TEATRE EN COMPÀS D'ESPERA

Amb un escenari replet de canvis, incerteses i falta de definició, el teatre dels Països Catalans mira de trobar un camí que permeta recuperar infraestructures i xifres prèvies a la crisi. Amb la temporada acabada de començar, l'argument de la peça preveu uns quants girs dramàtics de conseqüències imprevisibles. Mentre els actors es posicionen, el públic espera amb il·lusió el desenllaç d'una situació d'estancament que dura ja massa temps. Alcem el teló de la temporada 2016/17 amb la vista posada en les fites que ens esperen i en l'argument possible d'una obra sempre apassionant.

Si recorrem a tòpics, l'infortuni beckettià del Tot esperant Godot ens serviria per definir la situació del sector teatral, atrapat entre uns canvis estructurals que no s'acaben de materialitzar i la persistència d'un context desfavorable on perviuen polítiques nefastes que barren el pas al creixement -com a exemple, el nociu IVA cultural al 21% que acaba de fer quatre anys en vigor. També en clau pirandelliana trobem personatges a la recerca d'autor: festivals i infraestructures que, tot i els respectius canvis de Govern, encara naveguen a la deriva d'un model en definició que no acaba de concretar-se. Finalment, com el mestre Dario Fo va advertir, Ací no paga ni Déu, i les dotacions han de conviure amb una realitat canviant fent servir pressupostos desfasats, a recer de convocatòries que no arriben o en dependència de càrrecs en funció.

Llegir el reportatge complet al web d'El Temps

AVINYÓ, CRUÏLLA ESCÈNICA D'EUROPA

Cada mes de juliol, una modesta localitat de la Provença es transforma en la capital cultural d'Europa. Avinyó acull -amb el permís d'Edimburg- la cita cabdal del panorama internacional de les arts escèniques. Un festival que celebra aquest mes la seua edició número 70, una oportunitat per fer memòria mentre el futur del continent s'encalla en la cruïlla.

L 'any 1947 Europa mirava de sobreposar-se encara de les terribles conseqüències d'una guerra que havia estat funesta en tots els sentits. A la crisi econòmica i als reptes de la reconstrucció s'afegia el buit moral que havia deixat la caiguda del feixisme. Greument ferida pels bombardejos del conflicte, la vila d'Avinyó mirava també de trobar el seu camí recolzant-se en la cultura i, com no podia ser d'una altra manera, en els vestigis patrimonials del seu període com una de les dues capitals del Cisma d'Occident.

Inicialment reticent a l'encàrrec, l'actor i director Jean Vilar va acceptar engegar un cicle de teatre quan l'ajuntament de la localitat li cedeix l'espai de la Cour d'Honneur del palau papal. Començava així la història d'una mostra que a força de risc i compromís ha dictat durant set dècades els patrons estètics del teatre europeu, alè de trajectòries tan referencials com les de Maurice Béjart, Living Theatre, Merce Cunningham o Peter Brook, entre moltíssim altres.

Llegir reportatge complet a la web d'El Temps

LLARGA VIDA A BARÓ D'EVEL

Que Baró d'Evel Zirc són una de les companyies més interessants del panorama del circ contemporani és una cosa que ja sabíem. Que els seus espectacles generen una bellesa captivadora, un diàleg penetrant entre l'oposició home i animal, i que el seu llenguatge defuig de forma intel·ligent qualsevol frontera o interpretació simple, són factors que creixen a cada nou espectacle.

'Bèsties', el darrer muntatge, és una consolidació i alhora un pas per eixamplar horitzons. La investigació sobre el llenguatge del circ clàssic i la barreja d'elements com la dansa o les arts plàstiques continua donant fruits insospitats. L'ús d'animals i el tipus d'integració de l'element salvatge aconsegueix una expressivitat com poques vegades s'havia aconseguit dins d'una carpa.

El propi discurs, per moments arrossegat fins a l'enunciació més evident, acaba per produir l'efecte contrari, eleva les lectures possibles. Un còctel irresistible on fins i tot la manca de ritme d'alguns moments se supera a cop d'ironia. Llarga vida a Baró d'Evel.

 

TXÈKHOV AL WEST END

Sense més artificis que l'art d'un actor al més pur estil Royal Shakespeare Company, que no és poca cosa, Michael Pennington ens enlluerna i sedueix des del primer segon. El temps corre veloç i les dues hores i escaig—entreacte inclòs—passen ràpid, tota una sorpresa ja que es tracta d'un monòleg despullat, sense efectes de llum ni gairebé suport rellevant d'escenografia. Encert, per tant, per a tots aquells que hagin comprat l'entrada per veure el principal reclam de l'espectacle, el treball actoral.



L'altre element, Txèkhov, la figura biogràfica que s'intenta reconstruir, no queda tan clarament dibuixat. Amb prou feina es pot dir que Pennington hagi buscat una construcció psicològica de calat, o que la tria d'anècdotes del periple vital txekhovià tingui més gràcia que el d'una recopilació sense ànima de material dispers. En cap cas aporta res nou i es queda a meitat camí entre el didactisme i la recerca. Una llàstima.

UBU JOAN CARLES

La particular forma de barrejar teatre document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina d'un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d''El rey' un artefacte afilat i corretjós. El to gruixut és una convenció llençada des de les primeres llums de l'espectacle, que ens descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls desagradables, com un 'Ubu rei' podrit entre tanta hipocresia, pròleg d'un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i tot el que representa.

La ironia de l'element grotesc aporta llum als passatges més foscos del recorregut vivencial del personatge. Les anècdotes, espigolades entre tants anys d'autocensura complaent, són en molts casos massa especulatives, si no tendencioses, però s'agraeix la manca d'interès per la imparcialitat. La barreja de personatges adjacents, trames i escenaris, la fragmentació que necessita punts d'ancoratge, desconcerta per moments i aporta un refons de malson a tot plegat. Ajuda Luis Bermejo, un monstre de l'estranyament. Des del seu posat natural d'home corrent ens transporta a la deformació més pertorbadora. Tot un encert el no buscar en cap moment la imitació règia directa.

De Teatro del Barrio ens quedem amb l'honestedat. També ens agrada que hagin recuperat dels Animalario essències d'expressivitat i treball de companyia. Com no recordar aquí la intenció revisionista d'aquella obra mestra anomenada 'Urtain'? Incorrecció i mala bava, intenció i contestació; li faria bé als creadors de casa nostra passar-se per 'El rey' i prendre apunts. A Barcelona el més contestatari que hem vist és 'Polònia, el musical'. Les comparacions sempre són odioses. 

Ressenya publicada a Recomana.cat

GENIAL ADAPTACIÓ D'UN SHAKESPEARE POC BRILLANT

Ressenya publicada a Recomana.cat

Partim de la base que Mesura per mesura no és, ni de lluny, un Shakespeare dels més brillants. Per oposició al patetisme universal dels personatges dramàtics més coneguts, les situacions i la moral de la peça presenten coordenades més simplistes, pulsions i heroïcitats més planeres.

Aplicant tisora generosa, Declan Donnellan ja s'apunta el primer punt a favor en aquesta adaptació del text en col·laboració amb la companyia del Teatre Puixkin de Moscou. La versió va a l'essència del conflicte, a les escenes cabdals que sustenten la trama. Les idees desfasades sobre honor i puresa es compensen en la digestió per una subtil actualització contextual que, sense alterar la trama, ens transporta a la Rússia més actual. La reflexió sobre la fàcil corruptibilitat dels governs i de les persones que ostenten el poder resulta aquí adient. Les comparacions de present volen soles, per més que el director no en vulgui parlar en les entrevistes.

Fins aquí tot normal, clar manca referir-se a l'excel·lent treball de direcció, d'una fastuositat de recursos impagable: dinàmica, àgil, esquemàtica i elegant. Amb compassats moviments corals de la companyia Donnellan executa un teló d'actors que en les seves anades i tornades fa transformar espais i capgirar emocions. La troupe assumeix el repte amb nota, posant damunt la taula virtuts precises, quasi de companyia de dansa. Grans moments de teatre, sense estridències ni elements superflus, tot al seu lloc.

TEATRE DOCUMENT A RITME DE RAP

Ressenya publicada a Recomana.cat

Mèxic pateix una greu malaltia que és la violència. Des de la distància reconfortadora costa d'imaginar els diferents drames patits pels seus habitants, que en els últims anys s'enfronten per regions a un veritable estat d'excepció. El principal instigador d'aquest clima de violència és el narcotràfic, un agent del terror capaç de crear situacions tan dantesques com difícils de pair. En contra d'aquest mal es revolta la companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol, que visita el festival Temporada Alta per quarta ocasió després d''El rumor del incendio' (2011), 'Montserrat' (2013) i 'Derretiré con un cerillo la nieve de un volcán' (2014).

'Está escrita en sus campos' és el títol de la peça que ens porten enguany, escrita, dirigida i interpretada per Francisco Barreiro. El mecanisme és senzill: per una banda trobem una exposició divulgativa sobre la història del narcotràfic mexicà, amb un conferenciant que en clau de hip-hop ens alliçona sobre els lligams pocs dissimulats entre el món il·legal de les drogues i les polítiques d'estat mexicanes. Per altra banda, en paral·lel, se'ns obre la finestra cap a la història d'El Tigre, un raper i traficant a petita escala la tragèdia personal del qual és analitzada pels monòlegs d'escena i pel suport dels vídeos testimonials.

L'interès de la proposta rau en l'ús dels recursos del teatre document, pilar fonamental de l'estructura, que atrapa l'espectador des del primer moment. Les cançons en directe de l'actor mimetitzat en el personatge del cantant tenen també la seva gràcia testimonial. La proposta trontolla, però, en allargassar-se, en repetir fins a les quasi dues hores les opinions d'un grup reduït de testimonis i una estructura que d'esquemàtica termina en repetitiva. La manca d'un final possible per unir de forma més clara les dues línies expositives també acaba per passar factura al conjunt.