dimecres, 5 de març del 2014

L'ESTRANY CAS DE L'OBRA 'SIR THOMAS MORE'


L'enigmàtica peça Sir Thomas More representa tot un misteri filològic, font d'especulació per a estudiosos del teatre isabelí. La teoria més estesa parla d'un text escrit a deu mans per alguns dels autors representatius del període, inclús s'especula amb l'autoria shakespeariana d'alguns dels passatges, motiu comercial suficient per atribuir-li al geni anglès el conjunt de la peça, sense més explicacions. 

Lluny d'aportar claredat a la qüestió, el muntatge de Tamzin Townsend que veiem aquests dies al Barts del Paral·lel fa un escombrat dels trets més angulosos de l'estructura compositiva i es centra en el personatge protagonista, un Tomàs More des del seu vesant més humà. Es potencien, doncs, els trets més amables del seu caràcter passant de puntetes sobre els dubtes filosòfics de la seva caiguda en desgràcia i, per extensió, del període històric en discussió, el regnat d'Enric VIII. 

La incorporació d'un narrador extern al fil narratiu facilita la comprensió de l'obra que, no obstant això, no aconsegueix superar el desigual interès de les escenes i quadres proposats. El treball de la companyia, tot i no ser massa original en les formes, compta amb prou energia per aixecar un conjunt al qual sempre se li pot agrair la reflexió al voltant d'un personatge històric tan interessant. 

Tomás Moro, una Utopía, dirigit per Tamzin Townsend a partir d'un manuscrit d'autoria col·lectiva d'època isabelina. Fins el 9 de març al Barts (Barcelona)

dijous, 27 de febrer del 2014

SAGARRA ATEMPORAL


Ocells i llops, obra escrita per Josep Maria de Sagarra a finals de la dècada dels quaranta, entaula i explota de forma bastant directa els conflictes morals de l'època i la hipocresia de la classe burgesa de postguerra. Avortament, homosexualitat i divorci són les “xacres” materialitzades en les vides de cadascun dels fills de Lucrècia, la protagonista. L'abnegada mare, per la seva part, mirarà per un costat d'amagar les faltes filials a cop de talonari mentre que de l'altra banda, de cara a la seva família i a la societat, aparenta el paper de mestressa ignorant, innocent i feliç. 



D'estructura límpida i simbolismes recurrents, l'obra es presta a múltiples adaptacions sent la suggerida pel propi autor la de “comèdia negra”. La direcció de Lurdes Barba no ha optat per aquest camí, més aviat al contrari, s'ha aferrat al to dramatitzant i el resultat se'ns desplega com un Sagarra de tall clàssic, atemporal, perfecte per a la seva digestió estandarditzada però mancat de l'aire fresc i de les noves lectures que tant li calen al nostre repertori. 

Ocells i llops de Josep Maria de Sagarra. Direcció Lurdes Barba. Teatre Nacional de Catalunya fins el 6 d'abril de 2014.

divendres, 14 de febrer del 2014

UN ENEMIC DELS MATISOS


Alterar un text tan rabiosament vigent com Un enemic del poble d'Ibsen suposa un risc que ni la versió de Juan Mayorga ni la direcció de Miguel del Arco aconsegueixen defugir al Teatre Lliure. Els canvis estructurals i el nou simbolisme pretesament contemporitzador d'alguns personatges no atrapen més connotacions de les existents a l'original, més aviat al contrari, esquematitzen. 


Desafortunades i gratuïtes són les transicions musicals i l'escenografia d'un marcat simplisme metafòric tampoc no aporta lectures més profundes a un text mancat d'origen dels grisos de la paleta. Aquest sentit maniqueu és explotat també per la posada en escena (a l'assemblea, sobretot), per la qual cosa ni l'entregat afany dels actors arriba a pescar més matisos.

El conjunt, afortunadament, acaba per arrossegar també les virtuts d'una reflexió original carregada d'actualitat política i social.

dijous, 13 de febrer del 2014

CÀPSULES D'INCOMUNICACIÓ


Tècnicament brillant, humanament inquietant, així és Harket [Protocolo] una obra però també una experiència transmedia que continua a Internet un cop s'acaba l'espectacle. Sobre l'escena vuerem una versemblant barreja entre dansa, teatre i tècniques de vídeo-mapping la interactivitat de les quals constitueix un part crucial de la posada en escena. 

Argumentalment ens trobem amb una nova revisió de la relació entre humans i màquines tan explotada cinematogràficament a clàssics com 2001, una odissea de l'espai o més recentment a Moon. Harket, per la seva banda, també s'ancora en la ciència ficció per bastir la claustrofòbica presó de la protagonista, una jove que es presta voluntària a un experiment que consisteix en sobreviure dins un búnquer sota les atencions d'un sistema d'intel·ligència artificial, esser eteri que se'ns fa present a través d'una metàl·lica veu. L'assaig es capgira quan del mes inicial d'estada a l'interior es passa sense explicació ni justificació als dos anys i escaig. 


L'obra viu els moments més brillants en diàlegs entre un ésser humà carregat d'emocions, sentiments inexplicables i idees abstractes i la incomprensió robòtica del cervell de l'assistent. El desplegament tecnològic de les projeccions arriba a eclipsar per moments la història i, a estones, es corre el risc que el continent acabe tenint més protagonisme del necessari, fent caure l'obra en la rutina efectista. Heus aquí el treball de Cristina Fernández, carregat d'energia i recorregut, que ve a subministrar l'alè afectiu i anímic que aixeca el conjunt cap la dimensió de carn i os. 

Harket [Protocolo], fruit del treball del col·lectiu Panicmap i de l'enginy de Juan Pablo Mendiola (dramatúrgia i direcció), és una aposta de risc per a un gènere, la ciència ficció, de poca tradició a escena. El conjunt impressiona i commou, neguiteja i deixa solatge, una càpsula misteriosa on cal endinsar-se.

divendres, 7 de febrer del 2014

SENSE RIGOR CIENTÍFIC


Quan el públic ja hi és instal·lat, Cristina Blanco comença a llançar hipòtesis del que podria ser o haver estat el seu muntatge ciencia_ficción. Aquests supòsits es basen en l'explicació esbossada d'alguna teoria científica o anècdota del món de la investigació que la creadora escenifica a través de breus esborranys o intencions de performance, cançons en directe del grup fantasma The Elements o vídeos de la Nasa on se'ns narra l'odissea d'un robot atrapat a la sorra de Mart. Un material heterogeni cuinat a través d'una gens pretensiosa barreja de música, conferència i tècniques de banalització pròpies de l'stand-up comedy. El conjunt resulta originalment divertit i et deixa un somriure als llavis a menys que esperis de l'espectacle un aprofundiment seriós en la matèria o un rigor en les tècniques. Pur divertiment associat al sempre evocador món de la ciència.

divendres, 31 de gener del 2014

A LA CAÇA DE L'ESPECTACLE TOTAL


Amb 25 anys d'espectacles carregats a l'esquena, els Mal Pelo han assolit un llenguatge multidisciplinari que abraça la noció d'espectacle total. En aquest L’esperança de vida d’una llebre els textos d'Enri De Luca, María Zambrano i la pròpia companyia donen forma a un univers neguitejat de caça, aguait i fugides precipitades.

Uns troncs suspesos en l'aire i un escenari delimitat com un vedat imaginari basteixen l'escenografia que es complementa amb el pertorbador espai sonor de Fany Tholloto. El moviment és una peça més de l'engranatge, els diàlegs entre personatges, físics i verbals, es succeeixen com a pinzellades d'ombra i clar en aquest bosc d'impulsos, necessitats i sentiments de culpa.

Decebrà aquells qui anhelen un espectacle de dansa preciosista, o els que busquen la linealitat d'un argument. Complaurà els espectadors capaços de llegir de forma transversal una proposta íntima, calidoscòpica i personalíssima.

TXÈKHOV ERA AIXÒ


Quan Txèkhov es deixava caure pels assajos d'alguna de les seues obres s'indignava pel sentit i les interpretacions donades als seus textos. S'explica que fins i tot va arribar a afirmar: “Jo vaig composar comèdies de costums i Stanislavski les ha transformades en drames sentimentals”. Segur que el mestre rus, salvant totes les distàncies temporals, no hauria pensat el mateix de la relectura de L'oncle Vània que la jove companyia Les Antonietes ha aixecat per al Teatre Lliure. 


I no és simplement que el muntatge hagi trobat el to a l'hora d'encabir el drama existencial dels personatges i el patetisme còmic de les situacions, són també les imaginatives i esquemàtiques solucions escenogràfiques, economia comunicativa que ens recorda el brillant teatre en cru de Veronese i que contribueix a fer surar tota la força del text. La supressió d'alguns personatges gairebé no trenca el sentit global i fins i tot l'obligació de doblar paper d'alguns dels actors es resol de forma molt imaginativa, picades d'ull la platea incloses. 

Les Antonietes, en definitiva, han sabut crear un Vània fidel i respectuós i, al mateix temps, fresc i
encaixablement contemporani, una fructífera cadena d'encerts per a una de les sorpreses de la temporada. Imprescindible.
Twitter Delicious Facebook Digg Stumbleupon Favorites More

 
Llicència de Creative Commons
Retaule de Meravelles de Retaule de Meravelles està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons