairebé no trenca el sentit global i fins i tot l'obligació de doblar paper d'alguns dels actors es resol de forma molt imaginativa, picades d'ull la platea incloses. 

Les Antonietes, en definitiva, han sabut crear un Vània fidel i respectuós i, al mateix temps, fresc i

encaixablement contemporani, una fructífera cadena d'encerts per a una de les sorpreses de la temporada. Imprescindible.

BUFÓ HOMÈRIC

Ressenya publicada a Recomana.cat

Sense caure en l'ampul·lositat i sempre tocant de peus a terra, sobretot en les referències populars d'alguns dels acudits, El Brujo trenca una prolongada absència dels escenaris barcelonins amb aquesta adaptació de l'Odissea que, com se'ns adverteix, instrumentalitza l'original per encabir la merescuda crítica de les misèries del present. Uns paral·lelismes de traçat gruixut i una continuïtat narrativa plena d'obstacles acaben passant factura a la concentració del públic i a l'efectivitat d'aquells quadres que busquen una bellesa més reflexiva. Menys minuts haurien arrodonit un conjunt més proper a la mordaç irreverència del bufó que al cant solemne de l'aede grec. Letífica oportunitat, en definitiva, per descobrir o resituar un personatge teatral d'obligat coneixement.

EL TEATRE COM A SUBJECTE

Ressenya publicada a Recomana.cat

Escriure una obra de teatre que parla de teatre pot resultar una trampa. El propi dramaturg, Juan Mayorga, tracta de justificar la gosadia quan un dels personatges ens recorda que fins i tot Shakespeare s'hi va atrevir. El joc aquí resulta senzill: La nit de l'estrena, autor (Pere Ponce) es presenta a casa del crític (Juanjo Puigcobé), s'entaula llavors un tour de force dialèctic que arrossega la noció d'art, el concepte de representació i el principi de veritat; déu n'hi do.

La força de l'assaig, junt a l'elegant i contingut treball dels actors, atorguen una encuriosida atracció primerenca pel discurs. Arribat el moment, però, el repetitiu plantejament provoca la caiguda lliure de l'interès. S'ha d'afegir l'escàs al·licient que desperta la narració interna, és a dir, la sentida però descontextualitzada intra-obra que el personatge de l'autor exalta davant del crític. De fet, paradoxalment, li podem retreure al text molts dels pecats compositius que se li atribueixen a aquesta subnarració (escenes descompensades, dificultat de representació, motius inconsistents, final fulletonesc). Una llàstima.

Lloable intent, en tot cas, que recorda molts dels encerts d'El verí del teatre de Sirera, que pot resultar interessant com enèsima i ben fonamentada flexió metateatral, un caramel, però, que es pot travessar a la gola del públic del Borràs més habituat a les comèdies fàcils de pair.

FRUCTÍFERA SIMBIOSI

Ressenya publicada a Recomana.cat

Els dos últims espectacles de les T de Teatre havien comptat amb l'encertada aliança del dramaturg i director Alfredo Sanzol. Amb ell el seus muntatges s'havien enlairat cap a noves fronteres estètiques i temàtiques. Un altre pas endavant arriba ara de la mà de l'associació de la companyia amb Pau Miró, creador que assumeix el repte en plena forma després de l'èxit d'Els jugadors o de la relectura Marsé de l'espectacle Adiós a la infancia. 

La versemblança de personatges, situacions i espais és una de les principals virtuts de la nova creació Dones com jo, i no és poca cosa, la dramatúrgia dels nostres dies resta plena d'artificis o, el que és pitjor, de situacions i caràcters que aspiren a la naturalitat i es queden pel camí. Miró ens atrapa amb diàlegs naturals, protagonistes molt humanes i creïbles, dosificant amb precisió la informació de tal forma que quan l'obra accelera la seva realitat interior ja estem totalment atrapats pels seus mecanismes, combreguem amb aquestes quatre dones perdudes, desarrelades, ens solidaritzem amb el seu desesperat intent d'adaptar-se a una existència fracassada.

Dones com jo és pura tragicomèdia de rialla glaçada, amb fortor dels paisatges i el desencís característics de l'univers Pau Miró. També trobarem el recurs a la dignitat en forma d'humor, la marca de la casa T de Teatre, personatges sacsejats que es sobreposen a la seva desgràcia amb acidesa. Les contingudes interpretacions ho arrodoneixen. Tot és al seu lloc, tot rutlla en aquesta fructífera simbiosi.

BANQUET DE MOTS I NOTES

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Treure a pasturar versos és sempre una feina complexa. El poeta, en tant que pastor de mots i salvant les excepcions necessàries, no és actor i els escenaris (amb necessitat de dicció, codis gestuals i sentit de l’espectacle) no són per força el seu medi. Enric Casasses té el pessic escaient d’atracció pel ridícul, a més d’un ben treballat paper de bufó que conrea amb desvergonyiment.

RAONS PER MORIR

Ressenya publicada a Recomana.cat

Dos adolescents es coneixen per Internet i organitzen una cita amb l’objectiu de suïcidar-se. En principi no és un tema massa joiós per bastir una peça de contingut amorós i tocs de comèdia juvenil, cal certa distància. 

Per mirar de donar coherència als sentiments en tan complicada situació l’autor tiba, en molts moments, la corda de la superficialitat, el que acaba per crear les sensacions contradictòries que són la base de la digestió més usual de la peça.