TEATRE DE RESISTÈNCIA

Reportatge publicat al setmanari El Temps nº 1580.

Mirar de traçar un pont per unir les arts escèniques dels països de parla catalana és un afer ple de viaranys, discontinuïtats i greuges comparatius. Hi ha un factor que les agermana, però, el cataclisme provocat per la crisi econòmica que l’apujada de l’IVA cultural ha empitjorat de manera molt lesiva 

El teatre ha demostrat ser un termòmetre precís de la política cultural d’un territori. D’aquesta manera, posicions de partida més avantatjades –les infraestructures creades sempre van al davant– han generat contextos més resistents a la tempesta perfecta que flagel·la un delicat ecosistema de dotacions públiques, teatres privats, sales alternatives i circuits d’exhibició. Davant la davallada del suport institucional, quan no desaparició, les peces s’han hagut de reconfigurar al tauler d’un sector tendencialment dependent de les subvencions. La transformació del model és, doncs, un fet donat de resultats encara imprevisibles. 

En aquesta partida d’escacs, les figures cabdals a l’hora d’entendre la partida són les dues grans dotacions teatrals del Principat: el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Teatre Lliure, dos models en origen molt diferents que articulen la programació anual junt amb les dues cites temporals més destacades: el Festival Grec (estiu) i el Temporada Alta de Girona (tardor). Tots quatre són, alhora, motor i collita d’una política cultural activa i definida, al voltant d’ells orbiten multitud de creadors i companyies. Els casos del País Valencià i les Balears són força diferents, com veurem més endavant.

Llegiu article complet al web d'El Temps. 

ADDICCIONS PERILLOSES

Ressenya publicada a Recomana.cat.

El descens a l'abisme d'una dona madura per mitjà d'una relació destructiva amb un jove prostitut, aquest és l'argument de La dona sense atributs, adaptació de la novel·la de Carles Cortés qui signa junt al director Paco Macià el text d'un muntatge que se'ns presenta en clau de monòleg. Eloísa Azorín posa veu i sensualitat, condueix el pols d'una narració que passa de la passió eròtica al masoquisme anihilador. Molts pocs elements escènics basteixen de precisió una proposta que va a l'essència del conflicte, al procés de devastació de la protagonista. L'atmosfera de l'habitatge central passa de l'intimisme a la claustrofòbia de la presó sentimental gràcies a un encaix de llums ben travat, també a l'ús ponderat de projeccions i música. Un espectacle, en definitiva, dur, pertorbador, que ens mostra la cara més sàdica de l'atracció amorosa tot deixant-nos un regust amarg de passejada per l'infern.

Enllaç de l'espectacle al web del Tantarantana. 

EL TOTXO I LA RIALLA

L'única cosa garantida en els espectacles on Ernesto Collado afegeix la seva signatura és l'humor. La resta resulta imprevisible i inclassificable. Per aquest Constructivo, que basteix junt a Piero Steiner, ens ha preparat un còctel amb aires de work in progress, amb aroma de cabaret polsegós, amb escenes irregulars que van sobreposant-se com els materials d'una casa. La forma i el significat de les construccions que ens envolten, del paisatge que hi generen, del sentit de la creació humana, són temes que suren en aquesta obra que presenta l'encert de l'espai triat per representar-la, l'interior d'una mastodòntica farinera abandonada que ens convida a qüestionar el sentit últim dels nostres actes constructius i la seva permanència, cabòries oportunes en aquests temps post-boom del totxo.

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Fitxa de l'espectacle al web de FiraTàrrega.

UNA RAVE HONESTA

Els seus cosos no són els prototípics dels ballarins, ni el seu moviment presenta la voluntat intel·lectualitzant que moltes vegades dificulta la comprensió de la dansa. Els Mariantònia Oliver presenten a FiraTàrrega un espectacle de vora trenta minuts, senzill però treballat, plàstic i visual, dotat d'una estètica que ens recorda el positivisme pop d'altres mallorquins, els Antònia Font. Una proposta honesta i popular, que acaba en festa participativa on el públic es converteix en ballarí. Durant la rave improvisada els intèrprets desapareixeran, deixant-nos un regust alegre que ens convida a interpretar la dansa com un element natural de les nostres vides. 

 

Ressenya publicada a Recomana.cat

Fitxa al web de FiraTàrrega.

FORÇA CREATIVA

No fa massa temps que el món es movia per la força bruta de les persones, aleshores la jornada laboral estava farcida d'un conjunt d'esforços físics que en res s'assemblen a les sedentàries ocupacions d'oficina actuals. Aquell treball de desgast esculpia uns homes cepats i corpulents, rudes en certa manera, unes generacions no tant llunyanes a les quals el nou espectacle de Manolo Alcántara ha volgut retre homenatge. Ho fa, per una banda, a través d'un eixut i entranyable personatge protagonista i, d'altra, per mitjà d'una cuidada ambientació i estètica que ens transporta fins aquells desendreçats ambients portuaris de les fotos en blanc i negre, tot un bombardeig de sensacions visuals, sonores i, fins i tot, olfactives que abracen l'espectador ja des de l'accés a la petita carpa on es desenvolupa l'acció. 

Tot seguit veurem com s'aixequen un conjunt d'estructures de fusta, caixes apilonades que es disposen en precari equilibri, impulsades sempre per l'embranzida i el vigor d'un ésser rude i forçut que es comunica amb grunyits i gestos. La tosquedat de l'estibador contrasta amb la fragilitat inestable del funambulista que després desplegarà el seu art davant d'un petit aforament de grans i menuts. Números consagrats a la força bruta es combinen amb les vacil·lants passes sobre la barra fixa de ferro o, fins i tot, amb la manipulació d'un delicat titella que balla des de l'altura amb el gegant protagonista. Completen el quadre de sensacions el violí i el violoncel de, respectivament, Laia Rius i Maria Bou, que interpreten en directe la música creada per Clara Peya a més de jugar els papers antagònics d'alguns dels números proposats. Un conjunt, en definitiva, arranjat i precís de resultats evocadors.

Ressenya publicada a Recomana.cat.
Fitxa de l'espectacle a FiraTàrrega. 
 

FUENTEOVEJUNA AL TWITTER

Fuenteovejuna sempre resulta, sempre llueix. Intentar contemporitzar-la amb recursos d'actualitat (els exaltats es convoquen a través de Twitter o busquen informació al Google) resulta encertat en el trànsit de transformar el drama en comèdia didàctica. La tècnica a l'hora de dir el vers i la gràcia per construir una proposta dinàmica són encerts dels Obskené. Altres elements incorporats, com la reiterada relació amb les ovelles o l'obsessió per Marisol, no acaben de lligar.

Ressenya publicada a Recomana.cat

Fitxa de l'espectacle a FiraTàrrega

VIATGE ESTELAR PER LA CIÈNCIA FICCIÓ

La primera narració del llibre Diari de les estrelles de Stanisław Lem ens parla d'un pilot espacial que després de travessar una pertorbació còsmica comença a generar clons entre els quals s'entaula una relació meitat poètica meitat surrealista. Sense amagar la seva admiració pel relats del mestre polonès de la ciència ficció—al qual fins i tot s'hi cita a través de la seva obra més coneguda, Solaris—, la companyia Teatro de Arena ens brinda una història amb traces d'aquell relat i de moltes altres característiques arquetípiques del gènere literari, tan poc conreat en teatre. La velocidad del zoom del horizonte és una magnífica excepció, una obra molt ben dirigida, executada i interpretada, una petita joia també en el pla textual (seria una gran novel·la). Un bon vestuari i quatre bancs de fusta són suficients per arrossegar-nos per l'espai i pel futur. Una aposta de risc que meravellarà els amants de la ciència ficció. Un dels encerts de la FiraTàrrega d'enguany. 

 

 

Ressenya publicada a Recomana.cat

Fitxa de l'espectacle a FiraTàrrega.